Todas las críticas de la temp 16-17

Recupera las críticas de lo que llevamos de temporada teatral

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas a edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas a edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas en edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas en edgbcn@gmail.com

30/6/11

Joan Font: "He tirado petardos toda mi vida"


Llega al bar Bauma en su motocicleta de 125 c.c. y parece que no se haya bajado aún y ya está tomando una cerveza y hablando, todo a la vez. Joan Font sigue siendo una fuerza de la naturaleza. A sus 62 años y revitalizado por una hija de tres años, continúa pareciendo una versión catalana, encanecida y resabiada del travieso Puck shakespeariano, un torbelllino, el hombre. Trae bajo el brazo Font su nuevo trabajo con Comediants, Perséfone (varietés mortales), un espectáculo sobre la muerte que se estrenará el 19 de julio en Moscú (Tereza Durova's Teatrium na Serpukhovke, en el marco del festival Chéjov) y luego podrá verse después de verano en Madrid (Teatro María Guerrero, 1 de noviembre) y Barcelona (Lliure, 15 de diciembre). Con la caña en la mano y tras hacer todo un repertorio de muecas para el fotógrafo, el director pasa revista a su trayectoria a velocidad de vértigo y observa, gamberro: "He tirado petardos toda la vida". Añádase este otro leit motiv: "Un día me dije, voy a actuar en la calle porque eso es lo que les toca los cojones" (al poder).

Se vino a Barcelona a los 17 años de su Olesa de Montserrat natal donde se había curtido en pasiones, pastorets, reyes y lo que hiciera falta, con 600 pesetas en el bolsillo ¿"toda mi herencia"?. En 1973 nació Comediants, que el año que viene empezarán a celebrar ya su cuarenta aniversario. Parece mentira que puedan hacerse mayores Comediants, le digo. Me mira como si no pudiera entender la palabra "mayor".

Pero la mirada de Font no tiene en realidad nada de ingenua. Cuando mira atrás, ¿que ve? "Aquello ya no volverá. Es una lástima que sea tan radical el cambio, pero hay una forma de entender la vida y el teatro que se han acabado. No lo digo con nostalgia, hay que mirar adelante. También murió el teatro que representaban el Living Theatre, la Mamma, Bread & Puppet... El teatro de compañías como lo entendíamos, como concepto de grupo, como forma de crear colectiva, ha acabado. Todos estamos en la cuerda floja, la Fura dels Baus, La Cubana, Comediants grupos que somos un patrimonio y a los que probablemente habría que conservar como tal?. Hay que encontrar nuevas maneras".

Perséfone, señala, es el último montaje de un tipo de formato, "no es el final de una manera de hacer teatro pero sí una mirada sobre el final". Los nuevos tiempos, el 15-M le sugieren a Font que hay que empezar de nuevo, volver a mirar lo que nos ha tocado vivir, adaptarse a los cambios y las convulsiones. Apunta que hay que involucrar a gente joven, aprovechando la memoria y el capital de lo hecho. Nunca ha tenido carnet de partido, recalca, pero se reconoce votante de la izquierda. Entiende la rabia ?nunca la violencia? de la gente que se siente dejada de lado mientras prosperan los sin escrúpulos y los saqueadores de guante blanco. "En este mundo parecen haber desaparecido los valores de la generosidad, la honestidad, la paciencia y la ternura".

Joan Font estaba algo desaparecido últimamente. "Porque me he dedicado a la ópera, en realidad no he parado ni un momento", señala, y le crees. Ahora en octubre estrenaré un El barbero de Sevilla en Houston. La ópera es un mundo que me va mucho. Pero quiero volver al teatro. De lo último, El gran secreto, sobre el amor, hace ya cuatro años...". El teatro, como lo hacemos Comediants, es apasionante, pero duro, una página en blanco; en la ópera tienes el texto, la música, hay mucho que no tienes que inventártelo". La muerte parece un tema alejado de la mirada optimista y vital,naif y colorida, de Comediants. "Siempre quisimos hacer algo sobre ella. Ahora es el momento, para cerrar ciclo, para quedar limpios de cara a los 40 años y empezar con una nueva mirada".

La muerte ¡desdicha fuerte! que decía Calderón. "sí, somos energía, sueño, amor... pero desparecemos. Esa última evidencia está muy oculta en nuestra sociedad, no nos han enseñado a tener un diálogo abierto con ella. A través del mito griego de Perséfone, tratamos de explorarla en escena, de refexionar sobre ella, siempre desde un punto de vista lúdico; miramos a la sombra como antes miramos a la luz y al sol. Con máscaras, espejos, personajes maravillosos, mucho baile y muchísima música".

Fuente: www.elpais.com

‘I'm the wind': la resposta, al vent


I am the wind ha possibilitat el retorn del director Patrice Chéreau a Barcelona després de fa ben bé 15 anys (“el primer cop que vaig venir a Barcelona cap de vosaltres havia nascut”, deia irònic i reptador ahir a la tarda el director francès). La versió de Simon Stephens guanya en musicalitat a la versió francesa, celebra Chéreau que encara ara investiga què diu i què passa en aquest text de Jon Fosse, un autor ben reconegut a Europa però que “fins aquesta producció, no interessava a l'escena anglesa ni nord-americana”. I am the wind es podrà veure des d'avui i fins diumenge al Lliure de Montjuïc, dins del Grec. La companyia no vol revelar les sensacions de l'obra i convida a veure-la en directe: “La resposta és al muntatge”, deia ahir Chéreau.

Dos amics salpen en vaixell i mantenen una conversa, horitzó enllà. Si Chéreau destaca com una de les temàtiques les mirades a la mort, els dos actors, Tom Brooke i Jack Laskey, hi troben on pouar sobre l'amor. Ni actors ni director revelen gaire més, només que l'acció a vegades passa en un espai que es belluga (suggerint un vaixell) i d'altres no. Es mosseguen els llavis perquè sigui l'espectador que respongui als seus estímuls i faci la seva composició de lloc. Inquietant. En tot cas, Brooke comenta que el personatge de Jack pregunta, “potser per entendre el que passa”.

Thierry Thieû Niang, que col·labora des de fa anys amb les posades en escena a teatres i òperes de Chéreau ha aportat el llenguatge físic entre els dos personatges, el que ha fet que la peça compti amb dos éssers “que tothom s'hi pot identificar”, comenta Chéreau. El director considera que l'autor “és concret perquè explica coses concretes”, tot i que escriu sense signes de puntuació, cosa que “fa que el text floti”. Per Fosse i també per Chéreau és bona la definició de teatre de García Lorca: “Un poema que s'aguanta dret”. Fosse juga amb els silencis i també amb les reiteracions que donen una musicalitat inconfusible, a parer del director. El fet que els personatges no tinguin nom, que la posada en escena arrenqui amb dues sabates, fa que alguns crítics la relacionin amb Tot esperant Godot. Per Chéreau, l'obra és beckettiana com molts dels textos d'avui. Thierry Thieû Niang, dirigia la primera part de l'assaig buscant improvisacions en el moviment, en el cos. La segona part, era Chéreau el que treballava a partir de la paraula. El repte ha estat desxifrar el text de Fosse a partir d'aquesta metodologia.


‘Debut' en anglès

Feia set anys que Chéreau no dirigia teatre. Fa uns mesos, va començar a llegir-ne i va descobrir Somni de tardor de Fosse. El mateix editor també li va proposar la que ara es veurà al Lliure (gràcies a una coproducció entre Grec, Festival de Viena, Les Nuits de Fourvière i el Festival d'Avinyó). Aquest text va servir, a més, perquè Chéreau complís amb la invitació del Young Vic de Londres de dirigir una peça. Tot i que aquest teatre anglès li proposava un Shakespeare amb ampli repartiment, va acceptar l'oferta d'un text contemporani amb només dos actors. Chéreau per ara no prepara més teatre i sí una òpera, a tant llarg termini que “ja trobarem moments per parlar-ne”, va tancar la conversa misteriós.


Font: Jordi Bordes (www.avui.cat)

Massa resistents

Neguitós per l'amenaçant llei òmnibus, que vol esgarrapar-li totes les seves competències executives, però confiat que s'acabarà imposant el seny, el Consell Nacional de la Cultura i les Arts (Conca) ha complert les seves obligacions i ahir va presentar, primer al Parlament –amb la presència, imprevista però lògica, del conseller de Cultura, Ferran Mascarell— i després al sector –en un multitudinari acte al Museu Picasso–, el segon Informe anual sobre l'estat de la cultura a Catalunya.

Un totxo –per la forma, no pel contingut, que en alguns punts és superficial i poc incisiu– de 271 pàgines que intenta condensar les grandeses i misèries d'un sector molt ressentit per la crisi, però encara més, molt més, per la deriva de les polítiques culturals. Una deriva d'idees i de fets que ja no es poden maquillar ni amb números: en dos anys (el 2009 i el 2010), el pressupost que la Generalitat ha dedicat a la cultura s'ha reduït prop d'un 14%, al qual s'acumularà ben aviat un nou percentatge de dues xifres per les fortes retallades previstes.

La sensació de desencant profund traspua en tot l'informe (tot i que especialment en els àmbits de l'arquitectura i de les arts visuals), per bé que el president del Conca, Francesc Guardans, emfasitzava ahir el caràcter resistent del sector. “La cultura té una gran capacitat de sobreviure fins i tot en els moments més adversos”, llàstima, es va oblidar de dir Guardans, que per a molts creadors els límits d'aquesta supervivència estan vorejant la marginalitat. Resistents, sí, i potser massa i tot.

La cultura, opina Guardans, està aguantant molt millor la crisi que altres sectors. Com a mínim, ho va poder fer el 2010, que és l'any que ha analitzat l'informe. El 2011 ja no pinta tan bé, però ja es veurà, si prospera la llei òmnibus, si hi haurà un tercer informe que ho reculli. En tot cas, el 2010 va ser un any en què l'activitat cultural va minvar considerablement (en quantitat i, molt pitjor encara, en qualitat, o si es vol en risc, només cal fer una ullada a les cartelleres teatrals de l'any passat i comptar les reposicions d'èxits), però en canvi, i aquí sí que cal subratllar la gran fortalesa del sector, el consum cultural es va mantenir, i fins i tot en alguns àmbits, sobretot el del cinema català, els índexs van ser eufòrics. En un any tan dur i complicat, la millor notícia.

A més de cartografiar un a un tots els àmbits del sector, l'informe desplega dues reflexions transversals –que en el de l'any passat es van dedicar a les dimensions econòmica i social de la cultura. Enguany, els dos accents es posen en la presència, més aviat absència, de la cultura i les arts en el sistema educatiu català, i en la necessària interrelació entre turisme i cultura. Per al Conca, són dos camins que caldria explorar a fons, per així aconseguir trobar les dreceres que permetin e00l sector enfortir-se i plantar cara a la seva inestabilitat històrica.

L'informe es pot consultar a la web del Conca i, com el de l'any passat, està pensat per redreçar les polítiques culturals del país. Això, és clar, sempre que algú se senti al·ludit per redreçar-les.


Font: Maria Palau (www.avui.cat)

29/6/11

Emma Cohen: "Hacer teatro en radio es abrir erizos"


Emma Cohen se arma de pan, tenedor y cuchillo. Y elabora una teoría a partir de su experiencia culinaria más notable. La de su marido, Fernando Fernán-Gómez, el autor de Las bicicletas son para el verano, que ella dirige ahora para la radio, era la bechamel. "Descubrió la bechamel, y ya bechamelizó todo. Hasta que Haro Tecglen le regaló un libro de Bocuse, y entonces elevó el nivel". Pero lo de Emma, actriz, directora de teatro, la mujer de Fernando, a quien este dedicó aquella obra ("A Emma, de mi mejor verano"), son los erizos. "Partirlos tiene su mérito, no creas. Para hacerlo, tienes que ser, primero, buena persona, aunque sea momentáneamente. Luego coges un paño, un cuchillo, y pinchas allí donde el erizo tiene el embudillo...". Y ahí tienes el erizo, "¡un arte!".

Las bicicletas son para el verano fue escrita por Fernando Fernán-Gómez en 1974 y en 1982 la estrenó José Carlos Plaza en el Español. "Representa la adolescencia de Fernando, el momento en que va a comenzar la Guerra Civil". En aquel ambiente, Fernando, Luis en la obra, descubre la vida, y la guerra le adentra en las miserias. Es una obra luminosa. "A Rodríguez Pi [el director de antena de la SER] se le ocurrió que una adaptación para radio podía estar muy bien para marcar el 75º aniversario de la Guerra Civil. Y en eso estoy, ensayando, feliz de asumir esta iniciativa".

Emma Cohen es una mujer melancólica y entusiasta a partes iguales; vio cómo Fernando escribía esta obra ("él sentado en un extremo de una mesa enorme; yo, en el otro, escribiendo mis cosas"), y fue testigo, también entonces, del genio "regresando a una adolescencia que se parecía a la suya, encerrado en su casa, leyendo, siguiendo a las muchachas que le gustaban, siendo como el Luis que le representa en el texto".

La obra se pondrá en pie, por así decirlo, el 18 de julio, precisamente. Pero ahora están con los ensayos generales, y de allá para acá va Emma Cohen, "preocupada por la música, por los efectos especiales, 'ese armario del ruidero' que la radio ha puesto a nuestra disposición". Está feliz en la aventura. Mariano Revilla, el director de producción de la SER, le parece "alguien mágico", como Ángeles Afuera, Primitivo Rojas, Gemma Nierga, Manu Berástegui y Sonia Ballesteros, actores que vienen del micrófono. Iñaki Gabilondo, "a quien tanto amamos", hace de narrador. Aparte, los actores de verdad: Ana Labordeta, Ginés García Millán, Elena Flores, Tina Sainz, Jaime Cano... Jaime Cano es Luis en Las bicicletas..., "hace de Fernando, pues, y fíjate qué coincidencia: es nieto del compañero de Miguel Hernández a quien dibujó Buero en la cárcel".

Es una aventura increíble hacer teatro ("¡otra vez!") en la radio. "Los actores tienen que transmitir, con su voz, toda la emoción. Y han de hacerlo leyendo, ¡y sin que cruja el papel!". Es como abrir un erizo, le digo. "¡Exacto! ¡Hacer teatro para la radio es como abrir un erizo!".

Emma ha venido al almuerzo con su amiga Kathleen López, que desde 1989 se ocupó de los asuntos de Fernán-Gómez. Pidieron chipirones. Y luego se fueron a escuchar la música que se oía en Unión Radio cuando empezó la Guerra Civil.

Fuente: Juan Cruz (www.elpais.com)

'Contra la democràcia' omple la Beckett d'indignació

«Els horrors de la democràcia, al servei del Grand Guignol». Així defineix Esteve Soler la seva tercera immersió dramatúrgica en la indignació, Contra la democràcia, que, sota la direcció de Carles Fernández Giua, s'estrena avui a la Beckett dins del Grec. L'autor, que abans ja va mostrar la seva ira i el seu desencant a Contra l'amor i Contra el progrés (traduïda a set idiomes), reuneix set petites obres que barregen horror i comèdia. «Són set moments surrealistes sobre un engany col·lectiu cada dia més escandalós». La pregunta la reprèn del savi Saramago: «¿Encara hi ha algú que cregui que els ciutadans governen la nostra societat?».

La democràcia, opina Soler, s'ha convertit en una «farsa que produeix horrors», d'aquí ve que hagi recorregut al Grand Guignol, un gènere francès de finals del segle XIX que reflectia «la monstruositat del seu temps a través del terror i la farsa surrealista». Dani Arrebola, Pep Jové, Josep Julien i Laia Martí es posen a la pell dels poderosos d'avui i ahir, incloent-hi personatges històrics. La corrupció, la impunitat dels banquers i la irritació amb els polítics treuen el nas per una obra que Soler va escriure fa un any, abans del 15-M. «Jo ja estava emprenyat quan ens vam trobar el moviment al carrer».

Font: Imma Fernández (www.elperiodico.cat)

28/6/11

Claudio Tolcachir presenta 'Todos eran mis hijos'

El joven director argentino Claudio Tolcachir estrenará este jueves en Barcelona Todos eran mis hijos, una obra del norteamericano Arthur Miller que bajo su óptica será más corta - de tres horas a una y media - y muy viva, pues su forma de entender el teatro huye de los efectismos y busca la mayor verdad posible, han explicado los actores.

El montaje se verá hasta el 31 de julio en el Teatre Poliorama en el marco del Festival Grec, y aunque Tolcachir no ha viajado hasta Barcelona, el elenco de actores, que estrenaron la obra en Madrid el septiembre pasado, lo ha tenido muy presente y se ha desecho en elogios hacia su forma de entender el teatro.

Carlos Hipólito, Gloria Muñoz, Fran Perea, Manuela Velasco y Jorge Bosch son los protagonistas de un montaje coral que habla de los secretos que esconden todas las familias, y en concreto del de los Keller, llenos de remordimientos después de que 21 soldados murieran a causa de unas piezas defectuosas que ellos vendieron.

La acción transcurre unos años después de la Segunda Guerra Mundial, y aunque Tolcachir ha respetado esa referencia temporal - la estética de la obra es muy realista - se han eliminado referencias directas y se habla sencillamente de guerra, pues la problemática de la que habla el texto tiene muchos paralelismos con los conflictos armados de hoy, ha recordado Hipólito.

Para el actor, Todos eran mis hijos es de una vigencia absoluta, porque además de que no hay una moraleja, los personajes son seres humanos complejos, alejados de lo arquetípico, y gracias a la mano de Tolcachir tienen una frescura que los hace enormemente reales a los ojos del espectador.

La intención del director, ha dicho Hipólito, es que el espectador se olvide de la butaca y sienta que está viendo lo que ocurre en la casa de al lado, como el que aparta disimuladamente la cortina: "Cuando ensayábamos en Madrid nos decía: 'Está muy bien, muy bien, pero queda un poquito de teatro, a ver si podemos quitarlo", ha recordado el actor.

Una de las cosas que consiguen ese efecto - y que se ha convertido en una seña de identidad en el teatro de Tolcachir-es que los actores hablan a la vez y se pisan al decir sus frases, igual que en la vida real, en que una persona no espera a que acabe el otro para decir lo suyo, ha recalcado Velasco.

La actriz también ha destacado que al inicio la obra parece una comedia costumbrista, luego coge tintes de thriller y acaba convertida en un drama total, momento en el que el espectador ya está "totalmente agarrado" y no le queda más remedio que recurrir a los kleenex.

En ese recorrido, no exento de humor, los actores son los únicos protagonistas, ya que la música apenas subraya las escenas y tanto la escenografía como el vestuario y la luz están "para que no se note que estén", ha destacado Perea.

El joven actor malagueño interpreta al hijo del matrimonio Keller, que interpretan Muñoz e Hipólito: Ella es una madre aparentemente trastornada obsesionada con mantener la unidad familiar por encima de todo, mientras que el cabeza de familia es un padre cariñoso pero cobarde; "un mal tipo con apariencia de buena persona", según ha reconocido el propio actor.

Tolcachir, aclamado por la crítica y el público con su debut como dramaturgo, La omisión de la familia Coleman, encara con Todos eran mis hijos su primer reparto formado por actores españoles, un elenco que completan Nicolás Vega, Amanda Recacha, Alberto Castrillo-Ferrer y Ainhoa Santamaría.

Fuente: www.lavanguardia.es

Sasha Waltz i vint-i-quatre ballarins, al Grec

Vint-i-quatre ballarins que executen solos, duets i coreografies de grup interpretaran dins de la programació del festival Grec, en sessions avui i demà, amb les entrades ja esgotades, un espectacle de gran format signat per la prestigiosa coreògrafa alemanya Sasha Waltz.

Amb música apoteòsica de Iannis Xenakis, Edgar Varèse i Claude Vivier, la coreografia, que du per títolContinu, té com a sòlida base Arcana, poema simfònic d'Edgar Varèse (1883-1965), i es representarà al Mercat de les Flors.

Un inhòspit escenari d'un metre d'alçada serveix de marc, segons els organitzadors, per a dues hores d'intensa energia física i relats de dimensió existencial.

De diverses nacionalitats, entre els ballarins de l'elenc, de diverses generacions, hi figura un intèrpret de l'Estat espanyol, el basc Juan Kruz Diaz (Legazpi, 1966), un uruguaià, un dominicà, un veneçolà, una argentina i un costa-riqueny.

Exdirectora de l'Schaubuhne, una de les quatre sales més representatives de l'escena berlinesa, la més avantguardista i activa de tot Alemanya, la coreògrafa va assumir fa anys aquesta direcció col·lectivament amb el director teatral Thomas Ostermeier i els dramaturgs Jens Hillje i Jochen Sanding.


Font: www.avui.cat

'Art', de Yasmina Reza, por primera vez en catalán

La obra teatral Arte, de Yasmina Reza, que se ha traducido a 35 idiomas, se representará por primera vez en catalán en el teatro Apolo de Barcelona.

Dirigida por Joaquim Candeias, la obra teatral está interpretada por Carles Alberola, Alfred Picó y Carles Sanjaime y se podrá ver en el teatro del Paralelo barcelonés hasta el 17 de julio.

Es una coproducción del Ayuntamiento de Valencia, Albena Teatre y Tornaveu, y supone el espectáculo número 18 de Albena, una de las compañías valencianas con mayor proyección.

Se traslada a Barcelona tras lograr una ocupación media del 93,5% durante su representación el pasado mes de enero en El Teatro Musical (TEM) de Valencia.

Fuente: www.lavanguardia.es

27/6/11

L'Ajuntament de Mataró es carrega el Festival Shakespeare

El nou govern municipal de CiU a Mataró ha decidit suspendre l'edició d'enguany del Festival Shakespeare, que s'havia de celebrar aquest pròxim mes de juliol. La decisió ha vingut determinada per qüestions econòmiques, segons ha explicat el regidor de Cultura, Marcel Martínez: "Hem obert la caixa i la situació econòmica és molt dolenta", ha dit. Martínez assegura que mantenir el Festival Shakespeare hagués posat en risc la programació i les activitats de l'Institut Municipal d'Acció Cultural (IMAC) fins a final d'any. L'IMAC, segons dades del mateix l'Ajuntament, acumula un dèficit de 126.000 euros i la inversió necessària per dur a terme el Festival Shakespeare era d'uns 83.000 euros més.

La novena edició del Festival Shakespeare tenia un pressupost inicial de 127.000 euros, dels quals 38.000 euros havien de provenir d'una subvenció de la Generalitat de Catalunya; 6.000 euros de la venda d'entrades, i la resta, uns 83.000 euros, del pressupost de l'IMAC. Segons Martínez, la situació econòmica de l'IMAC ho fa inviable.

Actualment, l'ens públic acumula un deute de 126.000 euros (99.000 del 2010 i uns 27.000 de l'exercici actual). És per això que el govern municipal ha pres la "dolorosa" decisió d'anul·lar el Festival Shakespeare. Marcel Martínez assegura que la decisió s'ha pres "a contracor", però sabent que era "necessari".

El regidor de Cultura ha deixat oberta qualsevol possibilitat pel que fa a l'edició de l'any 2012 i diu que aquesta decisió es prendrà més endavant. Actualment, els responsables de l'IMAC i de la direcció del Festival Shakespeare analitzen quina despesa s'ha realitzat fins al moment i si s'haurà de destinar alguna part del pressupost a indemnitzar els grups que s'havien contractat. En qualsevol cas, Martínez assegura que es tracta de "pocs diners".

El Festival Shakespeare va néixer l'any 2003 a Santa Susanna amb la voluntat artística de produir i exhibir espectacles inspirats per la figura de William Shakespeare. També per motius econòmics, el Festival va marxar de Santa Susanna i es va instal·lar a Mataró. L'any passat 674 persones van assistir als diferents espectacles organitzats.

Font: www.ara.cat

El FITT es tanca amb l'èxit l'èxit ‘Bashir Lazhar'


Les portes de la primera edició del Festival Internacional de Teatre de Tarragona (FITT) es van tancar ahir amb Bashir Lazhar, l'èxit de la directora tarragonina Magda Puyo, que es va veure a la Sala Trono. Escrita per la canadenca d'Évelyne de la Chenelière i protagonitzada per Pepo Blasco, el llibret té la participació imprescindible d'un altre personatge: el músic (Joan Alavedra) que hi aporta tot un món sonor amb què el protagonista Bashir Lazhar acaba compartint el seu monòleg. Magda Puyo es va decidir per aquesta obra després d'un intercanvi amb diversos autors quebequesos. “A mi em va agradar de seguida aquest text perquè més enllà de les reivindicacions polítiques i socials, en aquesta vida hi ha moltes coses de què parlar i una és la reivindicació que fa la persona com a ésser humà”, va argumentar Magda Puyo.

Per tant, l'obra esdevé “un puzzle d'un trosset de la vida de Bashir Lazhar”, apunta la directora, i destaca “el sentit de l'humor amb què el text ha estat treballat i escrit”.

Magda Puyo assegura que una de les coses que pot sorprendre més el públic “és la senzillesa donada per un monòleg que acaba sent un diàleg entre el protagonista i el músic”.

L'ambient musical no és el que es pot imaginar l'espectador, sinó que està marcat per una combinació instrumental a partir d'objectes. Bashir Lazhar parla de la infelicitat d'un mestre de primària, es va poder veure a la Sala Beckett de Barcelona i ha estat qualificada per part de la crítica com una petita joia teatral.


Font: A. Estalló (www.avui.cat)

‘El mal menor' guanya el premi Unnim


Los corderos sc. és la primera companyia professional que rep el premi Unnim de teatre gràcies al seu muntatge El mal menor. Fins ara, aquesta convocatòria que impulsava Caixa de Manlleu premiava únicament muntatges de companyies amateurs. L'Unnim, dotat amb 10.0000 euros, és el guardó escènic més ben valorat a Catalunya. L'Obra Social d'Unnim va fer públic ahir al vespre el veredicte que també premia amb 3.000 euros Flirt (de Guillem Albà amb l'Always Drinking Marching Band), com a premi especial del jurat. Per últim, el públic ha considerat com a millor peçaOperetta de la companyia Cor de teatre. Aquesta distinció també compta amb una dotació de 3.000 euros. El jurat format per l'actriu Sílvia Bel, el director teatral Josep Maria Mestres i el periodista Toni Puntí, ha premiat també El rap de Lady M. de Projecte Vaca, Associació de creadores escèniques, i La marca preferida de las hermanas Clausman, que han rebut 900 euros cada una en quedar finalistes del premi.

De l'obra guanyadora, El mal menor, el jurat ha valorat “el risc i el compromís d'una proposta que explora diferents llenguatges i aborda qüestions d'extrema contemporaneïtat”. A més, considera que “desafia l'espectador” i “l'enlluerna per la força i la tècnica d'uns intèrprets en estat de gràcia i entrega absoluta”.


Font: www.avui.cat

25/6/11

UNA HISTÒRIA CATALANA



TEXT i DIRECCIÓ: JORDI CASANOVAS
INTÈRPRETS: ROSA BOLADERAS, ÒSCAR CASTELLVÍ, PEP CRUZ, BORJA ESPINOSA, ANDRÉS HERRERA, MÍRIAM ISCLA, ANNA MOLINER, ÀNGELS POCH i DAVID VERT.
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA TALLERS (TNC)


No hi ha repte que se li resisteixi a Jordi Casanovas, no importa que sigui al seu petit espai, la SALAFlyHard o la Sala Tallers del TNC, tot sembla que se li quedi petit davant de la seva gran versatilitat i originalitat. Aquesta vegada li toca reflexionar sobre què significa ser català, partint des de l'època de la postguerra.

Dues històries, una situada al Pallars on els veïns que volen vendre'ns mitja muntanya a un promotor de pistes d'esquí es troben a l'oposició de Maria i Núria Farràs, mare i filla que aconseguiran el seu propòsit, amagant-se darrera de la seva llegenda de bruixes. D'un altra banda, la segona història ens porta a la Mina, el barri més violent de la Barcelona dels setanta on Luis Martínez Calanda, El Cala i Pedro Sánchez "El moro" intenten aconseguir sortir-se de la vida que porten, entre atracaments i narcotràfic, aprofitant el boom immobiliari pre-olímpic.

A l'equip habitual del T-6 aquest cop se li afegix un majestuós i arrollador Andres Herrera (El Cala), que juntament amb Míriam Iscla (Núria Farràs) són els dos pesos pesats de la funció. Pep Cruz deixa la seva faceta irònica i ens sorprèn a la segona part amb un punt de pistoler macarra tendre. Àngels Poch signa una altra brillant actuació fent de mare tradicional, que Maria Farràs, que defensa per damunt de tot a la seva família. L'únic però del repartiment són els crits histèrics dels personatges de la Rosa Boladeras, Marta Verdeny i Mercedes Amat.

Dramatúrgicament impecable gairebé fins al final on entra en una espècie d'absurda màquina del temps, on el ritme es para i els minuts es converteixen en interminables. Malgrat això aconsegueix portar totes dues històries al gènere del western, no massa utilitzat en teatre i el conjunt aprovi amb nota.

Un mes ha estat poc recorregut per Una historia catalana, que fa dies que va penjar el cartell de "entrades esgotades" i que ha demostrat que es mereix un segon assalt a la cartellera barcelonina. Ho estarem esperant.

23/6/11

Tàrrega, ‘hub' teatral


El nou director de la Fira de Teatre al Carrer, Jordi Duran, es pren molt seriosament el compromís de Tàrrega com a aparador mundial per vendre la creativitat catalana. Tant la del carrer com la de sala. La fira es realitzarà del 8 a l'11 de setembre. Per primer cop, s'encarregarà la inauguració a una companyia de circ catalana: Los Galindos presentaran Entròpic, un espectacular muntatge pensat amb una passarel·la de 40 metres amb tres escenaris amb una vintena d'artistes on el públic se situarà a banda i banda. Duran reivindica la capital de la Segarra com un hub, un punt neuràlgic de programadors europeus i també americans.

La internacionalització comporta també que les funcions de sala, pensades a les anteriors edicions de Tàrrega per a un programador eminentment de país, també entrin en el catàleg de productes interessants per als professionals internacionals. Aquesta és una de les noves apostes d'un director que es deixa persuadir per la mixtura de disciplines, seleccionant creadors que desenvolupen el seu treball tant com a artistes plàstics com escènics.

Tàrrega encapçala un nou projecte de Meridians, una xarxa europea integrada per 9 festivals d'arts escèniques en espais no convencionals des d'on es potencien coproduccions, alhora que s'impulsa els artistes amb formació i facilitant trobades entre ells que ajudin a crear nous muntatges. Tàrrega aquest any també busca seduir els programadors de l'est d'Europa convocant, pels dies de la fira, un seminari en què s'atansin programadors de l'est d'Europa als de l'oest. Pel que fa a focalitzar l'atenció, ha fet un cartell amb muntatges de països iberoamericans. Duran està convençut que aquests països emergents, com també podrien ser alguns d'Àsia, són interessants “pel seu valor creatiu i econòmic”: és un nou mercat que cal explorar.

Duran, que hi treballa des del 2003 dins de l'equip i que ara té el compromís de marcar la pauta dels quatre pròxims cartells, celebra que ja hi hagi companyies com la d'Increpación Danza (Los salvajes) que preparin muntatges “de carrer i no al carrer: hi ha un diàleg entre la peça exhibida i l'espai on es representa”. En aquest sentit, els quatre anys de Jordi Colominas van ajudar, doncs, a dignificar la producció de teatre de carrer. Però Duran reconeix que encara falten dramaturgs que col·laborin amb les companyies.


Alguns reclams

Duran va avançar que seran a Tàrrega nous treballs de La Veronal, Efímer, La Industrial Teatrera, Circ Pànic, així com de Sol Picó, la Sardà llegint Sagarra, Alba Sarraute o Kulbik, una formació de dansa urbana que pot ser un reclam per a públic jove. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va definir la fira com “la locomotora de la nostra vida teatral”. Ahir es va presentar l'avançament de programa. La crisi ha implicat una retallada d'un 10% que ha afectat la partida de programació.


Font: Jordi Bordes (www.avui.cat)