Todas las críticas de la temp 16-17

Recupera las críticas de lo que llevamos de temporada teatral

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas a edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas a edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas en edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas en edgbcn@gmail.com

31/8/10

L'última temporada de Bieto al Romea


Calixto Bieito ha anunciat que deixarà la direcció artística del Teatre Romea al finalitzar la temporada 2010-2011, un espai escènic amb el qual ha estat vinculat des del 1999, encara que mantindrà la seva col·laboració amb Focus, l'empresa gestora, amb un projecte internacional amb seu a Barcelona.

Bieito, acompanyat per Daniel Martínez, director de Focus, ha aprofitat la presentació de la temporada per donar a conèixer aquest "relleu necessari", segons paraules del mateix director artístic, el successor del qual es podria conèixer, ha dit el responsable de Focus, a finals de setembre.

Parafrasejant l'artista Joseph Beuys, Bieito ha justificat la seva marxa afirmant que "l'art és llibertat".

"Crec fermament en això, continuaré fent art i fent llibertat", ha remarcat el director, que ha recordat les 52 produccions pròpies, 12 d'elles coproduccions internacionals desenvolupades pel Romea, que han situat aquest teatre de capital privat al mateix nivell que molts escenaris finançats amb diner públic, a la vegada que han servit per situar-lo en el panorama europeu.

Font: www.elperiodico.cat

'BCN Aixeca el teló' el 6 de setembre


El Paral·lel viu temps de reivindicació com la gran artèria escènica barcelonina que va ser i que s'ha apagat els últims anys. Amb aquesta línia argumental arriba la gala que obrirà dilluns, 6 de setembre, al Victòria el curs teatral, BCN Aixeca el teló. Adetca (l'associació d'empreses teatrals catalanes), els teatres públics de la ciutat i l'associació catalana d'actors i directors (AADPC) -que aquest any se suma a la celebració- van presentar ahir la novena edició d'una festa que també vol reiterar el convenciment que el teatre resisteix els efectes de la crisi.

«Les xifres d'assistència, pendents de tancar, s'ajusten a la tendència de l'any anterior. Aquest mes d'agost han obert més teatres que mai», va apuntar Daniel Martínez, president d'Adet-

Adetca i de l'empresa Focus, a l'espera de comunicar les estadístiques detallades de la temporada passada el mateix dia 6. Ell va ser qui va recordar, a més de donar la benvinguda al Lliure de Gràcia i a l'Alexandra Teatre, que el Paral·lel ha recuperat un teatre, l'Artèria (antic Español), i té previst reobrir un local tan singular com El Molino.

Adetca ha convocat un especialista en exercicis de reivindicació del llegat historicoteatral, en clau de cabaret, per dirigir una gala que es desenvoluparà, per descomptat, en un teatre del Paral·lel. Així, Xavier Albertí plantejarà al Victòria la seva personal retrospectiva d'una avinguda tan simbòlica. «El Paral·lel és impensable sense el teatre popular.

El director va desgranar el contingut d'una gala que tindrà, com a escenografia i de teló de fons, una video creació amb imatges antigues i actuals del Paral·lel. Albertí recrearà amb breus monòlegs i números musicals uns temps, a principis del segle XX, en què es parlava de sicalipsi, «en lloc d'erotisme». O es cantaven cuplets que eren, va explicar, autèntics hits de l'època, com La pulga o El tango de la cocaína. «Són patrimoni d'un ric teatre musical», va dir. Mercè Comes, Anna Azcona, Pep Cruz, Boris Ruiz, Cesc Casanovas, Roser Batalla i Pere Arquillué seran alguns dels seus intèrprets.

BCN Aixeca el teló també oferirà peces de musicals de la nova temporada com Nit de Sant Joan, 40 Principales, Hoy no me puedo levantar i Hair. I vol tornar a reunir per un dia una parella tan popular, i arrelada al Paral·lel, com Paco Morán i Joan Pera.

Font: Jose Carlos Sorribes (www.elperiodico.cat) Foto (Nit de Sant Joan): David Ruano

El Fitag perd gent


La desena edició del Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona (Fitag), que organitza la Diputació de Girona i que es va celebrar de dimarts a dissabte de la setmana passada, va enregistrar una considerable disminució de públic respecte a l'edició de l'any passat (7.400). En total, han assistit a la mostra 1.000 espectadors menys. El balanç final assenyala que han estat 6.500 les persones que han vist algun dels espectacles i l'ocupació global s'ha situat, segons l'organització, que imputa el descens de públic al nou sistema establert d'entrades de pagament, en el 78%. S'ha anunciat, però, que alguns escenaris han assolit el ple absolut en totes les funcions, com ara la sala La Planeta i L'Alternatiu –espai gestionat per l'escola teatral El Galliner–, mentre que es considera que al Teatre Municipal s'ha incrementat de manera important la seva ocupació, malgrat que no s'ofereixen dades. El Pati de les Magnòlies ha estat l'espai que, segons l'organització, s'ha vist més afectat pel nou sistema de pagament d'entrades en algunes funcions. Aquest sistema, que s'havia ideat per evitar les cues, no ha assolit el seu objectiu, perquè aquestes han continuat essent-hi, ja que les entrades no són numerades i per tenir una bona visibilitat en els espais calia fer cua per assegurar-se un bon lloc. La retallada de pressupost, que va obligar a prescindir de la grada del pati de la Casa de Cultura, ha repercutit en la comoditat del públic –sobretot en la mala visibilitat–, que ja al Pati de les Magnòlies ho tenia difícil malgrat que els escenaris són elevats.

El comunicat emès pels organitzadors del festival assenyala, malgrat que és de caràcter amateur i que no hi ha ni un sol programador a títol professional, que aquest té “la necessitat de continuar donant suport a companyies que aposten per fer el salt cap a la professionalització.”

Des de la Diputació de Girona, organitzadora del festival, també s'anuncia que la mostra “aspira a ser una fira de productes teatrals i, en aquesta nova etapa, es vol començar a treballar la col·laboració directa amb els programadors”, que es concretaria en “la promoció i distribució d'obres teatrals locals i d'intercanvis internacionals”. Els organitzadors consideren que l'espectacle Como cuando soplas las velas, una coproducció de la mostra, dels alacantins Enclavados Teatro, “ha estat la gran revelació” del festival d'aquest any.


Font: Dani Chicano (www.elpunt.cat)

Els musicals, a mig gas


Barcelona disposarà la temporada vinent, en principi, de quatre musicals de gran format. Aquest setembre torna Hoy no me puedo levantar, el musical que s'inspira en temes del grup Mecano. Es farà només fins al gener. Per fi, d'aquí a unes setmanes, arribarà la versió de La nit de Sant joan, un musical que ha d'inaugurar el Teatre Artèria Paral·lel de la Societat General d'Autors i Editors (SGAE). Previsiblement, el nou muntatge, que en un principi s'havia d'haver estrenat la temporada passada però l'endarreriment de les obres ho va fer impossible, farà gira després de l'estada a Barcelona. També aquest setembre arrenca la versió catalana de 40, el musical. Serà el primer cop que un mateix títol coexisteix a Barcelona i Madrid (habitualment hi ha una producció que, sense gaires canvis, salta d'una capital a una altra).

El darrer musical de gran format previst per a aquesta temporada és Hair. Promogut pels productors de Grease, s'estrenarà aquest desembre i es preveu que estigui de gira a partir del mes d'abril. Els productors compten que el muntatge, amb un pressupost d'uns dos milions d'euros, faci temporada a Madrid el 2011 i tornar a Barcelona per acomiadar la producció. Per això, apunten els productors, prefereixen marxar de Barcelona, conscients que quedarà públic sense haver tingut prou temps per veure'l. Certament, la jugada els va funcionar molt bé amb Grease.

Daniel Anglès és el director de Hair, que aquest juliol han fet el càsting i tot just ara comencen els assajos. És la producció de més envergadura per al director, que és l'ànima d'El Musical Més Petit i també ha fet de director resident de Mamma mia i La bella y la bestia. La producció arrenca de nou, no hi ha un guió estricte com en altres títols de referència. Hair “va canviar el transcurs de la història” tant a Broadway com a Anglaterra, recorda Anglès, ara fa 40 anys. La peça alterna la potència del rock amb l'emoció del discurs (té una clara posició pacifista, defensa estructures familiars diferents de les tradicionals). Pel director, el musical arriba a la cartellera en un moment ideal, “quan la crisi de valors indica que ha de canviar alguna cosa”.

Només 40, el musical preveu estar tota la temporada a Barcelona. Han contractat el Victòria i confien en l'estructura maratoniana (abans i després del musical es punxa música dels vuitanta perquè el públic entri i surti animat de la funció). Tot i això, l'aposta pels musicals creix respecte a la temporada passada, que va limitar-se a HNMPL, La bella y la bestia i, puntualment, l'A, de Nacho Cano.


Font: Jordi Bordes (www.elpunt.cat)

30/8/10

El Borràs rescata els embolics de 'Pel davant... i pel darrera'




«Em trauràs anys. ¡M'agafarà un atac si puges així a la barana!». Alexander Herold va tenir la setmana passada el seu moment d'angoixa a les bambolines del Teatre Borràs. Dirigeix els assajos del nou muntatge de Pel davant... i pel darrera (s'estrena el 10 de setembre) i un dels actors, Miquel Sitjar, després d'ensopegar amb el cos de Carles Martínez per exigències de la ficció, s'ha llançat sobre la barana del segon pis amb les dues cames en suspensió. «¡No pugis els dos peus que cauràs! La seguretat és el més important», li demana Herold amb la flegma britànica que tant agraeix el seu repartiment. Sitjar el tranquil·litza: «Estic molt segur d'aquesta postura, he fet cinc anys de trapezi». I està fort, per sort, ja que en una altra escena ha de carregar, com si fos una maniquí, Mónica Pérez, la «tonta» del vodevil, que es mou pel decorat al crit de «¡xupi!, ¡xupi!». A Rosa Gámiz li ha tocat cuinar unes sardines i baixar per la barana. «¡Cada vegada em surt millor!».

Bendicò (anomenat així per un personatge d'El Gatopardo) és l'únic que no riu. «És el meu fill», el presenta Herold, que assumeix per novena vegada la posada en escena de, segons la seva opinió, «la millor comèdia que s'ha escrit mai». Una peça de rellotgeria «atípica per la seva barreja de farsa, alta comèdia, pantomima i caos» que narra en una doble ficció com una «troupe cutre intenta muntar un vodevil cutre». La va escriure, en tres actes delirants, el britànic Michael Frayn el 1982.

Enric Majó i Pep Planas ja hi eren en la versió del 2002, que es va veure al Borràs, i s'hi incorporen Anna Barrachina, Dafnis Balduz i Saida Lamas. «És l'obra més difícil que faré en tota la meva vida. Una gesta física i psicològica», diu Sitjar, que mostra els blaus que li ha deixat la barana. «D'aquí ve això de deixar-se la pell a l'escenari», fa broma Herold, que torna a disposar de Paco Mir per actualitzar el text.

A un ritme trepidant, els actors corren amunt i avall els 10 esglaons, surten i entren per vuit portes, i s'emboliquen amb cables de telèfon, caixes, un pal de fregar... «És tot tan mil·limètric que si t'equivoques amb l'ús d'un objecte pots arruïnar la funció», expliquen Pérez i Sitjar. Majó, addicte al whisky a la farsa, ho veu més clar: «L'obra és tan fantàstica que encara que ho féssim malament seria una bona comèdia».

Barcelona, recorda el director, té una relació «extraordinària» amb aquesta comèdia. S'ha muntat quatre vegades, més que en cap altra ciutat del món. Tot va començar una tarda a Madrid als 80. «Vaig veure tres nois jugant amb les fulles que havien caigut dels arbres. Eren els del Tricicle i els vaig felicitar per Exit». Va sorgir l'amistat i la idea d'adaptar al català l'obra que Herold estava assajant: Al derecho y al revés. «Una de les claus de l'èxit a Catalunya, com va dir el mateix autor quan la va veure, és el joc que permet el bilingüisme. Castellà per al pel davant (la representació del vodevil) i català per al pel darrera (les baralles de la troupe entre bastidors).

Al pel darrera d'aquesta versió, més àgil i amb un decorat renovat respecte a les precedents, s'estila la macedònia lingüística. Herold parla quatre idiomes, i en va deixant rastres ara aquí i ara allà. «A vegades necessito traducció perquè faig girs estranys en castellà». Però l'entenen. «Si ens diu: 's'ha d'anar a l'arrel de la nou', sabem què ens vol dir», apunta Pérez.

Hi ha feeling a les entranyes del Borràs. Al director li plouen els elogis. «Mai alça la veu, accepta els suggeriments de tothom... Un gentleman, en definitiva. Res a veure amb el cràpula al capdavant de latroupe de pega que interpreta Planas. «Conec col·legues que han patit directors així d'aprofitats i despòtics, però jo no», diu l'actor. «En un muntatge tan exigent i caòtic -diu Barrachina-, si et fessin quatre crits n'hi hauria per sortir corrents».

Els actors, asseguren, van «tots a l'una». És una obra coral, sense Etoos ni Ibras que reclamen els focus. «Hi ha molta camaraderia, però jo he viscut unes quantes vegades guerres als assajos que poden destrossar el muntatge. Però aquí estem a l'altre extrem», postil·la Martínez. Aquí no borda ni el bo de Bendicò.

Font: Imma Fernández (www.elperiodico.cat)

25 años siendo alternativos




1985. Un grupo de jóvenes actores aburridos del teatro imperante (una oferta basada, sobre todo, en el humor) deciden dar una vuelta de tuerca en busca de una dramaturgia independiente. De ello surge Cuarta Pared, una de las salas de teatro alternativo consolidadas en la capital, que cumple ahora sus primeros 25 años.

"Cuando empezamos eran momentos muy difíciles porque no había una normativa administrativa que tuviese que ver con este tipo de salas", cuenta Javier García Yagüe, actual director del teatro e impulsor del proyecto. "Los peores momentos los vivimos ahí con un intento de cierre al principio, pero eso a su vez tuvo su parte positiva. Hubo una especie de manifestación contra el cierre donde esta sala se llenó con muchísima gente de la profesión y también de espectadores".

Pero Cuarta Pared, tras sus agitados inicios, empezó a pisar fuerte en el panorama teatral, en el que han "contribuido a hacer ver qué es el teatro contemporáneo, escribiendo sobre lo que pasa a nuestro alrededor". "Quizá esa idea del teatro más glamuroso no tiene que ver con nosotros pero sí justamente un teatro que tiene que ver con la vida cotidiana de la gente, que entra en el debate social y que esperamos que haya dejado huella en mucha gente", cuenta explica Yagüe.

Y para ello cuenta con obras como'Rebeldías Posibles', una crítica a la resignación de la sociedad a partir de la historia de un joven que reclama unos céntimos que le han cobrado injustamente a su compañía teléfonica, uno de los mayores éxitos de la compañía que reestrenan el 2 de septiembre para conmemorar su aniversario. Precisamente esta obra ha recorrido más de 75 ciudades españolas y ha recibido galardones como el Premio a la Mejor Propuesta de Teatro en la 21ª Feria Internacional de Teatro y Danza.

Otros trabajos que se van a reestrenar con motivo del aniversario son 'Siempre fiesta' o los números infantiles 'Ojos y cerrojos' y '¡Vaya regalo!'. Pero la compañía aborda también nuevos proyectos, como 'Más allá de las palabras', que estrenará dentro de su Espacio Teatro Contemporáneo (ETC), desde donde llevan a cabo su investigación de la dramaturgia.

Si bien la evolución durante un cuarto de siglo para un teatro puede ser notable respecto a sus nuevas formas de experimentación, nuevos actores y, por supuesto, nuevas obras, el público es un elemento fundamental que también está en constante cambio. "Al principio el público eran compañeros de generación, tenían 25 años y encontraban aquí cosas que en otros teatros no encontraban". Y así, con el paso de los años, ese público ha crecido y a su vez ha arrastrado a nuevas generaciones.

"Cuando estrenamos 'Las manos' veíamos gente que tenía 60 años que venía con su nieto porque éste creia que podía interesarle a su abuelo, y veías gente con cresta teñida de rojo al lado de una señora llena de canas con una bombona para poder respirar y eran imágenes para nosotros diferentes", recuerda Yagüe.

"Ahora lo que caracteriza al público es que es inquieto y le gusta probar cosas nuevas, no le gusta comer filetes todos los días sino que le gusta saborear platos diferentes", apunta.

Y aunque están experimentando cada día, a dónde les llevarán los próximos 25 años es, afortunadamente, una incógnita: "Hay científicos que dicen que dentro de 50 años no vamos a reconocer al ser humano, va a ser alguien totalmente diferente incluso desde el punto de vista de morfológico", reflexiona el director de Cuarta Pared. "Yo no sé si dentro de 25 años nos vamos a reconocer, pero es verdad que lo que imaginamos al principio no es donde estamos ahora", señala Yagüe, que sólo tiene una certeza: "Dentro de 25 años estaremos en un sitio que no podemos imaginar".

Fuente: Adrián Martín (www.elmundo.es) y Youtube

El teatre de la memòria


La salut democràtica d'un país es xifra en la seva capacitat de conjurar els silencis dolosos que pesen sobre el seu passat, desemmascarar les rudes manipulacions de què ha estat objecte i escatir fins a les últimes conseqüències els fets criminals que han estigmatitzat pobles i ciutadans. Un exercici de memòria històrica que s'erigeix en la pedra de toc ineludible per comprovar la qualitat del sistema, operació que cal fer des de tots els fronts, tant jurídics, com polítics, informatius i artístics. En aquesta entelèquia immotivada que anomenen “nación española”, la salubritat democràtica està en una situació cadavèrica, arrapada als parracs ideològics de l'única dictadura europea que no s'ha assegut al banc dels acusats, protegida com està per les màximes instàncies judicials i per una deplorable intoxicació informativa esperonada per més d'un partit polític. Només ens queda l'art. I encara sotmès, en alguns indrets, a barroeres censures i assetjaments inqualificables.

Davant l'esponjosa sanitat democràtica alemanya que ha pouat en els episodis més tèrbols del seu passat per fer emergir la veritat, i ho ha fet amb tots els mitjans disponibles, aquí patim una escarida activitat d'indagació i enquesta pública, també en un àmbit creatiu d'impacte directe com és l'espectacle escènic. Tota creació artística té una inevitable incidència sobre un present llastat pels fets del passat. Portar-ho a teatre pot ajudar els espectadors a fer emergir aspectes soterrats que hauria de conjurar per encarar la realitat i reconèixer-ne les traces.

El teatre de la memòria, però, només ha estat percebut com una necessitat per una migrada representació de dramaturgs catalans d'avui. Alguna peça de Lluïsa Cunillé com El bordell, on furga sobre l'encara fosc 23-F; de Josep Pere Peyró com La vida lluny dels poetes, sobre nazis refugiats a la Mallorca de postguerra; de Manuel Veiga com 16.000 pessetes, que excava les fosses comunes del franquisme; d'Àngels Aymar com La rialla inacabada, on ausculta els exiliats a Mèxic, o Trueta, sobre aquest metge que tant va ajudar a apaivagar la carnisseria bèl·lica del segle XX; de Gerard Vàzquez, que retrata a Broc gros la bavosa Barcelona del Congrés Eucarístic o que a Uuuuh! explora l'actuació de Charlie Rivel al Tercer Reich; o d'Albert Mestres, que a 1714-Món de guerres mostra els horrors de qualsevol conflagració bèl·lica. Queda molt per fer, particularment al nostre país, immers en una escandalosa amnèsia que prova d'esborrar les traces d'aquell passat ignominiós que s'està podrint a dintre, ou de la serp que amenaça els fonaments de la democràcia. En aquest sentit cal celebrar Complicitats en Xarxa, un cicle estival que ha inaugurat enguany el Tantarantana on es dóna cabuda a espectacles de la xarxa de Sales Alternatives de l'Estat, i que ha començat, amb bon peu, amb dues peces que reivindiquen la urgència de rescatar la remembrança d'episodis tenebrosos que, per tal de superar-los, cal poder mirar-los de cara sense parpellejar. La setmana passada el Teatre del Mar mallorquí va donar a conèixer Daniil Kharms (1905-1942), una de les tantes víctimes de l'estalinisme, mort durant el setge nazi de Leningrad que amb tota cruesa ha retratat Andreï Makine (La vida d'un home desconegut, 2009). Els seus escrits no es van publicar fins dècades després, i la versió dramàtica de J. C. Benlliure tenia la virtut d'enfilar textos originals en una seqüència biogràfica de l'autor rescatat.

Aquesta setmana s'ha presentat la companyia aragonesa Tranvía Teatro amb Días sin nada de Rafael Campos, un treball d'indagació sobre el comportament humà en situacions límit com la guerra, amb una vaga aroma a la dels Balcans. Una entrevistadora prova d'arrencar la veritat d'una dona tancada per haver mort el marit en tornar del front i per haver traficat amb òrgans infantils. L'alternança de monòlegs i diàlegs no acaba de ser fluïda. El camí de la recerca és tortuós, però a poc a poc cedeixen les cuirasses, i afloren les raons del crim, les circumstàncies brutals que van portar-la a cometre les atrocitats de què se l'acusa. Cal parlar i aprendre de l'horror perquè no es repeteixi. Silenciar-ho, ignorar-ho és condemnar les víctimes dos cops. De la mateixa manera que la desmemòria històrica ha convertit la pell de brau en un camp minat.


Font: Francesc Massip (Quadern de teatre de Avui/El Punt)


28/8/10

Almodóvar y Spiderman suben el telón en Broadway


Se vislumbra ya cercano el otoño y uno de los grandes atractivos en la nueva temporada teatral de la Vía Blanca neoryoquina es el estreno de Women on the Verge of a Nervous Breakdown (Mujeres al borde de un ataque de nervios), versión musical de la película de Pedro Almodóvar, en el Belasco Theatre, en pleno corazón de Times Square.

Sí, es una fastuosa producción con el libreto de Jeffrey Lane y las letras y música de David Yazbek. Sí, tiene un reparto de grandes estrellas, entre ellas Patti Lupone y Laura Benenti, galardonadas con el premio Tony, el mayor reconocimiento de Broadway. No, esta vez no es el director de cine manchego quien tiene el control de sus Mujeres al borde de un ataque de nervios, sino Bartlett Sher, el aclamado director teatral de la obra South Pacific.

Hay gran expectación por el estreno del musical, que inicia sus pre-estrenos el 2 de octubre y de manera oficial levanta el telón un mes después. La obra cuenta con la bendición de Almodóvar, quien casi de manera secreta, con el respaldo de Salma Hayek -al principio la actriz mostró interés en desempeñar uno de los personajes- y Penélope Cruz, negoció con la organización productora del espectáculo, Lincoln Center, para que sus originales 'Mujeres' se ciñeran a su visión artística, y dio todo su respaldo al desarrollo del proyecto.

Pero ésta no es la única sorpresa en Broadway durante el otoño. Otra marquesina teatral incluirá en sus luces el nombre de Al Pacino, en la obra de Shakespeare 'The Merchant of Venice', que se presentó durante el verano al aire libre en Central Park con gran éxito de público y de crítica. Al Pacino determinó que deseaba seguir explorando la psicología de Shylock, el judío prestamista que exige en una transacción con el próspero mercader que da el título a la obra, la promesa que debe pagarle con una libra de su carne en caso de no cubrir la deuda. Si bien 'The Merchant' se estrena en octubre, por una corta temporada, todo parece indicar que los boletos en taquilla se agotarán rápidamente.

Y tras haber estado atrapado en telarañas durante varios años, por fin levantará vuelo Spiderman, otra obra largamente esperada. El clásico personaje de la historieta cómica, recreado en multiples ocasiones en la pantalla cinematográfica, finalmente llega a Broadway en una producción musical millonaria, que estuvo en las sombras ante la falta de capitalización de sus productores.

Claro, no es fácil reunir 50 millones de dólares, la suma que respalda el espectáculo, para integrar en el reparto a creadores como el miembro de U2, Bono, responsable de la música, la directora Julie Taymor, quien concibió 'The Lion King', aún en Broadway tras más de una década, y actores como Reeve Carney, quien será el protagonista.

Dentro de las incertidumbres que ha enfrentado el proyecto, sus productores parecen estar de acuerdo en que la obra más cara que llegará a los escenarios de Broadway puede recuperar su inversión.Por lo menos es la confianza que les infunde el espectáculo previo de Taymor, que desde su estreno ha recaudado ya 750 millones de dólares. Puede haber diferencias entre un león y una araña, aunque en el teatro los triunfos y fracasos resultan impredecibles. Así son las luces de Broadway.

Fuente: Norberto Bogard (www.elmundo.es)

26/8/10

Temporada Alta desafia la crisi amb més espectacles


Un festival escènic de la primera divisió europea. Aquesta medalla s'ha penjat el Temporada Alta de Girona/Salt els últims anys dels seus 18 d'existència. I manté la voluntat de conservar-la plantant cara a una crisi que, per descomptat, ha causat estralls en el món de la cultura. Encara que el xàfec no caigui igual a tot arreu. Ahir, l'organització va donar les primeres pistes de la 19a edició, que augmentarà la xifra d'espectacles respecte al 2009 (76 per 72). La pujada suposarà uns quatre dies més de durada, de l'1 d'octubre al 12 de desembre.

En conseqüència, el pressupost no només s'ha mantingut sinó que ha pujat lleugerament, gràcies al suport institucional i d'uns espònsors que segueixen apostant pel Temporada Alta. «Encara no hem tancat els números, però superarem per poc els 2,5 milions», va afirmar ahir a aquest diari el director del festival, Salvador Sunyer. El pressupost del 2009 va ser de 2,3 milions.

El primer avanç de la programació, que es presentarà oficialment el 9 de setembre, especifica que hi haurà unes 40 estrenes i 25 produccions internacionals de 18 països diferents. Dins d'aquest ampli cartell, Sunyer va destacar l'augment de les coproduccions com una fórmula per resistir la crisi i, a la vegada, poder donar sortida als creadors catalans, un dels eixos del festival. «La funció d'un festival és posar en relació uns artistes amb el públic. I com que vivim un moment especialment complicat, hem posat èmfasi a ajudar les produccions d'aquí». va subratllar.

SETMANA CATALANA

Així, el festival s'iniciarà amb una proposta de l'inclassificable Carles Santos,Chica Montenegro Gallery. L'obra, que inicialment s'havia de titular Amarat, pot definir-se com una aventura humanoliterariamusical del genial músic i creador de Vinaròs. A Santos el seguiran muntatges de Xicu Masó (Concert tempestiu) i de l'actor Jordi Vilches (Últim dia a la terra) en una primera setmana integrada només per produccions catalanes. De la mateixa manera, Lola la Comedianta (de Jordi Prat i Coll i amb direcció musical de Marina Abad, d'Ojos de Brujo, i coreogràfica de María Pagés), Celebració (de Lluís Pasqual) i Tot (de Spregelburd) clausuraran el festival la segona setmana de desembre.

Els muntatges internacionals componen el segon gran eix de la programació del Temporada Alta. Sunyer va desvelar ahir només dues pinzellades d'una oferta «que serà tan potent com la de l'any passat». I això que a la llista del 2009 hi van haver, per exemple, companyies tan prestigioses com Cheek by Jowl, The Watermill Theatre o el Piccolo de Milà, al costat de directors de la importància de Peter Brook, Krystian Lupa, Christian Marthaler, Daniel Veronese, William Kentridge i Tony Servillo.

JOIA A AVINYÓ

Un dels espectacles internacionals anunciats ahir va ser un dels últims a incorporar-se al cartell. Sunyer, àvid seguidor d'altres festivals europeus, va quedar meravellat al veure, el mes de juliol passat, Gardenia al festival d'Avinyó, on va ser considerat per la majoria de crítics el millor espectacle d'aquesta edició.

Alain Platel, fundador el 1984 del col·lectiu belga de coreògrafs Les Ballets C. de la B., dirigeix una peça que reuneix a veterans transsexuals i transvestits amb un títol que remet a un antic cabaret de Barcelona. «Hi ha una mica de text, molt moviment i cançons», va explicar Sunyer, que va trobar una data lliure per al debut d'Alain Platel al Temporada Alta.

Cocorico, mentrestant, també arriba avalat pel reconeixement en un altre gran festival europeu, el d'Edimburg del 2009. Estrenada a Espanya en el festival de Tardor de Madrid, aquesta peça de teatre musical i gestual compta com a intèrpret amb Patrice Thibaut, considerat un dels millors mims del món, i la música de Philippe Leygnac, un home-orquestra que a més a més és un consumat contorsionista. La resta de plats d'aquest «potent» menú internacional s'anunciaran en la presentació del 9 de setembre.


Font: José Carlos Sorribes (www.elperiodico.cat)

“El senyor de les mosques” per a joves

El director teatral Abel Coll trasllada a la generació actual, la que utilitza les xarxes socials d'internet, El senyor de les mosques (obra destacada de la literatura britànica original de William Golding) en un espectacle que s'estrenarà el 3 de setembre al Versus Teatre de Barcelona. L'obra, interpretada per actors d'entre 21 i 24 anys, pretén donar a conèixer aquesta mítica novel·la del 1954 al públic més jove.

El senyor de les mosques 2.0 (prevista en cartell fins al 21 d'octubre) narra com set personatges naufraguen i sobreviuen en una illa solitària. Tots ells són fills de bones famílies i havien après a l'escola els principis bàsics de la bona educació, però situats en un entorn estrany es converteixen en poc temps en noves persones. Coll ha explicat que la història “té un punt bèstia de por col·lectiva a allò desconegut i parteix de referents com Lost (Perdidos)”. Aquesta sèrie televisiva de culte també està situada en una illa deserta, ha explicat Júlia Barceló, una de les actrius. També s'hi poden trobar referències a la violència d'Apocalypse Now (1979) de Ford Coppola. Coll ha explicat que “els personatges que posa en escena podrien haver viscut a Barcelona” i, com en la novel·la, “el fet de la supervivència guanya a la raó”.

L'obra es representa en un espai escènic nu en el qual només hi ha elements simples com un paraigua o un bidó que podria ser de l'avió naufragat, elements de la civilització que desplacen un eventual i suposatattrezzo realista que evocaria una illa deserta, segons ha explicat el director.

Pau Vinyals encarna Ralf, personatge ordenat que intenta organitzar la convivència de manera democràtica, escoltant tothom, líder natural que quan veu que la unió no és possible “i els altres no li fan cas, acaba imposant les seves normes sense saber com gestionar el seu desig de democràcia”, ha explicat l'actor. El seu antagonista, Peggy (Georgina Latre), és una jove de 18 anys “no acostumada a que li portin la contrària, cosa que li succeeix a l'illa per primera vegada, i d'ella emergeix la figura dictatorial, una mica la del tirà que imposa els seus pensaments al poble”. La novel·la, que era una crítica ferotge a la Segona Guerra Mundial, parla de com la violència es pot imposar a la civilització.


Font: www.elpunt.cat