L'animal que delira

Resulta apassionant poder seguir el procés de creació d'un espectacle a través de notícies esparses en el temps, de l'assistència a assajos i de converses ocasionals amb un o altre creador relacionats amb la peça en qüestió, perquè després tots aquests elements són fonamentals per ponderar en la seva justa mesura el resultat final de la proposta que es troba en preparació. Dijous al vespre, el centre de creació i investigació l'Animal a l'Esquena, al Mas Espolla de Celrà, va oferir la possibilitat, com ha fet en innombrables ocasions amb d'altres creadors, de fer un tast del material amb el qual ha treballat la companyia francocatalana Baró d'Evel Cirk Cie. durant la residència de creació que ha fet al centre els darrers dies d'agost i els primers d'aquest mes, per aixecar l'espectacle Busca, el seu retorn a la sala després de la incursió en un espectacle de vela com era l'esplèndid Le sort du dedans. Al final de la “improvisació amb pautes” que Blai Mateu i Camille Decourtye van fer dijous, davant poc més d'una quarantena de persones, resulta fins i tot dolorós pensar que part del material que van mostrar quedarà fora de l'espectacle.

Tot primer, sembla un assaig sobre l'animalitat des d'un punt de vista existencialista: “La pedra no fa, i l'home fa massa –diu Blai Mateu en un moment de l'exercici–. L'animal és al mig; l'animal fa i l'home busca.” D'això es desprèn que, de tant processar una situació, de mirar de racionalitzar-la, “l'home és l'únic animal que delira”. Potser, doncs, que mirem de trobar l'animalitat, i en això s'embarquen.

Les troballes visuals, escèniques, molt nombroses, són sorprenents i, en ocasions, molt espectaculars, mentre que l'aprofundiment en el moviment, l'acrobàcia i l'equilibri amb una parella amb un grau de comunicació i cohesió tan elevat com la que formen aquests dos artistes té com a resultat un joc que resulta molt divertit i, al mateix temps, convida a la reflexió respecte a la problemàtica de conviure, representada molt gràficament amb Decourtye fent equilibris amb una aparent facilitat, dreta sobre les espatlles de Mateu, sobre els seus malucs, els ronyons o l'esquena, adaptant-se als moviments d'ell, sense posar ni un sol peu a terra.

D'altra banda, mostrant una cura extrema en el disseny de llums i so, a càrrec d'Adèle Grépinet i Fanny Thollot, es construeix un deliciós joc musical amb degoters i llaunes, amb el paper i el seu so amplificat en rebregar-lo, així com també un joc plàstic amb degoters de tinta de color negre i la manipulació dels grans fulls de paper per acabar traçant signes. I la cançó! La deliciosa veu de Camille, que ja agombolava el públic a Le sort du dedans, també va lluir dijous a l'Animal a l'Esquena. Sempre present, tota l'estona, la influència del cavall, de tots els cavalls, però en aquest cas concret de Bonito, un membre més de la companyia, que ha estat objecte d'estudi minuciós al llarg d'aquests dies. Mateu i Decourtye, en aquesta tornada a la sala, donen continuïtat a alguns fils que ja havien estirat en anteriors espectacles, com el ja esmentat de vela o com Ï –es podrà veure a Temporada Alta i al Teatre Lliure–, amb l'ajut i un procés d'intercanvi amb Maria Muñoz i Pep Ramis, responsables del centre i nucli dur de Mal Pelo. L'estada a Celrà, que es repetirà en els primers mesos de l'any que ve, juraria que els ha estat agradable i, sobretot, molt profitosa.

Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)