LA CAIGUDA D'AMLET ( O LA CAIGUDA DE L'HAC)

FITXA ARTÍSTICA

Text: Jordi Oriol Canals

Direcció: Xavier Albertí

Intèrpret: Jordi Oriol Canals

Producció: Associació Artística INDI-GEST

Sala Beckett

Res. No pas res. Un escenari, un micro i molta, molta imaginació. Un Hamlet del segle XXI. Un Hamlet que respira modernitat. 20 minuts de diàleg, joc de sorolls, música , llums i veu. Simple, però a la vegada dur i estrany i difícil i tot. Tot, simplement per fer-nos reflexionar sobre el que som, el que pensem que som però no som i el que ens agradaria ser.

La família, els amics i el món que es rodeja, tot som nosaltres, el jo versus el jo. Parlar d’alguna cosa efímera, la vida que després és mort. Hamlet es pregunta, es qüestiona tot el seu voltant, vomitant paraules en un llenguatge de cops, de cops de puny a l’estómac.

Filosofia barrejada amb el món actual, els problemes de sempre, que sempre seran els de sempre i per sempre mai. Un Hamlet que s’aïlla del món per retrobar-se amb ell, per explicar-nos qui és o qui vol ser. Però Hamlet cau, metafòricament potser, però cau i a partir d’això el món es capgira i tot torna a ser igual.

Un monòleg que no té inici i no té final, una visió de bucle que repeteix i repeteix les mateixes paraules com si només fossin sorolls sense significat.

Hamlet està sol. Completament sol. El seu llenguatge és una prova notòria de la seva interrogació constant a ningú més que a ell mateix. Està sol, o potser és sord, o és cec. Per això parla amb ironia, amb una gramàtica confusa, amb distorsió i amb un efecte retòric evolvent. Busca les paraules que vomita amb facilitat, o les mussita. Una mussitació dels mots que ell mateix crea per destruir aquest món d’on ara se sent traït.

És l’home i el seu destí. Condemnat a la llibertat. La seva constant lluita és la seva eterna derrota; lluita contra un abisme infinit que ell mateix ha creat i no pot ara destruir.

Un monòleg per als que contínuament ens qüestionem la vida i encara no hem trobat respostes.

Sol. Res. No pas res. Teló.