CORAL ROMPUT



FITXA ARTÍTICA


TEXT: VICENT ANDRÉS ESTELLÉS


DIRECCIÓ: JOAN OLLÉ


INTÈRPRETS: Joan Anguera, Pere Arquillué, Eduard Farelo, Montserrat Carulla, Jordi Serrat, Isabel Aymerich, Núria Borràs, Nil Cardoner, Marta Roure i amb la música de Toti Soler i Marc Cartes.


PRODUCCIÓ: CENTRE D’ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA


TEATRE LLIURE



“...Una lenta tristesa,
un amor, unes llàgrimes, una pobra nostàlgia.
He tornat. Feia temps que no havia tornat.
Les rajoletes blanques, una olor de pinassa.
Entre dues clarors recorre uns carrers.
Sé que t'he de trobar avui, demà -no sé.
Tampoc no ho vull saber. No voldria saber-ho.
Sentiria aleshores una tristesa horrible.
T'he despullat de tot allò que m'agradava.
De tot allò només et queda l'alegria.
Jo només busque en tu l'alegria de viure.
Només aquella joia. Només, només, només!...”



"Primer va ser la vida, després l’ escriptura i només més tard la veu i la música. Coral Romput és de Vicent Andrés Estellés, però també d’Ovidi Montllor i Toti Soler. ¿Per què dur a escena allò que va ser llibre i disc memorables? Per ser obedients al títol: “Coral” vol dir vàries veus: per imaginar -buscar les imatges- d’on poden néixer aquestes veus d’ homes i dones, de pares i fills, de poble i de ciutats estrangeres, de casa i carrer, d’alegria i dolor, de memòria, vida , amor, desig i mort." (Joan Ollé)


Un poema dramatitzat per alguns dels millors intèrprets del nostre país. Amb una posada en escena on només tres parets que serveixen per acollir el recital de veus. Tres parets un lloc de portes, armari inclòs que ens introdueixen en una atmosfera de saló de la nostra casa que rep a uns convidats especials.



“Oh, vella, oh trista, oh Europa”



Cal destacar la importància de les llum, que il·luminen les veus, canviem el color de sala, per fer-la més propera o allunyar-la de l’espectador.


Al mateix nivell de importància que les llums està la música, sense ella res no tindria el mateix significat. Un meravellós Toti Soler a la guitarra, els seus dits acaricien la guitarra com ningú i és tot un plaer pels sentits.


La veu dolent de l’Arquillué, la part juvenil, enamorada i sensual feta realitat pel Farelo, la fúria seca la posa en Joan Anguera, la gran Carulla posa en situació a la viuda amb un gran duet de veus amb l’Arquillué. Després ens troben al Estellés nen de la mà de Nil Cardoner, el fantasma mudament interpretat pel Jordi Serrat i fins i tot, la inassolible Marta Roure.


La interpretació és magnífica. És un poema amb un cert grau de pessimisme perquè la vida no està per llençar coets. Tots els actors borden la seva part dels versos. Ironia, transcendència, dramatisme, tristesa i resignació són les principals sentiments que es posen en joc en aquesta meravellosa peça poètica.


La segona part el principal protagonista és el silenci, un silenci que commou els nostres cors. Un silenci que anticipa el dolor, un dolor des de dintre, el dolor que pateix Estellés quan la seva filla de sis anys va morir. Abans només havíem tingut petits esbossos d’aquesta tristesa present en cada vers.



“Si algun dia us diuen que han matat a la Mort, no us pregunteu qui va ser: haurà sigut un pare o una mare”.




No hay comentarios:

Publicar un comentario