TERRA BAIXA



FITXA ARTÍSTICA
DRAMATÚRGIA: KEKKE SCHIDT
DIRECCIÓ: HASKO WEBER
INTÈRPRETS: ROSER CAMÍ, ÀNGELS BASSAS, DIANA GÓMEZ, SUSANA EGEA, BABOU CHAM, JOEL JOAN, MINGO RÀFOLS i PEPO BLASCO
PRODUCCIÓ: FOCUS i AJUNTAMENT DE VILADECANS
TEATRE ROMEA


A gran part del teatre d'avui no li agraden els clàssics, per això juguen un vegada rere altra a reformar-los, a modernitzar-los (segons les seves pròpies paraules) amb més o menys sort.

Aquesta nova revisió de l'obra de Guimerà canvia el tempo i alguns personatges de l'original. Manelic avui en dia és negre, un immigrant africà sense papers que ha arribat en pastera. Seria impossible apropar-lo més al nostre dia a dia. La història la narra Marta com si fos un record. Marta va ser arrossegada, enamorada i esquinçada però ara ja no ho és, ha aconseguit alliberar-se dels seus opressors.

Marta és Roser Camí, que no contenta amb destrossar Mama Medea ha tornar per carregar-se un altre personatge. Marta és un personatge que hauria de tenir fases, ritmes, vides que Roser Camí ens roba i només ens mostra una fase, un ritme, una vida. No es pot negar que està millor que a Mama Medea, però des del novembre fins ara no ha aconseguit encara arribar al nivell un.

La visió de Manelic com immigrant africà funciona la major part del temps gràcies al 'savoir faire' de Babou Cham. I entremig dels dos està Sebastià, Joel Joan, en una de les seves millors interpretacions dels últims anys, ja que ha deixat una mica de banda el seu ego i juga a actuar i a ser un altre damunt de l'escenari.

Això sí, les millors parts de la representació ens les ofereix Àngels Bassas, tant per la seva interpretació de text com per la de veu, les cançons que ens canta. Una nova faceta fins ara desconeguda de l'actriu, que seria agradable potenciar.
I un gran Pepo Blasco com Xeixa, que fa que la platea es rigui, s'emocioni i pateixi amb un gran moment fent de borratxo, que no té preu.

El Romea s'ha tornat a equivocar donant protagonisme a qui no s'ho mereix i deixa als grans actors de la companyia en segon pla per a que ens regalin uns inoblidables secundaris.

1 comentario:

  1. Plas! Plas! Plas!

    Estic d'acord amb tot...

    El Joel cada dia m'agrada mes, de fet, em va començar a agradar quan feia el "jo soc la meva dona". La senyoreta Roser la donaria per perduda, almenys per ara.

    A l'obra no li vaig trobar el 'punt' enlloc, i per haver-hi el Calixto Bieito pel mig era aburrida que t'hi cagues...

    ResponderEliminar