Todas las críticas de la temp 16-17

Recupera las críticas de lo que llevamos de temporada teatral

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas a edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas a edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas en edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas en edgbcn@gmail.com

17/12/07

EL LLIBERTÍ


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: Eric-Emmanuel Schmitt
DIRECCIÓ: Joan Lluís Bozzo.
INTÈRPRETS: Ramon Madaula, Laura Conejero, Jofre Borràs, Marta Millà, Nausicaa Bonnín, Paula Vives.
PRODUCCIÓ: 3xtr3s, Ramon Madaula i Joan Madaula.
TEATRE POLIORAMA


“Si no t’enganyés, segur que quan t’abracés pensaria en totes les que no he pogut fer meves. Però com que quan estic amb tu, jo ja les he fetes meves, jo no torno com un marit frustrat i és a tu a qui faig els petons i les abraçades.”


Diderot, allotjat al pavelló de caça del seu amic el baró d’Holbach, rep l’encàrrec d’escriure quan abans millor l'article sobre el concepte “Moral” per a l’Enciclopèdia. El temps vola: s’ha de tancar i dur a la impremta el nou volum. Les constants interrupcions però, faran que aquest esdevingui una dia boig pel filòsof.

Al llarg d’aquest dia veurem Diderot rodejat, enfrontat i seduït per quatre dones: Madame Therbouche, una enigmàtica pintora, que s’ha proposat retratar, literalment, la nuesa d’un filòsof. L’eròtica del moment i els jocs de seducció de l’exuberant pintora impossibilitaran però, que en Diderot pugui posar en estat “natural”. La seva esposa, qui triarà igualment aquesta jornada per sembra en ell el dubte d’una possible infidelitat; Angèlica, la seva jove filla, que li exposarà les seves ànsies per a ser inseminada por un home de la mateixa edat que el seu pare. I la senyoreta Holbach, filla del Baró, jove i tendre, que li confessarà la seva condició de verge que vol deixar de ser-ho.

Tot aquest assetjament farà encara més costosa la ja difícil tasca de que un llibertí com en Diderot defineixi un concepte únic de “Moral”. Ho aconseguirà? La resposta és encara avui en dia a l’Enciclopèdia.





-“ Qui obté més plaer al fer l’amor… l’home o la dona?

- Tu quan et rasques l’orella amb el dit petit, qui obté més plaer l’orella o el dit?”





Com bé descrivia el seu director estem davant d’un autèntic vodevil filosòfic que encara estar situat a mitjans del segle XVIII es troba de perfecta actualitat. El tema, l’amor i el sexe entre homes i dones. Diderot, Ramon Madaula, té unes estupendes rèpliques de les mans de Laura Conejero, Madame Therbouche; la seva dona, Marta Millà; la seva filla, Paula Vives i amb la filla del baró, Nausicaa Bonnín.

L’obra és un gran regal per tots els sentits. Madaula borda el seu paper, però sense dubte la que més destaca és Laura Conejero, una perfecta partenaire de Madaula que li guanya el sparring durant el monòleg que es marca en la segona part final de l’obra. Genials també la Marta Millà, en la seva breu aparició, i la Nausicaa Bonnín. L’únic però potser la dicció de la jove Paula Vives.

L’obra és un recorregut per la intel·ligència, per una escriptura atractiva, per les contradiccions entre la raó i el desig, per les diferents cares de la moral, pel bon gust i el profund respecte a la intel·ligència de l’espectador. El públic és sense dubte el major beneficiari d’aquesta meravellosa comèdia.


"Com ja va dir Sòcrates, només sé que no sé res. Aquesta és l'única frase certa de la història de la filosofia.”



14/12/07

INTIMITAT


FITXA ARTÍTICA
TEXT: Hanif Kureiski
DIRECCIÓ: Javier Dualte
INTÈRPRETS: Joel Joan, Clara Segura, Pepo Blasco, Elena Fortuny i Josep Julien.
TEATRE VILLAROEL





“El somni o el malson de la família feliç ens obsessiona a tots; és una de les poques idees utòpiques que ens queden”.





Realment el seu matrimoni és un fracàs? O senzillament està tenint una crisi de valors? Està deixant-se portar per una passió? Pot l’amor durar eternament? “La intel·ligència consisteix a saber valorar allò que nosaltres hem creat”, li diu Asif al seu amic Xavier perquè reflexioni sobre la seva parella i no tanqui les portes a la vida que té construïda. Però Xavier, després de sis anys de convivència, està decidit a començar una nova etapa. La resposta a aquestes preguntes va creant una història sobre l’escenari, barrejant-se amb el sentiment de culpa, els records, la por a allò desconegut i l‘esperança de trobar la felicitat.

L’obra analitza la relació d’una parella, on es relata el seu procés de descomposició, el camí que es recorre des de la fi de l’amor fins a l’inicio de l’odi. Des de el punt de vista dels protagonistes, proposa una crua reflexió sobre la maduresa, la vida en parella i l’ètica quotidiana.

Intimitat és una història del fi d’una parella. Entres al teatre, t’asseus en la teva butaca i esperes veure una obra convencional d’una parella que arriba a un moment de trencar. Però Intimitat no és només això, la seva posta en escena trenca els tòpics. Sorprèn a un espectador que de vegades sembla més ficat en l’escena que els mateixos actors. Un joc costant amb el públic que assisteix impassible a un final anunciat. Però amb una sorpresa inesperada final.

L’escenografia és simple, un saló d’una casa qualsevol que serveix d’escenari comú de moltes cases i quatre parets. Un actors justos en algunes ocasions, ficats cadascú en el seu paper i amb moments de lucidesa. Un Joel Joan sorprenent en algunes ocasions, un paper, en Xavier, que necessitava d’una personalitat com la seva. Meravellosa la Clara Segura, encara el poc espai escènic amb el que compta amb un Joel Joan massa present i aclaparador.

Anar a veure l’obra és tot un exercici de voyeurisme. Ficar-te en unes vides que no són les teves i tenir l’oportunitat de quedar-te observant sense demanar permís a ningú. Realment l’espectador assisteix bocabadat a una veritable autòpsia d’una parella des d’una perspectiva de comèdia.

10/12/07

CARTA D'UNA DESCONEGUDA


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: Stefan Zweig
DIRECCIÓ: Fernando Bernués.
INTÈRPRETS: Emma Vilarasau, Marta Marco, Ivana Miño, Carlota Olcina, Josep María Domènech i Jordi Puig “Kai”.
EN GIRA





“A tu que mai m’has conegut”


Carta d’una desconeguda és un homenatge a l’amor més pur, més sincer i més silent de la mà d’una singular heroïna romàntica. Un homenatge als amants posseïdors del tresor de saber estimar sense correspondències.

Quan vas a veure una obra per segona vegada, ja saps que et trobaràs, ja saps com comença i com termina. Només he anat dues vegades, em sap a poc, encara que la darrera ha sigut meravellosa, increïble.

Carta d’una desconeguda ha acomiadat les funcions a Barcelona amb una indescriptible. Les seves actrius han estat meravelloses, brillaven amb llum pròpia cadascuna d’elles. Sempre o gairebé sempre que hi vas a veure una obra, hi ha algú personatge que no t’acaba de fer el pes. Això em fa ocórrer la primera vegada amb la Marta Marco i la Ivana Miño no em creia els seus personatges i això és ho pitjor que li pot passar a un actor, que no et creguis la seva interpretació, però avui m’han sorprès.

Capítol apart necessita l’actuació de l’Emma. Sempre està bé, la seva llum no és com la de les altres, al menys als meus ulls no. Però, potser, que avui li he mirat amb altres ulls, li he mirada encara que no estigués recitant el seu text, perquè veia reflectida en els seus ulls les paraules de les altres, veia com interpretava inclòs el paper que no li pertocava, que feia seu.

Crec que faré sovint allò d’anar a la darrera funció d’una obra, més recomanable si ja l’has vist una primera, més que res perquè s’aprecia millor els canvis que al públic per primera vegada li poden semblar inapreciables i tu com bona crítica t’adones. Els actors a l’última funció treuen una força inusitada i ho donant tot, es deixen portar pel seu personatge i se’ls hi veu radiants.


"Només vull parlar-te a tu, dir-t'ho per primera vegada; has de saber tots els detalls de la meva vida, que sempre ha estat la teva i de la qual mai no n'has sabut res. Però no coneixeràs el meu secret fins que sigui morta, quan ja no estaràs obligat a donar-me cap resposta.... si hagués de continuar vivint, estriparia la carta i callaria com sempre he callat."


Una obra de teatre mai és la mateixa dia rere dia. Jo he trobat molts canvis respecte a la primera vegada, evidentment sempre cap a millorar-la. Les mirades i el feeling entre les protagonistes no és el mateix durant les primeres funcions que a les últimes i això un bon espectador de teatre ho sap veure i ho sap apreciar.

He gaudit com feia molt que no gaudia, si més no de la mateixa manera que la darrera funció de Un matrimoni de Boston salvaguardant les distàncies. M’he emocionat, he plorat des de la primera frase “A tu que mai m’has conegut” fins gairebé les últimes línies de la carta.

Aquesta obra m’ha robat el cor i m’ha fet plorar al teatre, cosa que em costa molt, em costa plorar sigui on sigui, però quan veus aparèixer en la primera escena plorant a l’Emma, et dóna un cop al cor, que és gairebé impossible no trencar a plorar.

Una gran obra, amb una gran dona, amb quatre meravelloses actrius. Carta d’una desconeguda deixa Barcelona, però se’n va de gira. Primera parada, Sant Cugat del Vallès el proper cap de setmana. Encara esteu a temps de gaudir d’una fantàstica obra de teatre.

9/12/07

A LA TOSCANA


FITXA ARTÍSTICA
Text: Sergi Belbel
Direcció: Sergi Belbel
Intèrprets: Jordi Boixaderas, Cristina Plazas, Lluís Soler i Lluïsa Castell
Sala Petita del TNC




«No trobaré un moment de felicitat com aquest en tota la vida.»





Marc és un arquitecte reputat que ho té tot a la vida: l’amor, diners i salut. Manté una relació estable amb la seva dona, la Joanna, i que és envejada pels seus amics, en Jaume i la Marta. Però, un dia per causes desconegudes, aquesta felicitat es veu truncada.

La por, el dubte, la incertesa i la desesperació s’instal·len en el seu cap. Tot allò que havia “construït” fins al moment, l’estabilitat professional, una sòlida relació sentimental i la seguretat en ell mateix s’esfondren pràcticament sense cap motiu. Joana i els seus dos amics, Jaume i Marta, assisteixen, impotents, al declivi de Marc dins les aigües tèrboles dels seus terrors.

Aquest a història no s’entén si en Marc no visqués en el millor món possible. En Marc ha arribat a la felicitat absoluta i ara té massa temps per pensar i a més no pot pujar més i no fa res més que caure.

A la Toscana és també una història d’amor, on la Joanna intenta comprendre al Marc, però no ho aconsegueix, és incapaç d’endinsar-se dintre del seu cap, i això li provoca irremediablement un trencament amb els seus dos mons.

No és una drama, malgrat tot el que li pugui arribar a passar al Marc, hem de ser positius i mirar-nos la vida com si fos una comèdia, això sí amb un punt d’acidesa.

Una vegada més Sergi Belbel ens mostra en els seus personatges dues de les seves grans preocupacions, la incomunicació humana en els seus tres nivells, personal, interpersonal i social. I l’altre és el temps que impedeix la modificació dels actes, el tornar enrere.

El espectador, tanmateix, no pot quedar al marge del que veu, perquè probablement s’hi veu – i s’hi veurà- reflectit en el mar de les ambigüitats i el munt d’interessos de tota mena que Belbel ha ordit amb astúcia. Perquè més enllà del joc dialèctic i humorístic que s’exposa a A la Toscana, el espectador també haurà de reflexionar sobre el què de la felicitat.


“Un home feliç somia desgràcies, tragèdies i coses terrorífiques, i un home infeliç somia comèdies, coses plàcides”


El present i el passat es barregen durant tota l’obra, els somnis, malsons, i la realitat es confonen, i l’espectador només ho endevina mitjançant una sèrie de claus que li proporciona l'autor. Com pot ser que un dia et llevis sent l’home més feliç del món i et vagis a dormint veient-te un desgraciat?

Això ho endevinareu si aneu a veure-la, no té desperdici. Teló i cinc bises d’aplaudiments.

7/12/07

Instantes...

Respira. Esos primeros momentos son mágicos. Sola, mirando al infinito. Todo parece tan grande desde aquí arriba. No ves el final, porque ni tan sólo lo miras. Has pisado tantas veces la gloria y ahora noche tras noche la buscas durante noventa minutos. Cada palabra, cada respiración, la vives, es un deleite que sólo tú puedes disfrutar. Eres tú y él.


Esa hora de soledad, de preguntas, de miedo a olvidar, a no acordarte, al no aplauso. Pero eso, sólo son segundos, porque te levantas y ves que has nacido para estar allá, para vivir otras vidas que no son la tuya unos minutos cada día.


Unos minutos y tus emociones dejarán de ser sólo tuyas y serán convertidas por de decenas de ánimas que se fijarán hasta en el más mínimo gesto. Que lloraran con cada lagrimas que viertas y que se reirán contigo. Serás tú y ellos.


Es la hora. Se alza el telón de las ilusiones. Todo vuelve a tener sentido. La fuerza de las palabras, de los silencios, la fuerza de las historias compartidas.


Tú, yo, él y nosotros. Telón.

2/12/07

LA CAIGUDA D'AMLET ( O LA CAIGUDA DE L'HAC)



FITXA ARTÍSTICA

Text: Jordi Oriol Canals
Direcció: Xavier Albertí
Intèrpret: Jordi Oriol Canals
Producció: Associació Artística INDI-GEST
Sala Beckett




Res. No pas res. Un escenari, un micro i molta, molta imaginació. Un Hamlet del segle XXI. Un Hamlet que respira modernitat. 20 minuts de diàleg, joc de sorolls, música , llums i veu. Simple, però a la vegada dur i estrany i difícil i tot. Tot, simplement per fer-nos reflexionar sobre el que som, el que pensem que som però no som i el que ens agradaria ser.

La família, els amics i el món que es rodeja, tot som nosaltres, el jo versus el jo. Parlar d’alguna cosa efímera, la vida que després és mort. Hamlet es pregunta, es qüestiona tot el seu voltant, vomitant paraules en un llenguatge de cops, de cops de puny a l’estómac.

Filosofia barrejada amb el món actual, els problemes de sempre, que sempre seran els de sempre i per sempre mai. Un Hamlet que s’aïlla del món per retrobar-se amb ell, per explicar-nos qui és o qui vol ser. Però Hamlet cau, metafòricament potser, però cau i a partir d’això el món es capgira i tot torna a ser igual.

Un monòleg que no té inici i no té final, una visió de bucle que repeteix i repeteix les mateixes paraules com si només fossin sorolls sense significat.

Hamlet està sol. Completament sol. El seu llenguatge és una prova notòria de la seva interrogació constant a ningú més que a ell mateix. Està sol, o potser és sord, o és cec. Per això parla amb ironia, amb una gramàtica confusa, amb distorsió i amb un efecte retòric evolvent. Busca les paraules que vomita amb facilitat, o les mussita. Una mussitació dels mots que ell mateix crea per destruir aquest món d’on ara se sent traït.

És l’home i el seu destí. Condemnat a la llibertat. La seva constant lluita és la seva eterna derrota; lluita contra un abisme infinit que ell mateix ha creat i no pot ara destruir.

Un monòleg per als que contínuament ens qüestionem la vida i encara no hem trobat respostes.

Sol. Res. No pas res. Teló.