NUNCA ESTUVISTE TAN ADORABLE



FITXA ARTÍSTICA

TEXT: JAVIER DUALTE

DIRECCIÓ: JAVIER DUALTE

INTÈRPRETS: Anabel Alonso, Lurdes Barba, Francesc Lucchetti, Ruben Ametllé, Carme Poll, Albert Ausellé i Mireia Sanmartí.

PRODUCCIÓ: LA VILLAROEL, CENTRO DRAMÁTICO NACIONAL i GREC’08 FESTIVAL DE BARCELONA

LA VILLAROEL



Un marit absent, uns fills adolescents, una amiga íntima i una veïna orbiten al voltant d’una mare omnipresent i senyora de la llar. El dramaturg, Javier Daulte pren el patró de la seva pròpia família per explicar una història plena d’amor i humor.

Quan vas al teatre amb les expectatives massa altes, perquè les crítiques després de la seva estrena a Madrid havien estat a l’altura de una gran obra i et trobes damunt l’escenari amb una obra pobra i falta de tantes coses, és normal que la decepció es dibuixi en la cara dels espectadors.

“No me digas ‘tía’ tantas veces, queda de pobre y ser pobre es lo peor que te puede pasar”


Li falta de tot. Comencem pel ritme. No és normal que els canvis d’escena es tornin insuportablement llargs. Que tot es quedi fosc durant més d’un minut, és massa per a qualsevol persona que estigui una mica acostumada a anar al teatre. I que tot el ritme es centri en l’escena, ja que de vegades quan tots els personatges es mouen i parlen a l’hora, des del primer minuts, a banda dels continus crits que surten de la boca de la protagonista, Anabel Alonso, més que ajudar a que el públic entri en l’obra li fa allunyar-se a d’altres móns.

Segon, és una comèdia, per tant caldria que el públic rigués. En bona part el públic riu, però és una comèdia que falta a la intel·ligència dels espectadors. No ens podem riure davant, per exemple, d’una escena on surt una persona discapacitada mental i físicament, que només és un joc i que resulta que la protagonista només jugava. Des d’un punt de vista d’una persona sensata, no es podria riure de la desgracia humana i més quan no es pot fer res per canviar-la. Bona part és culpa d’un text al que li falta emoció, ironia, ja que només deixa mig traçats als personatges, de vegades semblen titelles a qui els han tallat els fills.

Tant l’escenografia com la dramatúrgia estan correctes. La segona no destaca, per part de cap dels actors que estan al damunt de l’escenari. Ningú brilla, ningú crida l’atenció, les seves interpretacions són planes, sense cap tipus d’emoció, passen pels seus personatges sense pena ni glòria.

La selecció musical és ho millor de l’obra. Un toc de My baby just cares for me de Nina Simone que talla per uns minuts l’avorriment del públic assistent. Hi ha obres que mai vols oblidar i d’altres que es millor guardar-les per sempre en el més profund del nostre oblit.

“Lo ves, Blanca, a veces la vida te compensa”

No hay comentarios:

Publicar un comentario