Todas las críticas de la temp 16-17

Recupera las críticas de lo que llevamos de temporada teatral

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas a edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas a edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas en edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas en edgbcn@gmail.com

31/1/09

MORT DE DAMA



FITXA ARTÍSTICA
TEXT: LLORENÇ VILLALONGA
ADAPTACIÓ: MARC ROSICH/RAFAEL DURAN
INTÈRPRETS: MERCÈ ARÀNEGA, MARGARIDA MINGUILLÓN, EVA BARCELÓ, LAURA PONS, ASSUN PLANAS, MARFALIDA GRIMALT RENYÉS, AINA FRAU, NIES JAUME, LLUM BARRERA, ÀUREA MÀRQUEZ, SÀSKIA GIRÓ, RODO GENER, PEP SAIS, SANTI PONS, JAUME COMAS, JORDI VILA, PEDRO MAS, MIQUEL ÀNGEL TORRENS i MIQUEL BORDOY
PRODUCCIÓ: TEATRE PRINCIPAL i TNC
TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

Mallorca d'avui versus Mallorca d'ahir. Una Mallorca aristocràtica que intenta obrir-se al món però que no pot oblidar certs convencionalismes d'èpoques passades. O el que és el mateix regionalisme versus espanyolisme i provincionalisme versus cosmopolitisme.

Dona Obdúlia ha decidit morir-se, sempre ha viscut la vida com li ha donat la gana, dintre d'uns cànons de l'aristocràcia establerts i ara als darrers sospirs de la seva vida ha decidit quan i com vol morir-se. Només hi pensa en com seran els seus darrers dies, quantes persones la vendran a veure per acomiadar-se, com serà el seu soterrament i sobre tot, el que més l'importa a totes les persones del seu voltant, qui heretaran la seva fortuna.

L'espectacle comença amb la figura de la mort que abraça a Dona Obdúlia. Una mort sempre imaginada negra que aquí vesteix de blanc, potser perquè és una mort esperada i desitjada.

'Mort de Dama' ha estat meravellosament adaptada i versionada per Marc Rosich i Rafael Duran des de la novel·la original de Llorenç Villalonga que es llegix en un obrir i tancar d'ulls. El muntatge no perd res del ritme trepidant de la narració original. Rafael Duran ha aconseguit que la dicció mallorquina de tots els personatges (meitat catalans, meitat mallorquins) estigui atinada en totes les boques parlants, malgrat que per la part catalana ha estat tot un repte, del que han sortit victoriosos.

Un gran text i unes grans interpretacions. Neus Jaume al seu doble paper, de mort i de poetesa de la pagesia que es sent frustrada perquè no la deixen escriure el que voldria escriure i escriu el que la resta vol escoltar. Margarida Minguillon com a hereva esperada broda el paper, però sense dubte el gran paper és per la gran Mercè Arànega, que un cop més mostra la seva mestratge i ens regala una Dona Obdúlia inoblidable.

22/1/09

SONATA DE OTOÑO



FITXA ARTÍSTICA
TEXTO: INGMAR BERGMAN
TRADUCCIÓ: JOSÉ CARLOS PLAZA/MANUEL CALZADA
DIRECCIÓN: JUAN CARLOS PLAZA
INTÈRPRETES: MARISA PAREDES, NURIA GALLARDO, CHEMA MUÑOZ y PILAR GIL
PRODUCCIÓN: PENTANCIÓN ESPECTÁCULOS
TEATRO ROMEA





La lucha entre dos almas que nunca se han encontrado, que siempre han vagado libres la una de la otra, puede ser que en espacios compartidos, pero era sólo eso lo que compartían.

José Carlos Plaza nos propone una adaptación teatral de la mítica película de Ingmar Bergmar “Sonata de Otoño”. La voluntad de Plaza ha sido alejar el montaje de todo naturalismo y situarlo en un espacio sin límites, lo cual a ojos del espectador se descoloca, ya que sumado a los evidentes saltos temporales, en muchas ocasiones provoca la pérdida de interés hacia la historia.

Las combatientes de esta lucha de almas son Marisa Paredes, Charlotte, en el papel de madre que siempre ha priorizado su carrera de pianista al cuidado de su hija, Nuria Gallardo, Eva, que no sólo está maravillosa en su papel sino que devuelve las réplicas a la gran Marisa Paredes, un poco menos grande aquí, con gran maestría.

No hay duda que la gran cabeza de cartel es Marisa Paredes, aunque la protagonista sea Nuria Gallardo, el peso del montaje recae sobre ella y le da una lección de ‘savoir faire’ teatral a Marisa Paredes, más acostumbrada a moverse en escenarios cinematográficos que no al pie de un escenario. A pesar de todo, el papel parece estar hecho a su medida, eso sí a estas alturas de partido debería tener aprendido eso de ‘proyectar la voz’.

Con una escenografía más austera de como acostumbra el Romea, aunque no por ello signifique que al montaje le haga falta ni más ni menos. A veces el peso de un gran texto hace que el resto de elementos escénicos no sean tan importantes.

Sin duda la obra se salva por el maravilloso enfrentamiento verbal, de 45 minutos, entre Charlotte y Eva, donde el público, que anteriormente estaba a punto de caer en un sueño profundo, revive y se deleita con el espectáculo. Los demás mejor que disfruten de la obra maestra de Ingmar en DVD.



20/1/09

UNA CIUTAT BRILLANT



FITXA ARTÍSTICA
TEXT: CONOR MCPHERSON

TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: JORDI VILÀ
INTÈRPRETS: ANDREU BENITO, JOAN DAUSÀ, CLARA GALÍ, SANTI RICART
PRODUCCIÓ: CENTRE D’ARTS ESCÈNIQUES DE TERRASSA
SALA BECKETT




La soledat, la malaltia del nostre segle i dels segles anteriors marquen ‘Una ciutat brillant’. Aquesta soledat que no troba remei tenyeix tot el muntatge que es converteix en una dolorosa culpabilitat.

John visita al psiquiatra Ian per explicar-li que la seva dona morta se li aparegués, a partir d’aquesta primera intervenció Ricart-Benito, comenta la barreja entre la racional i l’irracionalitat d’una vida, la de John, però també la de l’Ian.

Un text escrit en un llenguatge molt col·loquial, tant al seu original, com la seva traducció al català de Joan Sellent que malgrat que tanta col·loquialitat resulta en certs moments insofrible per a les orelles dels espectadors per l’abús de falques.

El duel Ricart-Benito és una autèntica delícia. Brillen tots dos amb llum pròpia, sense que se’ls pugui fer cap ‘però’ de la seva sòlida actuació.

Una gran direcció de Jordi Vilà que ha aconseguit que els dos protagonistes es repliquen i aconsegueixen una gran química dintre d’una escenografia amb els elements justos per fer-la útil.

No només brilla la ciutat, sinó tot el que l’envolta, sobre tot el memorable duet entre Santi Ricart i Andreu Benito. Tot una delicattessen per als més selectes paladars.

15/1/09

UN TRANVIA ANOMENAT DESIG



FITXA ARTÍTICA
TEXT: TENNESSE WILLIAMS
TRADUCCIÓ: AINA TUR
DIRECCIÓ: ESTER NADAL
INTÈRPRETS: PEPA PLANA, JORGE PICÓ, HANS RICHTER, IRINA ROBLES, SERGI VALLÉS i DAVID VERDAGUER
MÚSICS: LLUÍS CARTES, PEDRO CORNAGO i MARC PRAT
PRODUCCIÓ: ESCENA NACIONAL D'ANDORRA
SALA MUNTANER

Sorpresa, incredulitat i atreviment, això és ho que provoca veure la Blanche Dubois de Pepa Plana. Pallassa, sí Blanche Dubois és una pallassa amb nas inclòs. La proposta comandada per l'Ester Nadal és arriscada i potser en alguns moments es pot considerar encertada, però la resta del temps es queda més en un inoportú atreviment que en una 'vuelta de tuerca' del clàssic de Tennesse Williams.
Tots hi recordem la memorable feina de l'Emma Vilarasau al teatre Romea al 2000 i contra això poques paraules calen. La Blanche Dubois de Pepa Plana necessita força actoral, vitalitat, una empenta i un cert punt de bogeria. No només es sortir a escena amb el nas de pallasso i fer unes quantes ganyotes al públic. A aquestes mancances hi ha que afegir la buidor de l'escenografia, un parell de cortines i uns quants mobles.
El tramvia de l'Ester Nadal intenta ser transgresor però només es queda en un intent. Li manquen molts peròs que normalment s'acostumen a solucionar amb una miqueta d'experiència en la dramatúrgia. De moment seguirem recordant a la Blanche Dubois Vilarasau.

12/1/09

DÍAS MEJORES


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: RICHARD DRESSER
DIRECCIÓ: ÁLEX RIGOLA
INTÈRPRETS: ERNESTO ARIAS, IRENE ESCOLAR, LINO FERREIRA, ANA OTERO, TOMÁS POZZI y MARC RODRÍGUEZ
PRODUCCIÓ: TEATRO DE LA ABADÍA, TEMPORADA ALTA y CENTRE D’ARTS ESCÈNIQUES DE REUS
TEATRE LLIURE



Imagínense un salon-comedor donde quedan pocos muebles, un sofa, una cocina más fregadero, una tele y una mesa con sillas. Todo muy sucio, todo muy ‘tirado’. No hay dinero, la fábrica donde trabajaban los protagonistas ha cerrado, su barrio ha sido invadido por perros vagabundos hambrientos y hace frío, mucho frío. Ahora ponga su televisor y miren el noticiero que quieran. La diferencia es que ‘Días Mejores’ podía ser el futuro de un presente que hoy se vislumbra negro.
‘Días Mejores’ que el dramaturgo norteamericano Richard Dresser escribió a finales de los 80 vuelve a estar de plena actualidad. A pesar de que toda la obra está teñida de grandes dosis de exageración y surrealismo no deja lugar a dudas que la imaginación nunca está de más para mantenernos con los pies en el suelo.
Los personajes de Dresser han de recurrir a la picaresca, no siempre dentro del ámbito legal, para salir del pozo en el que se encuentran sus vidas. Primero, venden todos sus muebles, televisión incluida, hasta que no les quedan más de dos salidas, la espiritual, clásica búsqueda de un ser superior que les ayude, y una más pragmática, quemar coches, edificios para cobrar los seguros.
Con una estética que algunos podrían considerar de mal gusto, y lo único que pretende es acentuar la decadencia del todo en general, Àlex Rigola vuelve a demostrar que es uno de los directores que mejor resultado consigue en la dirección actoral. Sin grandes artificios técnicos, Rigola vuelve a mostrarnos que para conseguir un buen montaje lo principal es el texto, la dirección de actores y todo ello nos lleva a obtener un ritmo ágil con una interpretación excelente.
Probablemente no tendríamos que reirnos de nuestras propias desgracias, pero parafraseando a Dresser "Ahora sólo nos queda la realidad. Vendrán días mejores."

La Beckett prepara un web d'obres catalanes traduïdes

per Jordi Bordes El Punt
Publicat: 12/01/09


La Sala Beckett i l'Institut Ramon Llull presentaran pròximament un programa de difusió electrònica de textos catalans traduïts a l'anglès i altres llengües. Aquest serà un primer pas per normalitzar la presència de l'autoria catalana a l'exterior. Fins ara la presència a les cartelleres estrangeres l'han aconseguit els autors, personalment. Fa unes setmanes Galceran i Belbel, no hi ha una competència mal entesa entre aquests autors. Alguns exemples? Sovint, abans de donar una obra per acabada, es passen els textos i es revisen generosament. També se cedeixen els agents entre ells. Galceran reconeix que va ser a través del representant de Guillem Clua als Estats Units que va trobar el contacte per aventurar la possible producció d'El mètode Grönholm a Broadway.

Casares lamenta que les institucions encara deixen desemparats el autors, a diferència d'altres països. A Alemanya, els editors, a més de traduir les obres, els porten a promotors perquè procurin fer produccions. La Sala Beckett, humilment (tot i que té un ambiciós projecte d'internalització de l'autoria catalana i de punt d'arribada a Catalunya de l'autoria europea contemporània, des de fa un parell d'anys), procura promocionar l'autoria amb lectures dramatitzades puntuals. Aquest curs s'han llegit Miró, Cunillé i Casanovas a Itàlia, fa un mes hi va haver sessió a Praga i ja hi ha previstes estades al Mousson d'Été i al Quebec. L'autor i director Manuel Dueso recorda, però, que sovint aquestes lectures tenen poc recorregut. Hi ha excepcions. Com quan el Piccolo de Milà va representar Plou a Barcelona, de Pau Miró, gràcies a una lectura a Nàpols.