Todas las críticas de la temp 16-17

Recupera las críticas de lo que llevamos de temporada teatral

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas a edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas a edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas en edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas en edgbcn@gmail.com

25/4/08

ESPECTRES



FITXA ARTÍTICA
TEXT: HENRIK IBSEN
DIRECCIÓ: MAGDA PUYO
INTÈRPRETS: Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas, Ramon Pujol, Mingo Ràfols i Queralt Casasayas.
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE ROMEA

“Espectres, espectres, espectres, espectres”

Una mare que lluita per recuperar el seu fill; una mare que lluita per esborrar el passat. Tota la seva vida, Elena Alvin ha viscut lligada a una moral hipòcrita i caduca... Seguint els consell d’un amic de la família, va fer veure que era feliç amb el seu marit, en un món ple de pluja, ple de núvols. Va apartar el seu fill de casa perquè no heretés res del seu pare, perquè no sabés res de la doble vida que duia l’home que ara ja és mort...Però Osvald, el seu fill, torna. I ara és quan Elena veu l’oportunitat de deixar explotar, finalment, els seus veritables desitjos. Ha arribat l’hora de trencar les lleis i l’ordre d’una vida feta de mentides. Vol ser feliç amb el seu fill. Vol recuperar-lo. Però el passat torna, inevitablement...Els espectres apareixen implacables.
Després de vuit anys sense trepitjar l’escenari del Romea, Emma Vilarasau ens presenta aquest drama on es deixa, literalment, els ovaris dins l’obra per apropar-nos tot el que seria capaç de fer una mare pel seu fill. Un gran paper per una gran actriu que aconsegueix atrapar al públic des del primer moment amb un somriure que s’encomana i uns plors davant de la desesperació de que tot a la vida es repeteix, i que els ‘espectres’ tard o d’hora reapareixen per molt que els hàgim volgut tapar. Amb un contrapunt de ho moralment correcte i acceptable, el personatge interpretar pel Jordi Boixaderas, que en algun moment encara ens recorda al del ‘Mètode Grönholm’, ens regala rèpliques i silencis de complicitat amb l’Emma. De la resta del repartiment destaca una altra figura que brilla amb llum pròpia, Ramon Pujol,l’Osvald Alving, que aconsegueix fer-nos tremolar amb ell, patir en la seva pèl la malaltia i la seva desesperació. Sense dubte el gran descobriment del muntatge, amb moments d’absolut mestratge com, en les darreres escenes, les baralles amb sa mare (l’Emma Vilarasau).

“-I com faig el discurs demà?
- Te’n sortiràs!”

Un joc de miralls, així podríem definir l’escenografia de Ramon Simó, on depenent on et situes, tindràs una visió diferent de l’obra. Un joc que permet veure una, dues o fins i tot tres escenes al mateix temps. Un gran sofà blanc i una pila de llibres que canviaran de lloc al principi de l’obra completen el laberint per on es mouen el personatges.
La gran heroïna l’Elena Alving renaix al Romea cada nit gràcies a l’adaptació magistral de la Magda Puyo i el Carles Mallol, tot i així l’obra d’Ibsen ja toca aspectes que malgrat tot, encara avui els hi tenim força present com l’homosexualitat, el matrimoni, els convencionalismes socials o la moral correcta. L’Elena Alving de Puyo representa encara a les milers de dones que no es resignen a poder escollir una vida millor de la que porten.
Una obra de tot un clàssic plenament vigent en temps com aquestos. Amb una magnífica interpretació de la Vilarasau, que torna a deixar el seu segell damunt de l’escenari. Per molts anys!

19/4/08

L'HOME DE LA FLOR EN LA BOCA




FITXA ARTÍTICA
TEXT: LUIGI PIRANDELLO
DIRECCIÓ: CARLOTA SUBIRÓS
INTÈRPRETS: Lluís Soler, Jordi Oriol i Elena Alonso.
PRODUCCIÓ: LA PERLA 29
BIBLIOTECA DE CATALUNYA

“La vida li bategava a la gola, amb els gust de tantes coses, impossible de dir, que l’angoixava i gairebé li feia plorar, per la plenitud de la joia que sentia, i veia que tots els altres gaudien com ell, i s’estimaven només per això... però tenia una estranya aprensió, no de dir-ho, sinó de pensar-ho, com si només pel fet de pensar-ho ja s’hagués d’acabar.”
En l’obra extraordinàriament àmplia i rica que Pirandello va desenvolupar a partir d’aquell moment i al llarg de tota la seva vida, la mort esdevé un motiu central, constant, el contrapès que mesura totes les coses en les balances de l’ànima. En el teatre, en la narrativa i en l’assaig, el pensament de l’autor sicilià, fosc i magmàtic, està sempre il·luminat per una lúcida consciència de la mort, que el connecta directament amb una força vital imparable, amb un desig desbocat de vida, de bellesa, d’intensitat. Aquesta paradoxa es troba al cor de L’home de la flor a la boca, una peça teatral nocturna que va néixer com a conte i que us oferim acompanyada d’una altra narració, Un dia, on el viatge de la vida s’acompleix en el curs d’una jornada.
Un escenari massa ample per on la història es perd vàries vegades, on els ulls dels espectador no arriben. Tot ple de taules i de cadires, gots i vi, un cafè, un bar on els actors es mouen, amb uns moviments i gestos massa assajats que resulten una mica robòtics de vegades e inexplicables d’altres. Dos històries separades per una ballarina que dansa frenèticament per tot l’espai, que el públic ha de fer un seriós exercici mental per imaginar-se que podia estar fent allà, per a que serveixen els seus moviments, que realment no aporten res important a la història.

“L’amor és morir cada dia. L’amor no és memòria, no és pensament. L’amor no és una cosa que duri contínuament en el temps. A través de l’observació, cal morir contínuament entre totes les coses. Llavors té lloc l’amor; i amb l’amor apareix la creació.”

Amb un Lluís Soler brillant que salva l’obra amb la mestria d’un gran actor, l’obra troba el seu punt de deixar-se veure sense gaires pretensions. Tal vegada Jordi Oriol necessiti uns quants anys més de rodatge teatral per fer-nos arribar les seves paraules, que a estones es perden en el gran espai fosc de la Biblioteca i no troben la resposta esperada en l’espectador.
Una obra, potser massa profunda, lluny de les grans comèdies de Pirandello, que es deixa veure per als ulls que no demanin un tot complert.

“La mort! I no saber res més. Sortir d’aquest somni. I tanmateix, és espantós morir.”

13/4/08

SOTERRANI




FITXA ARTÍTICA
TEXT: JOSEP MARIA BENET I JORNET
DIRECCIÓ: XAVIER ALBERTÍ
INTÈRPRETS: Pep Cruz i Pere Arquillué.
PRODUCCIÓ: SALA BECKETT
SALA BECKETT

“Estimat sac de merda”

Dos homes, desconeguts entre ells, mantenen una conversa aparentment casual a casa d’un dels dos. Una conversa cordial on, malgrat la intriga creixent i la dimensió cada cop més personal del tema tractat (l’amor, òbviament, i la recerca del plaer), res no s’aparta del to que cal esperar entre dues persones educades. Quan el monstre apareix, la sospita de l’horror i l’evidència de la barbàrie no són obstacle per avançar, amb tota correcció, cap a la comprensió més profunda de l’altre. Davant de la veritat més crua, sigui qui sigui el monstre, cal preguntar-se què val el seu ajut. Fins on de lluny es pot arribar?
Tensió dialèctica i austeritat escènica per donar forma a una text que no deixarà a ningú indiferent. Sense poder explicar massa del seu contingut perquè perdria la màgia i l’interès de tots aquells que vulguin anar a veure-la, es pot dir que és la tragèdia de les recerques humanes fetes text. El silenci forma tant part de l’obra perquè de vegades és tant o més important el que es diu com el que no es diu, i en aquesta obra l’espectador ha de fixar-se més en el que s’intueix que en el diàleg.
El text precís, impecable va donant al públic la informació en petites dosis sense atabalar-lo massa per a que ell sigui qui després mentalment pugui reconstruir l’obra i afegir-li totes les seves sensacions.
Interpretació brillant del Pep Cruz, que desllueix una mica al seu partenaire Pere Arquillué, al que li falta una mica més d’expressivitat per fer creïble en certs moments tot el que està dient i el que diu haver viscut.
L’escenografia austera, la sala representa un saló, amb el seu sofà, una catifa, un porta que representa la sortida cap a la cuina y una cortina que representa que tapa un finestral. Sense joc de llums i sense cap tipus de música, l’obra és simplement el diàleg entre tots dos personatges.
Un obra per aquell que els hi agradi fixar-se en les paraules que surten de la boca del actors i que et conviden a replantejar-nos on som capaços d’anar per aconseguir plaer, per aconseguir tenir la nostra satisfacció plena.

“Tu vas arribar on jo no he pogut, on jo no he volgut, on jo no m’he atrevit a arribar”


10/4/08

L'HOME, LA BÈSTIA I LA VIRTUT



FITXA ARTÍTICA
TEXT: LUIGI PIRANDELLO
DIRECCIÓ: PEP PLA
INTÈRPRETS: Jordi Martínez, Eduard Farelo, Teresa Sánchez, Santi Ricart, Enric Serra, Rosa Cadafalch, Oriol Casals, Ernest Ollero, Raimon Cardelús, Nacho Fernández, Teresa Urroz i Dani Claramunt.
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA I CENTRE D’ARTS ESCÈNIQUES DE TERRASSA
TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

Paolino és un professor respectable que amaga un secret: està enamorat de la senyora Perella, la mare d’un dels seus alumnes, casada amb un marit que duu una doble vida quan no és a la ciutat. Quan la dona descobreix que està encinta de Paolino, aquest, per evitar l’escàndol, es veurà obligat a organitzar una trobada eròtica entre la muller i el marit, un mariner rude com un animal que fa anys que defuig els seus deures conjugals. Paolino, el mariner i la senyora Perella, o el que és el mateix, l’home, la bèstia i la virtut viuran, aquell vespre, un sopar inoblidable.
‘Hypokrités’ en grec antic significava ‘el que interpreta’, això és, l’actor teatral, però que acabà sent ‘aquell que fingeix’, i ja al primer actor documental, el mític Tespis, se li retreia el fet de ‘mentir d’aquella manera davant de tanta gent’ (Plutarc). De l’accepció escènica la paraula va passar a designar el que simula en la vida real per mantenir les aparences i no trencar les convencions morals i socials establertes. Aquesta és el pinyol que suporta tota l’obra.
Una gran peça satírica amb un punt de farsa amb el que Pirandello retracta el valor de la mentida i de les màscares de portes cap en fora. L’exageració dels personatges és una bona mostra d’això, que els converteix en simples caricatures d’ells mateixos amb un ritme trepidant de l’obra que ens acompanya durant tota la representació.

“ La bèstia vesteix la virtut”

Amb un Eduard Farelo i un Jordi Martínez brillants de principi a fi. I un gran paper dels secundaris, sobre tot de les minyones, de la Teresa Urroz, per exemple, donen la força interpretativa a un gran comèdia. Teresa Sánchez, la senyora Perella broda el seu paper de ploramiques.
L’escenografia crida l’atenció amb un escenari que sembla sortir-se del quadre on sembla encaixat. Típic escenari del Teatre Nacional, que es mou per peces i amaga secrets en el seu interior, per acabar tot plegadet i tipus caixa amb teló inclòs. El joc de llums fa la resta amb música i lletra en directe per fer més divertits els canvis d’escena.
Entrada per la porta gran de l’actor Pep Pla que assumeix la batuta de la direcció i aconsegueix que tota l’obra es basi en la feina dels personatges. I tot plegat faci d’aquesta obra una de les imprescindibles de la temporada. Tot un espectacle per riure de valent!

“Senyores, quines pamplines!”

5/4/08

EN CUALQUIER OTRA PARTE




FITXA ARTÍTICA
TEXT: ÀLEX MAÑAS
DIRECCIÓ: ÀLEX MAÑAS
INTÈRPRETS: David Selvas, Roger Coma i Carmela Poch.
PRODUCCIÓ: ASSOCIACIÓ EN CURSIVA I EL FESTIVAL DE BARCELONA GREC
VERSUS TEATRE

“Lo que pasa a continuación, no pasa aquí, lo que pasa a continuación, siempre pasa ‘en cualquier otra parte’ ”

Un país, un estat, una ciutat que mira de mantenir les seves riqueses i la seva identitat davant de l’onada d’immigració dels països pobres. En un solar, dos homes, dos “polis”, dos gàngster, vetllen per la nostra seguretat, per les nostres riqueses, vetllen per nosaltres.
Un descampat elevat, a la muntanya i als seus peus la ciutat... dins la foscor de la nit... dos homes reben trucades estranyes i immediatament després executen a diferents persones. Una nit es trenca la dinàmica perquè no arriba cap trucada. Els dos homes han de prendre una decisió.
Una obra potser massa ambiciosa en contingut per un espai massa petit. Sobreviure en un món on la propietat està en perill perquè els nous habitants venen a robar-nos-la.
Amb una escenografia escassa, primer pel petit espai que ocupa l’escenari, un cotxe a una banda i a l’altra els tres personatges es mouen no sense dificultats. Sense efectes de llum, només en els canvis de escena realitzats en la foscor. Pocs efectes de so, uns trets que trenquen amb les veus i el silenci.
Roger Coma, Horacio, brillant en els primers minuts, malgrat la cruesa del tema, arrenca un somriure en el públic per la seva intencionada innocència. David Selvas, Felip, una mica per sota del seu company en el seu nivell interpretatiu salva el seu paper de “poli” dolent. Carmela Poch amb un increïble accent d’immigrant de l’Est amb un paper curt però intens.
Una obra que busca deixar en l’espectador un regust amarg del que pot ocórrer aquí o “en cualquier otra parte”.