Avinyó arrenca amb Lliçons d'art i política

El festival d'Avinyó encara no havia començat i la polèmica ja campava pels diaris francesos: l'actor Fabrice Luchini denunciava a Le Figaro una llista negra al festival, "una secta que rebutja els grans textos", deia, i enumerava que deixa fora la Comédie-Française, el director del Teatre de la Ville i el popular autor Éric-Emmanuel Schmitt. Consola pensar que a França tampoc no es fa paté al gust de tothom, tot i que no deixa de sorprendre que es denunciï la recerca creativa des de la mateixa professió i més quan es tracta del festival escènic que serveix de mirall per a tota la resta de certàmens d'Europa. No cal dir que Hortense Archambault i Vincent Baudriller han apel·lat als principis fundacionals del festival de Jean Vilar, que celebra la 65a edició, per respondre a Luchini: "No estem aquí per celebrar els valors consagrats, sinó que és un lloc de polèmica intel·lectual i artística".

Amb aquest manifest com a patró, el festival va arrencar ahir amb una proposta singular que combina dues idees centrals d'aquesta edició: la memòria i la infantesa. La coreògrafa Anne-Karine Lescop ha agafat una de les peces claus de la nova dansa francesa, una coreografia d'Odile Duboc, el Projet de la matière , i l'ha fet ballar a 16 nens i nenes avinyonencs. L'objectiu, explicava ahir en l'habitual conferència de premsa matinal, era "no fer una transmissió directa, sinó anar a l'arrel del gest per intentar que cada infant trobés la seva manera de fer, la seva identitat". L'espectacle té molt a veure amb el Kontakthof de Pina Bausch, que va fer ballar vells i adolescents. El moviment dels nens, abstracte i absolutament lligat al so dels elements, a la matèria del títol, va emocionar i va fer riure els primers 200 espectadors del festival, col·locats a la graderia d'un gimnàs d'escola.

Però la lliçó de veritat va arribar amb el segon espectacle del dia, Jan Karski (mon nom est une fiction) , una obra basada en el llibre de Yannick Haenel que, alhora, novel·la una història real, la de Jan Karski, testimoni de l'extermini dels jueus del gueto de Varsòvia, i que denuncia la impassibilitat dels aliats. L'obra relata el periple del resistent polonès catòlic fins al despatx del president Roosevelt. Un periple que, a escena, es converteix en tres hores denses de text, amb un segon acte sense ni tan sols actors, només amb imatges de les fronteres del gueto de Varsòvia i una veu en off . "D'una banda hi havia l'extermini i, de l'altra, l'abandó", havia dit Karski, que era en realitat el seu nom de resistent. Arthur Nauzyciel converteix en teatre aquesta història documental de terror, pràcticament només recitada, amb ell mateix com a actor, Alexandra Gilbert i Laurent Poitreneaux (fa pocs dies al Grec amb Un mage en été ).

L'OFF més gran del món

Aquesta tarda arrencarà també el certamen OFF d'Avinyó amb una cercavila que creuarà la ciutat emmurallada. Els programes de mà -que, com passa amb festivals veritablement grans com el d'Edimburg, és gairebé del pes d'una guia telefònica- anuncien 969 companyies, 1.143 espectacles i un milió d'entrades a la venda. Una tasca inassumible fins i tot pels centenars de programadors de tot el món que s'apleguen a Avinyó. Les companyies alternatives han d'exercir un màrqueting de guerrilla salvatge, empaperant tota la ciutat medieval de cartells i repartint fulletons a les portes de tots els teatres. I de teatres, aquesta ciutat, en té més de 100 dins els murs.

Boris Charmatz imagina la república dels infants

Boris Charmatz va entrar una nit a la Cour d'Honneur del Palau dels Papes mentre muntaven les grades per al festival d'Avinyó, i la imatge de les màquines manipulant objectes inerts va inpirar el seu nou espectacle, Enfant , que inaugurarà avui aquest espai tan emblemàtic. Des del 2006, amb Josef Nadj, un coreògraf no havia estat l'artista associat del festival, malgrat que la dansa va entrar a formar part de l'ADN d'Avinyó el 1966, quan es va convidar Maurice Béjart, com recordava ahir el codirector del certamen Vincent Baudriller.

AEnfant , Charmatz vol fer retrobar cada espectador amb la seva pròpia idea de la infantesa. El muntatge beu de la seva anterior obra, Régi , on unes màquines manipuladores dirigien els moviments dels ballarins. Ara ha traslladat "aquesta relació als ballarins, que mouen 26 nens i nenes a la seva voluntat; la seva delicadesa, imprevisibilitat i força són la base". Al cap i a la fi, Avinyó és un lloc per arriscar, no?

Potser per això Charmatz s'irrita quan el titllen d'artista conceptual. La seva vocació és obrir la dansa a tots els públics. Per això ha creat el primer Museu de la Dansa al seu Centre Coreogràfic de Rennes. "El museu està obert sempre i és per a tothom. No és un mausoleu, és un lloc viu, que improvisem. És més important la reflexió que la col·lecció", diu.

Font: Laura Serra (www.ara.cat)