El teatre reparteix joc


El director de continguts de Focus, Jordi González, diu que Barcelona està entrant en la normalitat. El director de la Sala Beckett, Toni Casares, insisteix que les sales de Barcelona tenen una generositat gens habitual en la cartellera madrilenya. Quan un espectacle d'èxit ha de marxar d'una sala per imposicions del calendari, troba alternatives en altres teatres. La setmana vinent Coses que dèiem avui, un dels èxits del Grec passat, coproduït per la Sala Beckett, reprèn temporada a la Sala Villarroel. Per Casares, la labor de la Beckett és donar veu als projectes que en una situació normal no tenen sortida al teatre comercial o institucional. Quan l'obra ha tingut èxit, se li dóna carta lliure per anar a altres sales.

El Teatre Romea, que ha hagut de modificar la seva programació inicial, ha endarrerit el muntatge que Calixto Bieito prepara amb Juan Echanove per al festival Grec. Aquest buit s'ha compensat donant tres setmanes a Pluja constant, de la Villarroel (en va marxar quan el públic es despertava), i avançant La avería, de Durrenmatt. A partir del 15 de maig s'aprofitarà la tirada de Pedra de tartera (que es va representar a la Sala Petita del TNC amb un ple abassegador i comptava amb una gira residual per aquest semestre) per donar nova vida, ara al Romea, la dramatúrgia de Marc Rosich a partir de la novel·la rural de Maria Barbal.

No és el primer cop que una producció del TNC salta a la cartellera comercial. Probablement el cas més sonat va ser El mètode Grönholm, de Jordi Galceran. Va ser tal l'èxit d'aquesta primera producció del T6 que es va acordar esperar el temps que fos necessari per repetir repartiment i trobar dates al Poliorama. Allà va ser on aquesta producció (que paral·lelament triomfava allà on es representava a l'espera encara d'accedir a Broadway) es va convertir en fenomen teatral.

Manrique, futur director artístic del Teatre Romea a partir de la temporada vinent, havia alternat estrenes fins ara entre la Sala Beckett i el Teatre Lliure (on Àlex Rigola el va nomenar director resident). Però l'èxit de La forma de les coses, en dues temporades diferents al Lliure, va fer que s'atrevís a presentar aquesta peça al Club Capitol, amb èxit de públic.

Per Jordi González, aquesta facilitat per aprofitar la tirada d'espectacles que tenen bona resposta de públic i crítica és una demostració de la salut teatral del país. Per res és conseqüència de la crisi. Sí que ho és quan una obra s'ha de retirar del cartell per falta d'atracció. Ha passat recentment a la Villarroel ambÍncubo, d'Àlex Mañas. Casares desmenteix que hi hagi un excés de producció a Catalunya. Mai és prou: “En tot cas cal trobar un equilibri entre la producció i l'exhibició.”


Un espai, tres històries

D'on surt Coses que dèiem avui? Neix de l'empatia entre l'autor Neil Labute i l'actriu Cristina Genebat. A l'Obrador d'estiu del 2009 el dramaturg va fer una escena de separació de parella. Més tard, va sorgir la idea de vincular-la amb dues peces més en què es parlava d'altres trencaments sentimentals. Totes tres havien de passar en llocs públics. La proposta de Manrique va ser que totes tres trames confluïssin en un mateix espai i que els protagonistes d'unes trames esdevinguessin personatges d'ambient en les altres. L'obra ha fet una gira per una vintena de teatres aquest curs. A la Beckett, la capacitat era de 70 persones. A la Villarroel és de prop de 400. El repte és seguir acabant el paper.


Font: Jordi Bordes (www.avui.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario