Corrupció i música



Chicago avui és un títol indiscutible en el repertori de musicals universals. Fa 14 anys que està en cartell a Broadway. Però, en realitat, la primera versió del reconegut Bob Fosse, de 1975, va passar sense pena ni glòria. Presentar una sàtira dels mitjans de comunicació i de la corrupció els dies que va esclatar el Watergate “va eclipsar l'obra”, justifica Moira Chapman, directora de producció de Stage. La segona vida, 21 anys més tard i propiciada per l'última parella sentimental de Fosse, la coreògrafa Ann Reiking, sí que va fer fortuna, fins avui. Ara Stage Entertainment presenta per primer cop a Barcelona el musical calcat al que es pot veure a Broadway. A Barcelona, Coco Comín ja en va fer una versió el 1997 al Teatre Arnau i Ricard Reguant, el 2000. Chapman qualifica la peça de molt actual, tot i els anys d'estar en cartell, perquè sempre es poden “trobar molts exemples” de situacions corruptes i periodisme sensacionalista.
Chicago a Barcelona farà una estada de set setmanes improrrogables al Tívoli, a partir del 22 d'aquest mes. Les protagonistes són Velma (Marta Ribera) i Roxie (Maria Blanco). L'obra explica com una dona decideix matar el marit per fer-se famosa i, a partir de llavors, vendre la seva carrera d'artista. Velma Kelly ja és una artista consumada i Roxie, la noia que vol triomfar partint d'una plataforma tan inusual com ser una assassina del seu marit.
El repte de la versió de Reinking (que manté el llibret de Fosse i la música de John Kander) és de presentar-ho “tot a la vista”, comenta Chapman. Com si fos en format concert, els músics són dalt de l'escenari. El to és molt elegant, tot i abocar “molta sensualitat i molta carn”. Els mateixos actors faciliten els canvis d'espais i un joc de llums complex. No hi ha foscos, “tot és una continuïtat”. L'obra homenatja els circuits de vodevil dels anys vint, tot i que la música és de mitjan segle. L'ambientació i el vestuari poden fer recordar el musical Cabaret. Repeteix en el repartiment Marta Ribera, que en aquella ocasió feia de Sally Bowles. Per Chapman, Sally és ingènua i no té grans qualitats a escena, mentre que Velma representa una primera artista. Tot i així, sí que veu un paral·lelisme en els dos personatges: “Tenen força interior, són dones lluitadores, supervivents.”
Més enrere, encara
L'obra parteix d'uns fets reals que es van publicar al Chicago Tribune el 1924. La periodista, que va fer fortuna explicant assassinats de dones de manera frívola, va pensar que podria ser també matèria per a una comèdia. Efectivament, el 1926 va aixecar una delirant producció amb el títol de Chicago i, només un any més tard, es feia una versió cinematogràfica.
Després d'una temporada en blanc, Stage torna a Barcelona amb un doblet. A més de Chicago, també presenta l'ambiciosa producció Los miserables, que pretén estar tot l'any al BTM.

Font: J.B. (www.elpuntavui.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario