FITXA ARTÍTICA
TEXT: HENRIK IBSEN
DIRECCIÓ: PAU CARRIÓ
INTÈRPRET: Áurea Márquez, Jordi Rico, Anna Alarcón, Ivan Benet, Àngels Poch i Jordi Figueras.
PRODUCCIÓ: LA PERLA29
BIBLIOTECA DE CATALUNYA

“Viure vol dir combatre l’aparició de potències obscures dins d’un mateix; escriure, sotmetre a procés judicial el propi jo”

Hedda Gabler és, sense cap mena de dubte, una de les grans peces d’Ibsen. Una confrontació, un xoc constant entre el desig i les aspiracions més elevades, i el conformisme i l’acceptació de la mediocritat. Hedda vol una vida plena de gest heroics, de grans festes, de luxe... però té el valor suficient per trencar amb l’estabilitat que té assegurada? I que passa si aquesta estabilitat acaba resultant avorrida i mediocre?
Ibsen ens proposa un debat no resolt, tots els personatges viuen en aquest debat, cadascun d’ells representa un camí diferent i no sembla que cap condueixi a la satisfacció. Un camí ple d’eleccions, de tries. Si triem allò que fem, triem allò que som? Som responsables de les eleccions dels que ens acompanyen? Una peça d’actors. Una història trepidant que trenca el destí de tots els personatges en només 48 hores.
Gran petit i sorprenent muntatge el que es pot veure fins al 9 de març a la Biblioteca de Catalunya. Amb un espai amb personalitat pròpia com és la biblioteca, amb la proximitat del públic i amb una entrada i sortida d’escena on l’espectador ha de fixar-se en el joc de llums es narra l’obra.
Sobrietat i austeritat en la posada en escena, amb un escenari central amb grades a tres bandes i pocs mobles, una taula de menjador amb cadires, una butaca i poca cosa més amb un terra de fusta rodejada de la típica sorra de la Biblioteca.
Però de totes maneres, i sense voler pas menysprear la resta, ho més important d’aquesta obra és el text, un gran text que fa rumiar com totes les persones podem tenir dintre una certa maldat o destrucció, com la protagonista de la peça, Hedda Gabler.
Una gran interpretació de l’Áurea Márquez, que fa un “flaco favor” a la resta dels seus companys que estan molt bé, però al seu costat, fan interpretacions correctes, sense ser gaires espectaculars.
Ho més significatiu és veure com els intèrprets esperen asseguts dintre de l’espai destacat de l’escenari el seu torn per actuar, com si l’obra sencera només fos un assaig de la peça i no hi hagués cap persona a la sala. Al principi de la peça, l’espectador pot trobar estrany la distinció de les diferents escenes o plans de l’entrada i sortida de personatges, ja que no se’n van per bambolines sinó que s’asseuen un metre més enllà d’on estaven actuant.
Tot resulta perfecte, encara que el que menys quadra són els penitencials seients que omplen la sala i que fan que l’espectador no trobi la perspectiva o posició adequada per seguir amb una certa comoditat l’obra.

“Per Déu, això no és fa!”

HEDDA GABLER

by on 1:25
FITXA ARTÍTICA TEXT: HENRIK IBSEN DIRECCIÓ: PAU CARRIÓ INTÈRPRET: Áurea Márquez, Jordi Rico, Anna Alarcón, Ivan Benet, Àngels Poch...


FITXA ARTÍTICA
TEXT: SIMONE DE BEAUVOIR
DIRECCIÓ: ANNA SABATÉ
INTÈRPRET: Iraida Sardà.
PIANO: Cristobal Montesdeoca.
PRODUCCIÓ: JOIR S.L.
TEATRE GAUDÍ DE BARCELONA

“M’ha enganyat!”

Després de més de vint anys de matrimoni feliç i amb dues filles que ja han marxat de casa, la Muriel descobreix que el seu marit estimat fa temps que té una amant i li ha estat infidel amb moltes altres dones. Allò que en un principi creia que seria un amor passatger, esdevé un malson per la Muriel que veu com s’enfonsa el món afectiu en el que estava còmodament instal·lada. Un fi retrat psicològic del procés que segueix una dona, que intenta sobreviure a l’engany i al dolor.
La dona trencada és com una màscara que s’esberla. Llavors només queda la por, la buidor, la frustració, les contradiccions, la incertesa i, per sobre de tot, la necessitat vital d’acceptar el que hagi de venir i trobar la força per sortir-se’n.
La nova proposta d’un nou teatre que acaba de néixer barreja teatre, monòleg i música. No és un musical però aquesta serveix per trencar el solo de paraula amb cançons d’autors com Edith Piaf, Nino Ferrer, Gilbert Bécaud, entre d’altres.
Amb una interpretació d’Iraida Sardà que va de menys a més, comença amb una veu tremolant poc convincent, però que va agafat un grau més greu en el decurs de l’obra.
Amb una escenografia amb els elements suficients, no calen més, una catifa vermella, separa un piano d’un petit sofà, amb un tauleta al costat dret i un penja robes al costat del piano, on s’hi troben els quatre elements afegits al vestuari de l’actriu.
Escàs el joc de llums, només cauen quan l’actriu interpreta les cançons i tornen a lluir quan parla, crida el text. I en una sala petita que fa honor al seu nom.
El millor de l’espectacle la música en directe i la pronuncia de les melodies franceses subtitulades al català amb un projector, que serveix per veure com passa el temps.
La dona trencada és la primera proposta d’un nou teatre de la cartellera barcelonina que promet i molt. Esperem veure complertes les expectatives.

LA DONA TRENCADA

by on 2:19
FITXA ARTÍTICA TEXT: SIMONE DE BEAUVOIR DIRECCIÓ: ANNA SABATÉ INTÈRPRET: Iraida Sardà. PIANO: Cristobal Montesdeoca. PRODUCCIÓ...

FITXA ARTÍTICA
TEXT: VERCORS (JEAN BRULLER)
DIRECCIÓ: MIQUEL GORRIZ
INTÈRPRETS: Pere Arquillué, Xicu Masó, Míriam Alamany, Jaime Puerta.
PRODUCCIÓ: CAET, EL CANAL-CAES-G I CAER.
SALA MUNTANER

“Mai més aquesta llum il·luminarà Europa”

El silenci del mar és ben bé, o almenys és i no és, una senzilla, quasi esquemàtica, història d’amor impossible, feta de l’encontre dels monòlegs d’un oficial alemany amb el silenci tossut d’una noia francesa, dins el marc de la sala d’una casa pobletana modestament acollidora. Però al fons, i no solament al fons sinó projectant-se en cada detall, hi ha també la realitat feixuga d’un moment decisiu per a la història d’Europa. És una narració que –fidel en això a la més proclamada tradició francesa o extremant-ne fins i tot la lliçó- pren consistència i gruix d’allò que no hi és dit.
Una història de monòlegs, on els protagonistes no es parlen massa entre sí mateixos, directament sinó sembla que parlen a un buit, però escolten, igual que el públic, atònit per fins on pot arribar l’estupidesa humana a l’hora de defensar la pàtria. Ja ho diu el coronel, quan li expliquen la veritat, però la pàtria és ho primer, que no pot enfonsar ni les més fortes de les creences.
Amb un Pere Arquillué majestuós, com sempre imposa la seva presència damunt de l’escenari. Amb la seva veu greu i convincent intenta fer-nos creure les bondats que el Fuhrer estava implementant en França, que era conquerida per retornar-li la seva llibertat.
Mai havia vist una actriu que tingués només un “adéu” com únic diàleg... Míriam Alamany sap com portar el seu silenci fins a un límit i es limita a guardar un silenci profund fins al final mentre fa mitja.
L’escenari, escàs, un saló, dues butaques, un piano i una porta que deixa entreveure unes escales; la part que rodeja l’escenari està envoltada d’aigua per on caminen els personatges, el seu mar. Els canvis en les llums fan la resta perquè l’espectador es posi en situació.
Els silencis dels protagonistes és converteix, juntament amb els efectes sonors, amb el cinquè protagonista de l’obra. La tensió que crea aquest ambient és palpable des del primer minut fins a l’últim. Una clara reivindicació de la dignitat del silenci, que fa més mal que qualsevol paraula.
Un gran text que posa de manifest que la crueltat humana no coneix ni fronteres, ni sentiments, ni res. L’obra és un terrible malson com va ser bona part del segle vint per Europa.

“Que tingueu una bona nit!”

EL SILENCI DEL MAR

by on 0:39
FITXA ARTÍTICA TEXT: VERCORS (JEAN BRULLER) DIRECCIÓ: MIQUEL GORRIZ INTÈRPRETS: Pere Arquillué, Xicu Masó, Míriam Alamany, J...

FITXA ARTÍTICA
TEXT: NEIL LABUTE
DIRECCIÓ: JULIO MANRIQUE
INTÈRPRETS: Mireia Aixalà, Cristina Genebat, Xavi Ricart, Marc Rodríguez.
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE I LA TROCA PRODUCCIONS ARTÍSTIQUES
ESPAI LLIURE

“Procura canviar el món abans que el món et canviï a ti”

Adam és un noi insegur que, influenciat per Evelin -la seva iconoclasta novia, que és estudiant d’art i prepara la tesi doctoral- està disposat a canviar del tot per agradar-li més. De mica en mica es va transformant, però els canvis no agraden als seus amics d’abans. Una comèdia que signa el qui està considerat hereu directe de David Mamet a partir de la idea que la seducció és un art.
Tots ho som de vanitosos i en aquesta tragicomèdia queda clarament demostrat. A tots ens agrada agradar i sinó agradem busquem qualsevol manera de que sigui possible. Però fins a quin límit estaríem disposats a arribar per agradar? D’això parlar l’obra. Som capaços de baixar-nos els pantalons i deixar el cul a l’aire per agradar a la resta?

“Tota forma s’origina a l’esperit”

Adam podem ser qualsevol de nosaltres com bé diu el seu director, tots podem caure en les mans de la manipulació i no adonar-nos de que som manipulats fins a que ja és massa tard, massa tard per canviar els nostres camins.
La forma de les coses ens mostra la crueltat de la vida humana amb respecte a l’exterior, perquè per molt que diguin que l’interior és el que compte, la forma de les coses encara hi és, d’important per la major part de la gent.

“Sempre hi haurà algú que pagarà pels teus dos minuts de glòria”

Julio Manrique dirigeix amb mestratge una gran obra, amb un text brillant, ple de frases que et fan pensar, que et quedes aturat pensant que estan carregats de veritat. Sorprèn a l’espectador amb la seva manera d’encarar l’obra, presentant-nos-la a l’inici amb una comèdia de parelles, per girar de cop i volta i canviar de terç per mostrar-nos la manipulació d’una seductora i què arriben a considerar art.
Mireia Aixalà, Cristina Genebat, Xavi Ricart i Marc Rodríguez broden els seus papers, aconsegueixen des de el minut u fins a l’últim segon fer-te creure el que estàs veient.
L’Espai Lliure és petit, però ben aprofitat, donant fins a sis espais diferents, sis llocs marcats amb personalitat pròpia, una cambra, un saló, la sala d’espera d’un consulta, un parc, un museu...
I gran menció per la part musical,molt bona selecció de peces, que transiten per les diferents escenes de l’obra, adaptant-se al seu ritme.
La forma de les coses mostra un pervers joc de relacions humanes que es justifica “por amor al arte”. Però de vegades l’art es converteix en un acte “in-humà”.

“Qualsevol forma d’art és inútil” (Oscar Wilde)

LA FORMA DE LES COSES

by on 2:12
FITXA ARTÍTICA TEXT: NEIL LABUTE DIRECCIÓ: JULIO MANRIQUE INTÈRPRETS: Mireia Aixalà, Cristina Genebat, Xavi Ricart, Marc Ro...


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: RAFAEL SPREGELBURD
DIRECCIÓ: RAFAEL SPREGELBURD
INTÈRPRETS: Cristina Cervià, Oriol Guinart, Meritxell Yanes, David Planes.
PRODUCCIÓ: MITHISTÒRIA PRODUCCIONS (SALA LA PLANETA)
SALA BECKETT

“Només em queda el refugi dels somnis lúcids”

Una nena dóna un ronyó al seu germà petit que agonitza. Tots dos sobreviuen, però a un preu molt elevat. Pocs anys més tard, la germana torna i reclama el què és seu. No és sobrer dir que la negociació és un malson i que la lucidesa és esporàdica. Caldrà trobar un ordre on no n’hi ha.
Les grans coses arriben en petits pots i aquest és el cas. Les sales alternatives de teatre amb un pressupost reduït continuen apostant per la qualitat dels muntatges. Això és Lúcid, una extraordinària obra tant pel seu text com per la seva interpretació.
Lúcid és un tragicomèdia, un joc constant entre el seu autor i l’espectador que ha d’estar pendent de cadascuna de les seves paraules per adonar-se de que el que semblava realment no ho és. La realitat i els somnis, per no dir malsons, es barregen per a donar forma a un cercle que al final de la hora i mitja llarga es complerta.
Durant tota l’obra es juga amb una ambigüitat espaciotemporal a partir d’una història que ens mostra com la ment es divideix segons diferents fets o situacions i les seqüeles d’una societat completament desestructurada.
L’espectador s’endinsa en aquest somni lúcid i va poc a poc posant-se en el lloc de cadascú dels personatges, en David Planas, un tennista i el cambrer de la Pierrade; la Meritxell Yanes, una dona d’avui en dia; l’Oriol Guinart, un complet adicte a la teràpia des de que va voler morir i no el van deixar i la Cristina Cervià, una esbojarrada mare de família.
Les interpretacions sobre tots les de Cristina Cervià, l’Oriol Guinart i la Meritxell Yanes són brillants. Veure les poses de l’Oriol vestit de dona i els gestos desesperats d’una filla mai compresa, la Meritxell Yanes. Cristina Cervià, premi a la millor interpretació femenina per la Crítica de Barcelona broda el seu paper de mare amantíssima sempre massa preocupada i sobre protectora del seu fill.
L’escenari dividit mentalment per l’espectador en dues estàncies, resulta de vegades una mica kitsch. Tot ple d’objectes inservibles a primera vista pel públic però que fa que ens puguem endinsar en una família totalment desestructurada.
El text ha sigut traduït i adaptat per Pere Puig d’una manera sàvia, apropant-ho a la realitat catalana per donar-li una correcta versemblança i amb grans tocs hilarants que ens serveixen per a riure’ns de certs convencionalismes de la nostra societat.
“La meva mare és d’una forma i que jo sóc una altra. Tu ets tu; jo no”.



LÚCID

by on 0:16
FITXA ARTÍSTICA TEXT: RAFAEL SPREGELBURD DIRECCIÓ: RAFAEL SPREGELBURD INTÈRPRETS: Cristina Cervià, Oriol Guinart, Meritxell Yanes,...



FITXA ARTÍTICA

TEXT: JOANOT MARTORELL

DIRECCIÓ: CALIXTO BIEITO

INTÈRPRETS: Joan Negrié, Lluís Villanueva, Mingo Ràfols, Nao Albet, Josep Ferrer, Carles Canut, Beth Rodergas, Roser Camí, Victòria Pagès, Begoña Alberdi, Marta Domingo, Belén Fabra, Alina Furman, Alícia Ferrer.

PRODUCCIÓ: INSTITUT RAMON LLULL, ROMEA, AJUNTAMENT DE VILADECANS

TEATRE ROMEA



Tirant lo Blanc, la primera i més important novel·la de la literatura catalana, ha estat considerada per acadèmics i aferrissats defensors un dels pilars fonamentals de la novel·la total en la literatura universal, pedra elemental per a entendre la narrativa en majúscules tal com la coneixem avui en dia. Hereva de sagues artúriques com de cavalleries, Cervantes la va salvar de les flames en la famosa escena del Quixot.

En Tirant es narren les gestes èpiques i amoroses del cavaller protagonista de l’heroica missió d’alliberar Costantinoble de l’amenaça de l’Imperi turc, es dibuixa una panoràmica acurada i humana de l’ordre social i moral de l’edat mitjana en una aproximació que està a cavall de la crònica històrica més crua i de la ficció.

Aquesta obra podria tenir un subtítol “Com es pot espatllar un clàssic volen adaptar-ho als temps moderns”. Per endinsar-se en l’obra l’espectador necessita realitzar un poderós esforç mental, perquè tota l’obra podria passar per qualsevol altre si no s’escolta les poques vegades a les que s’esmenta al Tirant.

No se li pot restar mèrits per la posada en escena, massa pesada en certes ocasions, massa sense venir a compte en altres, massa no sé sap perquè. Per resumir l’obra es pot dir què és l’obra dels perquès. Per què fan ara això? Per què ara surten tots vestits així? Per què han d’esquarterar dos conills damunt de l’escenari per explicar-nos què? Moltes preguntes que es queden sense resposta després de les tres hores i quart amb entreacte inclòs.

Moltes efectes, música, cançons operístiques en directe, parts fastigoses, millor anar a veure-la amb l’estomac ple de fa temps o directament buit, però molt poc argument visible. Calixto fa servir el clàssic català per criticar la societat actual, de despropòsit rere despropòsit, fer les coses perquè si, sense una raó determinada i no posar límits a la ment i als actes humans.

No brilla cap interpretació, la majoria estan molt fluixos, també perquè es fa difícil veure’s representat en cap d’ells. Belen Fabra, Marta Domingo i Victòria Pagès, es troben un punt per damunt dels seus companys, però sense gaire parenceries.

El Calixto Bieito ha volgut tornar a inventar i donar un altre aire a un clàssic però qui vagi al teatre a trobar el mític cavaller es quedarà decebut amb aquesta versió, la qual només fa servir alguns elements de la novel·la. El Calixto ha volgut fer una festa teatral on es barregen l’home en tota la seva esplendor però alhora en tota la seva brutalitat i decadència.



TIRANT LO BLANC

by on 1:30
FITXA ARTÍTICA TEXT: JOANOT MARTORELL DIRECCIÓ: CALIXTO BIEITO INTÈRPRETS: Joan Negrié, Lluís Villanu...


FITXA ARTÍTICA

TEXT: BERTOLT BRECHT

DIRECCIÓ: ORIOL BROGGI

INTÈRPRETS: Tomeu Amer, Martí Atance,Jordi Banacolocha, Babu Cham, Marcia Cisteró, Conrad Cortinas, Josep M. Domènech, Víctor Estévez, Marissa Josa, Anna Lizaran, Marta Marco, Òscar Muñoz, Pilar Pla, Albert Ribalta, Xavier Serrano, Jacob Torres, Pere Ventura.

MÚSICS: Roger Aixut, Ramon Garriga, Alberto Mezquiriz, Pepe Seguí, Laia Torrents (Cabo de Sant Roque)

PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

SALA GRAN DEL TNC


“Va ser un temps de guerres sagnants...”


Així comença l’obra, un comte, on el públic s’endinsarà en la història de Grusche, l’heroïna d’aquesta extraordinària aventura teatral del Bertolt Brecht, gran renovador del llenguatge, l’estètica i la filosofia teatral del segle XX.

El cercle de guix caucasià, escrita l’any 1944, parteix d’una llegenda xinesa i evoca, també, el conegut mite bíblic del judici de Salomó. Quan el governador d’una ciutat del Caucas és assassinat en una rebel·lió aristòcrata, Natela, la seva muller, es veu obligada a fugir, deixant enrere el seu fill, que quedarà a càrrec d’una criada, Grusche. Quan la revolta és mitigada, la mare voldrà recuperar-lo, però Grusche s’hi resistirà. Totes dues es disputaran la custòdia del nen, tancat dins el cercle de guix que anuncia el títol de l’obra.

Amb una escenografia típica del Nacional, de la Sala Gran on els detalls no s’escatimen. Fins a l’última coma, tot és perfecte. És fa servir les tres parts de l’ampli escenari decorat amb sorra, paia, unes enormes pals i la resta va entrant i sortint.

La gran Anna Lizaran broda com sempre el seu paper del jutge Azdak. És increïble la capacitat d’aquesta gran dama del teatre de conjugar els gestos del braços i a la mateixa manera de donar un to a la seva veu que fa que l’espectador senti cada paraula com mastegada dintre del seu cap.

L’altre gran protagonista, la Marta Marco, compleix amb bona nota, alta, encara que no arribaria a l’excel·lent amb el seu paper de mare patidora, la Grushe, que es passa tota l’obra deixant-se, parlant en plata, els ovaris damunt l’escenari per salvar a la seva criatura.

La música és la tercera protagonista de pes. El narrador o cantaire, en Víctor Estévez, que alterna la veu parlada amb la cantada és realment qui ens explica allò que els personatges callen. Al narrador li acompanyen uns músics que trenquen el silenci amb les seves melodies. Encara que de vegades dificulten l’oïda d’alguns fragments a l’espectador.

Gran encert del seu director, la inclusió de titelles darrera d’un fos blanc que fa més agradable l’explicació de certes parts de l’obra i aixeca somriures per part del públic, al intuir als actors jugant amb ninots.

Tres hores amb entreacte inclòs que no és fan gens pesades, l’espectador s’endinsa fàcilment en l’obra des dels primers minuts i queda submergit en la seva aureola fins al final.

Una obra pels amants del teatre social contemporani amb petites traces modernes i amb un caràcter polític. Però sobre tot per gaudir de la gran presència escènica de dues “monstres” del teatre català, l’Anna Lizaran i la Marta Marco dirigits per l’Oriol Broggi que no pot tenir una debut més triomfal a la Sala Gran del TNC. Una gran obra en/ per a tots els sentits.





FITXA ARTÍTICA


TEXT: VICENT ANDRÉS ESTELLÉS


DIRECCIÓ: JOAN OLLÉ


INTÈRPRETS: Joan Anguera, Pere Arquillué, Eduard Farelo, Montserrat Carulla, Jordi Serrat, Isabel Aymerich, Núria Borràs, Nil Cardoner, Marta Roure i amb la música de Toti Soler i Marc Cartes.


PRODUCCIÓ: CENTRE D’ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA


TEATRE LLIURE



“...Una lenta tristesa,
un amor, unes llàgrimes, una pobra nostàlgia.
He tornat. Feia temps que no havia tornat.
Les rajoletes blanques, una olor de pinassa.
Entre dues clarors recorre uns carrers.
Sé que t'he de trobar avui, demà -no sé.
Tampoc no ho vull saber. No voldria saber-ho.
Sentiria aleshores una tristesa horrible.
T'he despullat de tot allò que m'agradava.
De tot allò només et queda l'alegria.
Jo només busque en tu l'alegria de viure.
Només aquella joia. Només, només, només!...”



"Primer va ser la vida, després l’ escriptura i només més tard la veu i la música. Coral Romput és de Vicent Andrés Estellés, però també d’Ovidi Montllor i Toti Soler. ¿Per què dur a escena allò que va ser llibre i disc memorables? Per ser obedients al títol: “Coral” vol dir vàries veus: per imaginar -buscar les imatges- d’on poden néixer aquestes veus d’ homes i dones, de pares i fills, de poble i de ciutats estrangeres, de casa i carrer, d’alegria i dolor, de memòria, vida , amor, desig i mort." (Joan Ollé)


Un poema dramatitzat per alguns dels millors intèrprets del nostre país. Amb una posada en escena on només tres parets que serveixen per acollir el recital de veus. Tres parets un lloc de portes, armari inclòs que ens introdueixen en una atmosfera de saló de la nostra casa que rep a uns convidats especials.



“Oh, vella, oh trista, oh Europa”



Cal destacar la importància de les llum, que il·luminen les veus, canviem el color de sala, per fer-la més propera o allunyar-la de l’espectador.


Al mateix nivell de importància que les llums està la música, sense ella res no tindria el mateix significat. Un meravellós Toti Soler a la guitarra, els seus dits acaricien la guitarra com ningú i és tot un plaer pels sentits.


La veu dolent de l’Arquillué, la part juvenil, enamorada i sensual feta realitat pel Farelo, la fúria seca la posa en Joan Anguera, la gran Carulla posa en situació a la viuda amb un gran duet de veus amb l’Arquillué. Després ens troben al Estellés nen de la mà de Nil Cardoner, el fantasma mudament interpretat pel Jordi Serrat i fins i tot, la inassolible Marta Roure.


La interpretació és magnífica. És un poema amb un cert grau de pessimisme perquè la vida no està per llençar coets. Tots els actors borden la seva part dels versos. Ironia, transcendència, dramatisme, tristesa i resignació són les principals sentiments que es posen en joc en aquesta meravellosa peça poètica.


La segona part el principal protagonista és el silenci, un silenci que commou els nostres cors. Un silenci que anticipa el dolor, un dolor des de dintre, el dolor que pateix Estellés quan la seva filla de sis anys va morir. Abans només havíem tingut petits esbossos d’aquesta tristesa present en cada vers.



“Si algun dia us diuen que han matat a la Mort, no us pregunteu qui va ser: haurà sigut un pare o una mare”.




CORAL ROMPUT

by on 22:59
FITXA ARTÍTICA TEXT: VICENT ANDRÉS ESTELLÉS DIRECCIÓ: JOAN OLLÉ INTÈRPRETS: Joan Anguera, Pere Arquillué, Eduard Farelo, M...