L'HOME DE LA FLOR EN LA BOCA




FITXA ARTÍTICA
TEXT: LUIGI PIRANDELLO
DIRECCIÓ: CARLOTA SUBIRÓS
INTÈRPRETS: Lluís Soler, Jordi Oriol i Elena Alonso.
PRODUCCIÓ: LA PERLA 29
BIBLIOTECA DE CATALUNYA

“La vida li bategava a la gola, amb els gust de tantes coses, impossible de dir, que l’angoixava i gairebé li feia plorar, per la plenitud de la joia que sentia, i veia que tots els altres gaudien com ell, i s’estimaven només per això... però tenia una estranya aprensió, no de dir-ho, sinó de pensar-ho, com si només pel fet de pensar-ho ja s’hagués d’acabar.”
En l’obra extraordinàriament àmplia i rica que Pirandello va desenvolupar a partir d’aquell moment i al llarg de tota la seva vida, la mort esdevé un motiu central, constant, el contrapès que mesura totes les coses en les balances de l’ànima. En el teatre, en la narrativa i en l’assaig, el pensament de l’autor sicilià, fosc i magmàtic, està sempre il·luminat per una lúcida consciència de la mort, que el connecta directament amb una força vital imparable, amb un desig desbocat de vida, de bellesa, d’intensitat. Aquesta paradoxa es troba al cor de L’home de la flor a la boca, una peça teatral nocturna que va néixer com a conte i que us oferim acompanyada d’una altra narració, Un dia, on el viatge de la vida s’acompleix en el curs d’una jornada.
Un escenari massa ample per on la història es perd vàries vegades, on els ulls dels espectador no arriben. Tot ple de taules i de cadires, gots i vi, un cafè, un bar on els actors es mouen, amb uns moviments i gestos massa assajats que resulten una mica robòtics de vegades e inexplicables d’altres. Dos històries separades per una ballarina que dansa frenèticament per tot l’espai, que el públic ha de fer un seriós exercici mental per imaginar-se que podia estar fent allà, per a que serveixen els seus moviments, que realment no aporten res important a la història.

“L’amor és morir cada dia. L’amor no és memòria, no és pensament. L’amor no és una cosa que duri contínuament en el temps. A través de l’observació, cal morir contínuament entre totes les coses. Llavors té lloc l’amor; i amb l’amor apareix la creació.”

Amb un Lluís Soler brillant que salva l’obra amb la mestria d’un gran actor, l’obra troba el seu punt de deixar-se veure sense gaires pretensions. Tal vegada Jordi Oriol necessiti uns quants anys més de rodatge teatral per fer-nos arribar les seves paraules, que a estones es perden en el gran espai fosc de la Biblioteca i no troben la resposta esperada en l’espectador.
Una obra, potser massa profunda, lluny de les grans comèdies de Pirandello, que es deixa veure per als ulls que no demanin un tot complert.

“La mort! I no saber res més. Sortir d’aquest somni. I tanmateix, és espantós morir.”

1 comentario: