Manifest del Dia Mundial del Teatre (Aadpc)

Ara fa trenta anys que ens vam constituir com Associació d´Actors i Directors Professionals de Catalunya, i hem lluitat per defensar el nostra teatre, la nostra llengua i la nostra cultura, però encara ens preguntem moltes vegades què és el teatre i quin paper ha de jugar en el sí de la nostra societat. Aquest Manifest és doncs una reflexió en veu alta, amb allò que més estimem ; les paraules

Hi ha, al meu parer, tres elements essencials tant per definir què és el teatre i quin paper juga, o més ben dit, hauria de jugar, en el sí de la nostra societat per participar en els canvis culturals imprescindibles, abandonant la queixa sistemàtica per portar endavant un “discurs” positiu, constructiu, col·lectiu i, sobre tot, compromès. He dit tres elements, i potser m´he quedat curt. Ja ho veurem. En tot cas, un d´aquests elements és la consciència de pertànyer, precisament, a un col·lectiu i que, en conseqüència, tota solució és, també, col·lectiva. El segon element consisteix en el fet que, a més a més de pertànyer a aquest col·lectiuprofessional, som ciutadans i, com a tals, tenim el nostre dret a opinar i a intervenir en els problemes que ens envolten, per aportar-hi probables solucions; i el tercer element rau, també, en la consciència del fet cultural que significa el teatre, i que va – o que hauria d'anar acompanyat del compromís per defensar tot allò que redueix l´àmbit cultural i que comporta la corresponent lluita. No som observadors passius, el teatre no es limita a ser una complaença, un acte només “contemplatiu” o un fet “consumista” més.

El teatre té lloc davant d´una assemblea : és un art polític, és el testimoni del que està succeint a la nostra societat. El teatre va néixer interrogant als déus i, avui, el teatre interroga o hauria d´interrogar als homes disfressats de déus. Que caiguin les màscares!

Estem ficats en una brutal crisi que només ha començat i que pot prendre dimensions “globals” esfereïdores, tant del punt de vista econòmic, polític com cultural, i que, a més a més d´una crisi de “valors” , és una crisis de civilització.

El teatre no pot impedir la crisi, no aportar-hi solucions. Però sí pot col·laborar en els canvis indispensables, com una petita eina de transformació de la realitat, o, si més no, d´una part d´aquesta realitat “crítica”. Perquè el teatre té uns elements de complicitat que s´estableixen entre el que passa a l´escenari i el que passa al pati de butaques, és a dir a” l´altre espai” comú. Sense complicitat entre aquestes dues “entitats” – actor, text, obra en fi – i públic, no hi ha realment el que podríem anomenar “catarsi teatral” i tot pot quedar només en un acte “complaent”. I precisament el que volem és un tipus de teatre que no sigui només un gaudi, un temps d´oci – que també hi té el seu lloc - ans un espai on els que el “fem” i els que hi assisteixen ho fem amb la consciència de defensar un territori cultural, un territori de coneixement, un territori de lluita. Perquè, no ens enganyem, la nostra “ciutat” està en perill. I l´hem de salvar. I encara que el teatre no sigui “la” salvació i no li pertoqui tan sols a ell aquesta tasca, sí pot i deu jugar un paper essencial. I ho farà com sempre mitjançant les paraules. I, precisament, perquè estimem les paraules, no callarem, perquè aquestes són l´art de la memòria. I el teatre és també memòria i es dirigeix a l´intel.ligència de l´espectador i a la seva complicitat, com dèiem abans.

Uns homes parlen a uns altres homes. El teatre té enemics. Hem de començar a aixecar les barricades.

Amb paraules.

JORDI DAUDER

Barcelona 27 de març de 2011