HIKIKOMORI
FITXA ARTÍSTICA
TEXT: JORDI FAURA
DIRECCIÓ: ABEL COLL i JORDI FAURA
INTÈRPRETS: GEORGINA LATRE, JORDI MARTÍNEZ, ÀNGELS POCH, MINGO RÀFOLS, ENRIC RODRÍGUEZ i PAU VINYALS.
PRODUCCIÓ: LA TROCA PROMOCIONS ARTÍSTIQUES
VILLARROEL TEATRE
'Hikikomori' és 'aïllament', el dels joves japonesos que un bon dia decideixen tancar-se a la seva habitació i no sortir-ne durant anys. És una mort en vida, o potser no, potser el món de fora ja no els aporta res i troben que l'únic que mereix la pena els arriba mitjançant la televisió, la música o els videojocs.
Però realment l'obra parla de la resta, de qui envolta a un hikikomori. La família, els amics, la societat que està evolucionant sense un camí predeterminat. Per a l'espectador hikikomori és una porta per la que passen la resta dels personatges; una mare (Àngels Poch) i una pare (Mingo Ràfols) abnegats, sense esperança, una germana (Georgina Latre) obsessionada per una operació de pits, dos amics (Enric Rodríguez i Pau Vianyals) que encara confien que parlant-li darrera la porta aconseguiran que surti i un europeu (Jordi Martínez) que no s'arriba a creure el que veuen els seus ulls.
El text és àgil, el ritme en escena és ràpid i els diàlegs són petits dards que es llancen els personatges entre ells. Viuen en una societat on el valor primordial és la competició, arribar a ser el primer costi, el que costi. I els que no arriben la mateixa societat els sacrifiquen i d'altres es suïciden per no veure el món que els espera.
Hikikomori ens mostra que les noves generacions interpretatives una vegada més trepitgen fort l'escenari i estan al nivell dels que ja porten uns anyets a l'ofici. El protagonisme principal en aquesta peça de totes maneres és d'ells. Gran interpretació de Pau Vinyals i Enric Rodriguez, encara que la major sorpresa és la lolita del segle XXI, Georgina Latre broda el seu paper, sobretot en el duel interpretatiu que manté amb el Mingo Ràfols on demostra que és capaç de menjar-se l'escenari pam a pam.
Això sí, els mestres, Mingo Ràfols, una calmada i pausada Àngels Poch i Jordi Martínez tampoc desmereixen als seus respectius papers.
L'espectacle emmalalteix d'escenografia. Plana, asèptica, sense punts de suport per als intèrprets on agafar-se, que els ajudi a no sentir-se en mig d'un no res, a sentir-se en part de tot. El joc de llums de vegades resulta caòtic als ulls de l'espectador que miren atònits en busca d'algun significat ocult que els hi hagi volgut mostrar expressament el director.
Un teatre reflexiu, actual, que convida a l'espectador a plantejar-se si els passos donats cap al progrés no es giraran més d'hora que tard en la nostra contra.
De moment, la gran majoria de hikikomoris estan al Japó, però al ritme amb el qual avança la societat no seria d'estranyar que tothom portéssim un hikikomori dintre.
TEXT: JORDI FAURA
DIRECCIÓ: ABEL COLL i JORDI FAURA
INTÈRPRETS: GEORGINA LATRE, JORDI MARTÍNEZ, ÀNGELS POCH, MINGO RÀFOLS, ENRIC RODRÍGUEZ i PAU VINYALS.
PRODUCCIÓ: LA TROCA PROMOCIONS ARTÍSTIQUES
VILLARROEL TEATRE
'Hikikomori' és 'aïllament', el dels joves japonesos que un bon dia decideixen tancar-se a la seva habitació i no sortir-ne durant anys. És una mort en vida, o potser no, potser el món de fora ja no els aporta res i troben que l'únic que mereix la pena els arriba mitjançant la televisió, la música o els videojocs.
Però realment l'obra parla de la resta, de qui envolta a un hikikomori. La família, els amics, la societat que està evolucionant sense un camí predeterminat. Per a l'espectador hikikomori és una porta per la que passen la resta dels personatges; una mare (Àngels Poch) i una pare (Mingo Ràfols) abnegats, sense esperança, una germana (Georgina Latre) obsessionada per una operació de pits, dos amics (Enric Rodríguez i Pau Vianyals) que encara confien que parlant-li darrera la porta aconseguiran que surti i un europeu (Jordi Martínez) que no s'arriba a creure el que veuen els seus ulls.
El text és àgil, el ritme en escena és ràpid i els diàlegs són petits dards que es llancen els personatges entre ells. Viuen en una societat on el valor primordial és la competició, arribar a ser el primer costi, el que costi. I els que no arriben la mateixa societat els sacrifiquen i d'altres es suïciden per no veure el món que els espera.
Hikikomori ens mostra que les noves generacions interpretatives una vegada més trepitgen fort l'escenari i estan al nivell dels que ja porten uns anyets a l'ofici. El protagonisme principal en aquesta peça de totes maneres és d'ells. Gran interpretació de Pau Vinyals i Enric Rodriguez, encara que la major sorpresa és la lolita del segle XXI, Georgina Latre broda el seu paper, sobretot en el duel interpretatiu que manté amb el Mingo Ràfols on demostra que és capaç de menjar-se l'escenari pam a pam.
Això sí, els mestres, Mingo Ràfols, una calmada i pausada Àngels Poch i Jordi Martínez tampoc desmereixen als seus respectius papers.
L'espectacle emmalalteix d'escenografia. Plana, asèptica, sense punts de suport per als intèrprets on agafar-se, que els ajudi a no sentir-se en mig d'un no res, a sentir-se en part de tot. El joc de llums de vegades resulta caòtic als ulls de l'espectador que miren atònits en busca d'algun significat ocult que els hi hagi volgut mostrar expressament el director.
Un teatre reflexiu, actual, que convida a l'espectador a plantejar-se si els passos donats cap al progrés no es giraran més d'hora que tard en la nostra contra.
De moment, la gran majoria de hikikomoris estan al Japó, però al ritme amb el qual avança la societat no seria d'estranyar que tothom portéssim un hikikomori dintre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario