Montse Guallar: "El teatre reflecteix el temps"


El teatre la va trobar de vacances quan era una nena. Fa més de 30 anys es va posar a la pell de la preciosa Wendla a El despertar de la primavera . Des d'aleshores ha anat trepitjant escenaris i platós sempre amb la il·lusió d'aquell primer dia d'estrena. Tot i el seu bagatge, és l'antidiva, una gran actriu versàtil i generosa que ho dóna tot en cada muntatge.


Un primer record d'estiu?

Una revetlla de Sant Joan, a la casa familiar dels meus avis a Montflorit, amb set o vuit anys, posant garlandes i bombetes vestida d'estiu i ballant.

Qui o què et va dur a ser actriu?

Alfred Lucchetti. Ell és el meu padrí, el meu pare de professió, el culpable de la meva vida actual, perquè la meva vida té a veure amb el meu ofici: m'he casat amb algú que he conegut treballant. Un estiu vam anar a parar a Sant Pere de Vilamajor, a la falda del Montseny, on vaig conèixer l'Alfred Lucchetti, que era químic però feia teatre al poble per als estiuejants.

Quants anys tenies?

Devia tenir 11 anys. Allà va començar tot. Més tard, sota el seu guiatge, vaig fer les proves d'accés a l'Institut del Teatre. A l'Alfred sempre li deia: "Tot és culpa teva".

Com veus el teatre avui?

El teatre sempre és el reflex dels temps i de l'economia. Hi ha hagut èpoques en què s'ha fet teatre més arriscat, més combatiu, perquè es necessitava. Després, uns anys en què potser ens vam apalancar una mica perquè hi havia més diners, més teatre subvencionat. Ara hi ha una sèrie de teatres institucionalitzats, perfecte, i també una sèrie de gent que busca el seu lloc i el seu espai, que arrisca.

Et queda alguna cosa per aprendre?

I tant! Aprenc de tothom amb qui treballo. Sóc molt afortunada: fins ara no he fet res que no hagi volgut fer. Tot és aprenentatge. I sempre tinc la sensació que no sé res i que cada vegada en sé menys.

Amb qui t'agradaria treballar?

Per exemple, amb l'Oriol Broggi. M'agrada el que fa. I amb gent de llarg recorregut amb qui no he treballat mai com en Sergi Belbel i en Lluís Pasqual, amb qui només he fet un muntatge. I repetiria amb en Julio Manrique.

T'has posat a les seves ordres a L'hort dels cirerers , de Txèkhov. Com ha anat?

Amb molta empatia. El Julio té una força i una sensibilitat tremendes. Ha sigut un curs intensiu. Seguiria fent coses amb ell. Treballar amb gent més jove et dóna un punt d'energia diferent.

De la televisió n'has tret bones experiències?

Oh, moltes! Sóc una enamorada de la tele i en sóc una gran defensora. Al principi em van criticar molt. Fa vint anys, quan vaig començar a presentar concursos, tot era: "Apa, tu! Una actriu de teatre, fer això!" O a l'època dels culebrots!

Vas formar part de La granja , l'embrió dels culebrots catalans.

Sí. I Secrets de família , i El cor de la ciutat . I després Infidels . Durant una època es menyspreava la tele, era una cosa menor. I per a mi mai ho ha estat! És una manera de treballar en què has de ser un gran professional, ràpid, concret, intuïtiu. El temps m'ha donat la raó. La gran indústria audiovisual, sobretot als Estats Units, són les sèries.

Infidels ha estat una sèrie diferent?

Va néixer amb la voluntat de fer una cosa diferent, amb més pressupost i més temps. Per a mi ha sigut un regal per la realització, pels guions, pel meu paper, per tot. Pensa que a certes edats els papers es redueixen. A Infidels s'ha arriscat amb un objectiu: històries potents, escenes curtes, àgils, i amb uns perfils femenins diversos i meravellosos. Estic enamorada d'aquestes dones.

L'últim treball a televisió ha estat un biopic sobre Tita Cervera en què has fet de mare de la baronessa.

Ha estat una experiència superpositiva. El que s'explica a la sèrie és el que tots coneixem, el que s'ha llegit a les revistes del cor. El director de la sèrie deia que el personatge principal hauria de ser la mare, que necessitaria una sèrie per a ella sola.

Tan influent era?

Increïble! A la sèrie està suavitzada, tractada amb molt respecte, però era un personatge impressionant! És ben bé la mare de l'artista que vol fer realitat els seus somnis en la seva filla. I per amor, o pel que sigui, em peny, empeny…

La teva mare volia que fossis artista?

Vaig donar un disgust enorme als meus pares. Pensa que feia 16 anys el 30 de juliol, i el 4 de setembre entrava a l'Institut del Teatre. Vaig fer l'examen d'ingrés d'amagat d'ells. Quan va morir l'Alfred el meu pare recordava quan va venir a casa a dir que em deixessin estudiar teatre perquè la seva filla tenia molt talent [riu]. Van tenir un ensurt, però no hi va haver oposició. La mare va ser al meu costat sempre, amb orgull. La trobo a faltar. Molt.

Font: Elisenda Roca (www.ara.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario