“A ‘Chicago' el vestuari és mínim, no pots amagar res”

Chicago parteix d'un fet real d'una dona que va matar la parella per fer-se famosa. Una mica bèstia, oi?

Sí. S'ha de pensar, però, que llavors era una altra època. A Chicago, hi ha moltes coses que es poden traslladar a la realitat, però no totes.

Sí que hi ha gent, però, que fa animalades per ser famosa?

L'altre dia ho comentàvem amb companys de repartiment com Maria Blanco. Totes dues fa anys que estem en aquest món. Sí que és cert que hi ha gent que treballa per fer-se famosa. Nosaltres, en canvi, ens deixem la pell per treballar. Pots fer 15 obres de teatre i no ser famosa. En canvi, d'altres ho són només per sortir un cop a la tele.

Com es fa per aportar novetats a un espectacle que ja han vist 17 milions de persones arreu del món?

Jo ja fa unes 350 funcions que faig de Velma Kelly. Però puc dir que cada funció és diferent, sempre varia el públic. Tot i que aquest espectacle és el mateix que es pot veure a Broadway, que tot ve de fàbrica i que no et permet improvisar, sempre hi ha accions noves que has d'afrontar. És el que té el directe.

No hi ha recursos escenogràfics espectaculars. Tot és molt intens com a intèrpret. Més dur, oi?

A Los miserables o La Bella y la bestia hi ha grans jocs escenogràfics. Aquí la gràcia de l'espectacle el manté la trama, les cançons i els mateixos intèrprets que el defensen. Fins i tot el vestuari és mínim, no pots amagar gaires coses.

Va fer de Sally a Cabaret. Ara interpreta Velma a Chicago. Totes dues són unes supervivents en el món del cabaret.

El Cabaret se situa en una Alemanya nazi, on tot és pobre i brut. A Chicago tot és elegant, net. Per mi hi ha una Marta Ribera que és la ingènua Sally i una altra que és la Velma. Les dues tenen una part de mi, però són ben diferents. Per això, em costa més fer de Velma que de Sally, amb qui em sento més pròxima.

I com és Velma, doncs?

Tots els personatges són humans. Els directors sempre volen donar als personatges un punt d'humanitat. Ella pot semblar arrogant, però té moments en què és molt divertida.

La música del seu mòbil és una aigua pacífica, molt zen, ben diferent del món carregat de tensió en què es mou.

Marta Ribera és una persona molt normal, no tinc gaire a veure amb el món competitiu dels musicals. M'ha costat entrar-hi i em costa mantenir-m'hi.

Què diria a la seva filla de quasi dos anys, si d'aquí a un temps, li digués que vol ser intèrpret de musicals?

Seria feliç deixant que fes el que ella ha decidit. No li vull imposar res. Si aquesta és la seva decisió, la respectaré.

Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)