Todas las críticas de la temp 16-17

Recupera las críticas de lo que llevamos de temporada teatral

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas a edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas a edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas en edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas en edgbcn@gmail.com

31/8/11

Primeres impressions de la temporada del Romea


Ja s'ha desvetllat el misteri i s'ha presentat la primera temporada del Teatre Romea amb Julio Manrique al capdavant. Un nou estil, una nova forma d'entendre el teatre, i molts noms nous conformaran aquesta temporada 11/12. I en teoria té molt bona pinta, això si caldrà comprovar-lo en la pràctica. Però encara és aviat per començat l'apartat de les crítiques.

El Romea enceta la temporada amb el mateix Julio Manrique, que acompanyat en la dramatúrgia pel Sergi Pompermayer presenta el seu primer espectacle de creació, Llum de guàrdia (Ghostslight). Una història de fantasmes "corporis e incorporis" que despertarà la llegenda de la presència de l'anima de Margarida Xirgu passejant a les nits pel teatre. Segons el propi Manrique, un espectacle que destruirà totes les pors, supersticions i fantasmes relacionats amb el món teatral. La companyia acompanyada a treballar amb el Manrique protagonitzarà la peça: Mireia Aixalà, Ivan Benet, Cristina Genebat, Oriol Guinart, Xavier Ricart, Marc Rodriguez i Andrew Tarbet.

Al mes d'octubre descobrirem Dogville, la adaptació teatral de la pel·lícula de Lars Von Trier, protagonitzada per Nicole Kidman. La versió teatral està signada i dirigida per Nina Reglero amb la col·laboració de Calixto Bieito. Aquest muntatge va rebre el Premi Max al 2011 com Millor Espectacle Revelació. I si al setembre parlem de fantasmes, a Dogville se centra en un àngel que perdona pecats.

Encara al mes d'octubre ens arribarà un dels espectacles més forts de la temporada, Qui té por de Virginia Woolf? de Edward Albee, amb versió/direcció de Daniel Veronese i amb un repartiment de luxe: Emma Vilarasau, Pere Arquillué, Mireia Aixalà i Ivan Benet. El text d'Edward Albee estarà en cartell fins al gener, i és sense dubte un dels muntatges de la temporada, tot un imperdible, i si no al temps.

Al febrer, arriba Incendis, la segona obra de la tetralogia de Wadji Mouawad,  autor libanès i que estará dirigida per l'Oriol Broggi, que segons paraules del Manrique és "l'únic director teatral català que podia dirigir una peça com aquesta". Entre els protagonistes es troba el mateix Manrique, que a més de director artístic, de director de muntatges (un per temporada) també vol actuar en la seva etapa al Romea; i la Clara Segura. Mouawad veu d'Edip Rei de Sofòcles per a construir la seva pròpia tragèdia contemporània. Reconec que no coneixia a l'autor (imperdonable), comença la meva etapa de recerca.

A la primavera (abril-maig) aterra The Blue Room (La habitació blava) del britànic David Hare, dirigida pel David Selvas i protagonitzada per ell mateix amb Marcel Borràs i Nao Albet. Una clara aposta per obrir el Teatre Romea als joves talents i "buscar un públic heterogeni", segons el Manrique. Ell mateix va qualificar la peça com "una història de polvos", una comèdia obscena, però no crec que hagi res que no hàgim vist dia rera dia a l'encendre la tele. La versió estrenada a Londres en 1998 la va dirigir Sam Mendes i la va protagonitzar Nicole Kidman i Ian Glen amb gran èxit de crítica. A Broadway les entrades es van exhaurir abans de començar les representacions. Un altre Must de la temporada.

I acabem amb música, la que portaran 4 acords, un cicle de música i teatre. Encara per definir el nombre de representacions de cadascun dels quatre "concerts", les parelles seran: Sílvia Pérez Cruz+Julio Manrique; Pastora+Carol López; Bruno Oro+Ramon Simó; Mürfila+David Selvas.

Encara queda per concretar l'espectacle del Grec'12, degut al recent nomenament de Ramon Simó com a director. Però tenim per davant una de les temporades més prometedores dels darrers anys del Teatre Romea, i ja ens preocuparem per saber més endavant que ens espera a l'estiu del 2012.

De moment, agafem forces perquè el viatge serà llarg, però molt interessant. Com sempre afilarem la llengua i el teclat per les crítiques i les lloances. 3,2,1... benvinguts, passeu, passeu!


Font: Butaques i Somnis /Foto: Christian Machío (www.teatral.net)

Albert Espinosa i Carol López posen acidesa a La Villarroel



"El teatre és el millor refugi quan tot s'ensorra", sentencia la directora Carol López com a avanç de la pròxima temporada de La Villarroel, que va presentar dilluns. El seu leitmotiv és L'any que ve serà millor i aquest és el títol que ha col·locat a un dels experiments més prometedors de l'any. Després de l'espectacle de dansa Aquí amanece de noche , que estarà en cartell fins diumenge, i de la tragicomèdia Exitus de Titzina Teatre, el 30 de setembre s'hi estrenarà un text escrit per quatre dramaturgues de renom (Marta Buchaca, Mercè Sàrrias, Victòria Szpunberg i la mateixa Carol López) i protagonitzat per quatre actrius poc conegudes (Neus Bernaus, Alba Florejachs, Mireia Pàmies i Vanessa Segura), un patchwork de situacions quotidianes amb monòlegs, peces cantades, diàlegs i cròniques amb l'humor i la mala bava com a nexe comú. A la segona hora, de nit, s'hi colarà l'humorista Reungenio amb nous acudits.
Dels vuit espectacles que s'alternaran a la cartellera fins al juny del 2012, només un és una reposició (Exitus ja s'ha estrenat però ha passat per sales alternatives) i cinc són de nova creació i d'autoria catalana. Destaca el retorn al teatre de l'autor supervendes i el guionista superaudiències Albert Espinosa amb la companyia Los Pelones, rebatejada una desena d'obres després de la seva fundació com Los Peleones. Junt amb aquesta variació vocàlica, Espinosa promet un gir a les obres que ha escrit fins ara per a la seva tropa d'amics-actors, que va debutar al Teatre Malic el 2000 amb les obres Los Pelones ,Retazos , 4 Bailes i Tu vida en 65' , textos que han renascut en altres teatres i al cinema. Sí que estás aquí conmigo passarà les festes de Nadal a La Villarroel.
Després d'un any sense cap estrena, el gener del 2012 Carol López escriurà i dirigirà una altra comèdia seguint l'estela de Germanes i Boulevard . Es titularà Res tornarà a ser com abans i és una aproximació al "què passaria si..." que se centra en un entramat de relacions personals, familiars, amoroses i sexuals.
L'excepció de la cartellera és un text de l'anglès Jez Butterworth retitulatMúsica de fons (en l'original Palrlour song) que dirigirà Magda Puyo i que relata la insatisfacció i la desafecció vital d'uns individus a la quarantena, interpretats per David Bagés, Victòria Pagès i Joan Negrié. És una coproducciró del Centre d'Arts Escèniques de Reus i la Sala Trono que passarà per Barcelona a l'abril i el maig. I tancarà la temporada el jove Marc Artigau amb A prop. Fins ara el dramaturg havia estrenat en sales petites i cicles paral·lels del Lliure o el Grec, i debutarà en una sala comercial amb un tendre al·legat contra la solitud amb els actors Joan Massotkleiner i Ferran Gadea.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)

'News of the World', inspiración teatral



Seis escritores de teatro del Reino Unido cederán los mensajes de los contestadores de sus móviles para que una compañía londinense los piratee y los convierta en seis piezas cortas que estrenará el mes que viene.
El juego alude al escándalo que condujo al cierre del tabloide 'News of the Worls', cuyos responsables 'pincharon' los buzones de voz de una adolescente que había sido asesinada. A partir de ahí, la compañía Theatre503, cuya sala está en Battersea, inventó las reglas del juego: encontró a seis escritores/concursantes, los comprometió a ceder sus contestadores (sin censuras) para que uno de sus compañeros de partida escuchara los mensajes que les llegaban. A partir de estas indiscreciones, cada escritor/espía/espiado, habría de escribir una pieza teatral corta.
Entre los escritores elegidos (que se comprometieron a no confesar a nadie su participación en esta iniciativa) aparecen Ben Ellis, Marcelo Dos Santos y Dominic Cavendish.
Un portavoz de Theatre503 ha explicado en 'The Guardian' (el diario que reveló las escuchas ilegales de 'News of the World') el valor artístico de una obra como ésta: "Lo increíble de los contestadores automáticos es la yuxtaposición. Un mensaje de trabajo, después la llamada de una ex pareja, otro del médico... Tienes un mosaico de la vida de las personas".
Fuente: www.elmundo.es

El Cirque du Soleil tornarà al gener a Barcelona

La companyia quebequesa Cirque du Soleil tornarà al gener a Barcelona amb l'espectacle Corteo, que es representarà –a partir del dia 12 i durant un temps il·limitat– a la plataforma del zoo marí de Barcelona. L'obra ha estat vista per 6,5 milions d'espectadors en 35 països. Corteo, creada i dirigida per Daniele Finzi Pasca, és una desfilada festiva imaginada per un pallasso amb una gran presència d'acròbates.

Font: www.elpuntavui.cat

El Fitag acaba amb un 75% d'ocupació

L'onzè Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona (Fitag) va acabar dissabte amb un 75% d'ocupació mitjana. Hi va haver plens absoluts en la inauguració del festival al Teatre Municipal, amb la companyia El Mirall de Blanes, i en la representació, dissabte al mateix escenari, del musical Ballant, ballant... la història, de la companyia Embruixart, d'Andratx (Mallorca). Els espectacles programats a La Planeta han tingut una ocupació del 90%, mentre que al pati de la Casa de Cultura ha estat del 75% i al pati de les Magnòlies, del 50%. La direcció del festival fa un bon balanç d'una edició en què, tot i les retallades, s'ha constatat la fidelitat creixent al Fitag tant del públic gironí com dels grups de teatre amateur de les comarques gironines.

Font: X.Castillón (www.elpuntavui.cat)

James Franco planta a Nicole Kidman



Una de las obras más esperdadas de la temporada de Brodway, 'Dulce pájaro de jueventud', del famoso escritor inglés Tennessee Williams, no se estrenará en los aclamados escenarios del céntrico Manhattan como se tenía previsto.
El aclamado James Franco (127 Horas, El origen del Planeta de los simios)que al parecer iba a protagonizar el papel principal interpretando a Chance Wayne,un gigolo con pretensiones de actor, junto a la oscarizada Nicole Kidman en el papel de Alexandra Del Lago, no está ya vinculado al proyecto original dirigido por David Cromer, según comunicó su representante el lunes.
La obra tampoco se estrenará esta temporada porque según unas delcaraciones concecidas a 'The New York Times',el director y productor afirmaba que la obra no estaba lista: "todavía es un borrador", y por lo tanto el propio director desconce la fecha exacta de su estreno: "no sé si podría para pasar a formar parte del cartel de Brodway de 2011-2012".
No obstante el propio director tiene entremanos un nuevo proyecto, también para Brodway, "Death of a Salesman", (Muerte de un viajante)la mítica obra de Arthur Miller,que será dirigida por Mike Nichols y protagonizada por Philip Seymour Hoffman, Linda Emond y Andrew Garfield.
Y ante este cambio inesperado la co-protagonista, Nicole Kidman ha optado por el silencio como aliado. No obstante, el cambio no le ha debido de sentar nada bien a la actriz, que en septiembre había anunciado publicamente su participación en el proyecto.
La producción original de la obra fue ya estrenada en el circuito neyorkino en 1959. Los protagonistas de excepción fueron Geraldine Page como Alexandra y Paul Newman encarnando a Chance. 'Dulce pájaro de juventud' estuvo por aquel entonces diez meses en cartel. Después y con los años, se estrenó una versión cinematográfica y un reestreno en 1975. Más de 36 años sin que 'el dulce pájaro de juventud' sobrevolase unos de los escenarios más prestigiosos del mundo.
Fuente: www.elmundo.es

Àngel Llàcer critica el menyspreu per la comèdia



Àngel Llàcer és el responsable de la versió catalana de It runs in the family, traduïda com Els bojos del bisturí un dels grans vodevils del mestre d'aquest gènere, el britànic Ray Cooney, autor i actor de 79 anys, que és pare també de comèdies tan populars com La doble vida d'en John, Políticament incorrecte i de textos que després han passat al cinema com Sé infiel i no mires con quién. Llàcer ha posat cullerada i ha modernitzat una obra de l'any 1967, que s'estrenarà el dia 9 de setembre al Teatre Condal. L'han reduït a unes 2 hores, a una companyia de 8 actors i hi ha introduït referències a l'actualitat. Però l'esquelet és el mateix: un metge està a punt d'oferir la conferència que podria suposar el seu ascens definitiu quan apareix una examant i li confessa que té un fill de 18 anys que el vol conèixer.
Embolics de faldilles i portes que s'obren i es tanquen són la clau del muntatge, que com tots els vodevils requereix un engranage mil·limètric, sobretot perquè passa a temps real amb un rellotge que avança a escena. "Les comèdies requereixen ritme i rellotgeria", ha dit avui a la presentació de l'obra al Teatre Condal un Llàcer enfadat perquè opina que la premsa considera les comèdies com a obres de segona. "El menyspreu per la comèdia hi és i em posa de mala llet. Acabo de dirigir Madame Melville i hi ha gent que em deia: 'Ara ets director', com si no fes deu anys que dirigeixo teatre. Deu ser que no compta. Fer comèdies està poc valorat. Per mi, és igual un musical, una comèdia o qualsevol obra, la feina és dirigir teatre", ha afirmat. 
El nombrós repartiment que l'acompanya –"hem treballat tot l'agost, com un casal d'estiu, i ens ho hem passat molt bé, i això és la clau perquè l'espectador s'ho passi bé", ha dit Llàcer– està encapçalat per Joan Negrié, David Verdaguer i Cristina Solà, que ha apuntat que el seu paper a  l'obra "segueix la línia eròtica-festiva". "Hi ha regatera i expectativa", ha sentenciat.  
Font: Laura Serra (www.ara.cat)

29/8/11

El humor irreverente de Yllana cumple 20 años


Hace 20 años que se publicó el Nevermind de Nirvana y que el grunge iniciaba sus andadas. Sin embargo, por los pasillos de la facultad de Ciencias de la Información de la Complutense de Madrid seguía sonando Pata Negra o los carabancheleros Leño. Esa fue la banda sonora deYllana, compañía teatral de humor gestual e irreverente que también cumple dos décadas de vida.

Yllana se gestó entre colegas universitarios y conocidos de escuelas de interpretación. En una suerte de pandilla heterodoxa, arrancaron con una representación de La cantante calva, de Eugène Ionesco, sazonada con nuevos personajes y diálogos. De esa experiencia nació una pieza de 15 minutos que sería el germen de su primera obra propia, ¡Muu!

Tras idas y venidas de algunos miembros del grupo, permanecieron cinco que empezaron a mover el espectáculo. De cafés-teatro y locales nocturnos como el Berlín Cabaret o el Ya'sta pasaron a escenarios mayores tras ser reconocidos por Miguel Bosé en la Expo del 92 o fichados por un productor audiovisual en Las Ramblas de Barcelona. Sus apariciones en programas como No te rías que es peor cambiaron el salario en botellas de alcohol por una suma de pesetas precedida por varios ceros.

Eso les permitió manejar más espectáculos. Mantuvieron un pequeño núcleo en Madrid mientras ampliaban la formación con otros actores que representaban las obras fuera. Hicieron falta cuatro años hasta su segunda creación, Glub-glub, que -más adelante- se adaptó en espectáculo infantil con el nombre de Splash. Veinte años y 16 obras después, Yllana ha recreado sin tapujos temas como el crack bursátil en Brokers o la pena de muerte en 666, ha colaborado con artistas como Paco León o el violinista libanés Ara Malikian y aún tiene en la chistera un par de guiones cinematográficos en espera de financiación.

Influencias y anécdotas

Influenciados por todo el cine mudo -desde Chaplin hasta Harold Lloyd-, Petter Sellers y artistas nacionales como Pepe Rubianes o Tip y Coll, la compañía ha forjado un humor universal basado en gestos que, salvo en contadas excepciones, han llevado a países de todo el mundo: "En Inglaterra, por ejemplo, no entendían el gesto de poner los cuernos, así que teníamos que cambiarlo en la obra y explicarlo como que tu mujer se está tirando a su jefe", cuenta Fidel Fernández, uno de los fundadores. Aparte de utilizar como himno el Simpathy for the devil de los Rolling Stones, la compañía apenas conserva rutinas: "Nunca hemos tenido ningún ritual. A lo mejor algún grito antes de la función, algún azote en el culo antes de la de Los mejores sketches de Monty Python... lo que no falla es después: salir a cenar, beber y buscar mujeres", reconoce Fernández.

Lo que si tuvieron al principio fue algún que otro altercado: "A veces la gente preguntaba por qué no hablábamos. ¡Coño, pero si pone en el cartel que somos mimos!", recuerda el actor. O historias paradójicas: "En algún pueblo el cura nos arrancaba los carteles y luego nos enterábamos de que la recaudación de la obra servía para restaurar la iglesia". Y eso que, según cuenta Fidel Fernández, la época en que empezaron era muy propicia al nacimiento de cualquier tipo de manifestación artística: "El ambiente era cojonudo. Hervía la ciudad. Estaban abiertos miles de garitos, había músicos, fotógrafos y, sobre todo, mucha droga: es lo que metieron no para estimular sino para acabar por cualquier conato de rebeldía o de lucha".

Del panorama actual -con la reciente visita del Papa o el movimiento del 15-M- podrían aprovechar ciertas historias: "El 15-M es muy localista. Se podría hacer algo con la tajada que están sacando los políticos de todo esto. O una historia de amor entre un indignado y un policía que le va a pegar y acaban besándose, por ejemplo. Pero todo lo bonito del movimiento se destruye con la entrada de la Policía".

Para celebrar estos 20 años, Yllana ha retomado ¡Muu!, que vuelve a ser actual después de la prohibición de las corridas en Cataluña. Su sustrato principal, su receta básica, sigue pareciendo fácil: "El humor es lo más sano y sencillo. Es lo que te hace más libre. Es un arma para que la gente piense".

Fuente: Alberto G. Palomo (www.elpais.com)

El Poliorama abre temporada con 'Operetta'

Veintiséis intérpretes cantan a capela oberturas, arias y coros de óperas famosas en Operetta, un montaje de canciones, teatro y humor que se presenta del 1 al 18 de septiembre en el teatro Poliorama de Barcelona, una de cuyas escenas está dedicada al deporte y emula una vuelta ciclista.

Los cantantes y actores de Operetta hacen las veces también de orquesta, ha explicado a EFE su director Jordi Purtí, y cantan a capela la Marcha Triunfal de Aida, de Giuseppe Verdi; la Habanera de "Carmen", de Georges Bizet; el Coro de los peregrinos de Tannhäuser, de Richard Wagner; o el Galope infernal de Orfeo en los infiernos, de Jacques Offenbach.

Los actores interpretan pasajes de dieciséis óperas de renombre, en grupo, en dueto o en solitario, como la Obertura de Guillermo Tell, de Gioachino Rossini; la Casta Diva de Norma, de Vicenzo Bellini; la escena de la coronación de Boris Godunov, de Modesto Mussorgsky; o el dueto Papageno-Papagena, de La flauta mágica, de Mozart, entre otras.

A juicio de Purtí, lo primordial es el humor y una puesta en escena con humor en la que las piezas son respetadas musicalmente y en la que los cantantes y actores son también la orquesta.

"Los cantantes siempre están en escena para hacer de orquesta. La voz canta y el cuerpo interpreta y explica lo que dice el texto", ha manifestado el director del espectáculo.

La cara visible de Operetta son los miembros del Cor de Teatre, grupo vocal, compañía de teatro y plataforma de nuevos artistas de más de doce años de historia que trabaja sin partituras.

En una de las trece escenas de Operetta y al ritmo del Barbero de Sevilla, de Gioachino Rossini, los intérpretes emulan una vuelta ciclista con pelotón, adelantados y rezagados e incluso maillot amarillo, en la que los cantantes se mueven al ritmo del pedaleo.

No se olvidan en esta escena, con música de Rossini, otros deportes como bolos, fútbol, e incluso el esquí, con movimientos sinuosos y de brazos como si los cantantes llevaran palos de esquí.

Otro de los gags versa sobre la historia de amor entre un hombre y una mujer de la limpieza que discurre al ritmo del Coro de los esclavos de la ópera Nabucco de Giuseppe Verdi.

En otro momento del espectáculo, con la Havanera de Carmen a tempo rápido, se pone en escena una platea de teatro ruidosa, en la que un espectador tose, otro estornuda y al de más allá le suena el móvil, mientras la soprano se desgañita afinando la máxima nota.

Operetta arranca con un escenario abandonado en el que aún hay utensilios de la última actuación, con un piano del que surgen los veintiséis intérpretes y unas partituras esparcidas por el suelo, todo ello con la música de Aida.

Es un espectáculo para todos los públicos, ha puntualizado Purtí, pensado "con toda la amplitud de la palabra, para todas las edades, culturas e idiomas" y para las personas que creen que nunca han escuchado óperas.

Estrenado en el Teatro Municipal de Girona hizo parada en el Teatro Nacional de Catalunya la pasada temporada, con la soprano Ainoha Arteta entre el público, y continúa gira por distintos puntos de la geografía catalana.

Amante de la ópera y del humor, éste es el espectáculo número cincuenta del director teatral próximo a estrenar en el festival de teatro de calle de Tàrrega (Lleida), con La Industrial teatrera, De pas, "un homenaje a la vida, en clave de clow, con un carrusel como escenografía".

Fuente: www.lavanguardia.es


27/8/11

Els fantasmes de Julio Manrique


Crema el Romea i, entre les cendres, hi ronda el fantasma de Margarida Xirgu. Així comença Julio Manrique la seva Llum de guàrdia, el muntatge que obrirà la temporada del teatre del Raval el 6 de setembre (l'estrena oficial és el 14). Serà el seu debut al capdavant de la direcció artística de la històrica sala en substitució de Calixto Bieito. Una estrena incendiària. Cala foc a la seva nova casa i rescata l'espectre de la gran Xirgu que, segons la llegenda i certifiquen alguns veterans del lloc, habita entre les parets que la van acollir a començament del segle XX.

Manrique no creu en fantasmes. «No he parlat mai amb la Xirgu -diu en broma- ni he tingut experiències quàntiques i sensorials, però respecto els que asseguren tenir-ne». La fantasmagòrica presència li va proporcionar una bona excusa per disparar la trama argumental. «Volia parlar del teatre, del nostre ofici, encara que no de manera endogàmica sinó obrint-lo a altres assumptes per arribar a tothom. Em va semblar encertat obrir el Romea referint-me a ell, convertint-lo en un personatge més. I encara que al principi el cremem, el missatge de fons és el gran amor que sentim per aquest treball i per aquesta sala», justifica Manrique, que llueix en una tarda d'assaig el lema The art is truth (l'art és veritat) estampat a la samarreta que porta.

Treball d'equip

«El foc és purificador. És la manera de cremar les pors», afegeix un director a qui no espanten els reptes. Després de guanyar-se el reconeixement de crítica i públic amb les seves adaptacions de Neil LaBute (La forma de les coses iCoses que dèiem avui) o de David Mamet (American Buffalo), ha volgut anar més enllà. S'ha llançat a la seva primera obra de creació -l'ha ajudat en la dramatúrgia Sergi Pomperma-yer- envoltat dels actors que l'han acompanyat en el seu periple triomfal. «Volia obrir la meva nova etapa treballant amb ells. Som com una pseudofamília. Són els meus còmplices».

Vides creuades

En la família hi ha Cristina Genebat, Mireia Aixalà, Ivan Benet, Oriol Guinart, Xavier Ricart, Marc Rodríguez i Andrew Tarbet. Amb ells i amb les seves improvisacions, Manrique i Pomperma-yer han anat construint una història de vides creuades. En un pròleg s'explica com durant la nit de l'estrena d'una obra sobre Xirgu el Romea s'incendia. Els actors de la companyia que havia de representar-la se separen i abandonen el teatre. Set anys després la trama explica què ha estat de les seves vides i els torna a reunir.

Llum de guàrdia (el títol al·ludeix a una llum que es fa servir en la foscor dels bastidors) és una «comèdia agredolça amb molts homenatges cinematogràfics, coquetejos amb el terror i un final de conte». En el fons també és una història de fantasmes. Dels fantasmes de la psique. «Els que tots arrosseguem i ens impedeixen avançar en el nostre recorregut», explica Manrique. «Tots els conflictes del nostre passat, oportunitats perdudes, errors, pors... Què hem d'assumir i superar per seguir endavant».

Les projeccions sobre una pantalla i quatre trastos ben posats il·lustren els diferents espais escènics: des d'una sala de premsa fins a una de doblatge, un saló de massatges o un locutori. Entre els personatges hi figuren un cineasta americà del gènere del terror, un actor en desgràcia que maleeix el seu ofici i una actriu sordmuda (Mireia Aixalà, que ja va recórrer al llenguatge dels signes a Coses que dèiem avui i aquí fa dos papers). Hi ha també un friqui del cine fantàstic i l'esoterisme que condueix un espai radiofònic nocturn. Oriol Guinart es fica en la seva pell. «No s'ha de tenir por dels morts sinó dels vius», diu en la ficció. En la realitat, l'actor tampoc creu en les presències espectrals però s'uneix al criteri científic que els éssers humans som energia. «I l'energia ni es crea ni es destrueix, o sigui que quan morim l'energia queda».

Entre l'equip de Llum de guàrdia flueix l'energia positiva. Guinart agraeix «l'empatia i la confiança absoluta» que els brinda Manrique. «En aquesta obra, com que no tenim un material de coixí com en les anteriors, teníem més inseguretats. Però Manrique, a més a més de ser un director brillant, és un dels millors actors del país i això és fonamental per entendre'ns i posar-se en el nostre lloc». El nou responsable artístic del Romea no té cap intenció de deixar aquest ofici. Aquesta temporada el tornarem a veurem a les ordres d'Oriol Broggi, que ja va guiar el seu torturat destí a Hamlet. Allà també es va enfrontar a un fantasma -el seu pare- i en va sortir triomfant.

Font: Imma Fernández (www.elperiodico.cat)

El Teatro Español aplaza la exposición de la polémica

El Teatro Español ha decidio retrasar hasta el 12 de enero la inauguración de la exposición de Sergio Parra, Camerinos, cuya exhibición estaba prevista para el mes de septiembre. Con esta acción, pretenden evitar que «sea utilizada con fines ajenos a los meramente artísticos», teniendo en cuenta la polémica surgida en Mérida el pasado mes de julio ante la imagen del actor Asier Etxeandía caracterizado como Jesucristo. El ayuntamiento de la ciudad extremeña recibió vairos correos que consideraban que la imagen«atentaba contra la sensibilidad cristiana» y la actriz Blanca Portillo, directora del Festival de Mérida, que exhibía la muestra, se vió obligada a retirarla.

Mario Gas, director de el Teatro Español, se ha apresurado a comunicar que el aplazamiento de la exposición cuenta con el consentimiento «del Área de Las Artes del Ayuntamiento de Madrid y de Sergio Parra», quienes creen que este retraso «permitirá la exhibición de la obra artísitca en su integridad y condiciones óptimas». Esta decisión viene dada también por el adelanto de las elecciones al 20 de noviembre, ya que creen que las fotografías —sobre todo la de Etxandía— pueden verse «contaminadas por discursos coyunturales propios de un periodo preelectoral, que las conviertan en un objeto de una controversia que nada tiene que ver con el origen de su concepción», asegura Gas.

La muestra Camerinos está formada por medio centenar de retratos de grandes artistas fotografiados por Parra mientras se preparan para salir a escena. La foto de la polémica está hecha minutos antes de la representación de Infierno, una versión de Tomaz Pandur sobre La Divina Comedia de Dante, y en la que Asier Etxandía interpreta a Jesucristo.

Fuente: www.abc.es

El Fitag baixa el teló amb cinc propostes


Els banyolins Teiatròlics, amb la proposta La pista, donen avui (17.00 h, La Planeta) el tret de sortida de l'últim dia de programació de l'onzena edició del Fitag. Els balears EmbruixArt, amb Ballant, ballant... la història (19.30 h, Teatre Municipal) i els holandesos Hoosh Theater, amb This isn't my birthday again, is it? (22.00 h, pati de la Casa de Cultura), completen l'oferta d'una jornada en què es podran tornar a veure les propostes teatrals dels andalusos Al-jaleo, els catalans La Gata Borda i la Companyia Fitag.

Aquesta darrera companyia, a més, ha programat per avui, a les onze del matí, una acció de protesta per denunciar la situació que, segons ella, viu el teatre amateur. Tindrà lloc a la plaça del Vi de Girona.


Font: www.elpuntavui.cat

26/8/11

J. Maria Pou: "Em sento com un nano que està començant"


És generós en alçada, temps, loquacitat, anècdotes, paraules, gairebé torrencial. Josep Maria Pou (Mollet, 1944), com Jesús amb els peixos, multiplica les hores del dia: és director del Goya, de la Latina, dirigeix, interpreta, tradueix. Em canta la seva agenda de tardor i em deixa exhaust només de sentir-la. Vanitós, diuen alguns. Potser sí, però amb el seu currículum, qui no ho seria?

No fa vacances. Quedem a la productora Focus, on va gairebé cada dia perquè hi assaja l'espectacle Concha. Yo lo que quiero es bailar , en què dirigeix Concha Velasco. Acaba de fer una col·laboració a la pel·lícula Blancanieves, dirigida per Pablo Berger, una pel·lícula de cine mut rodada en blanc i negre! Pou s'arrisca.

En la teva feina, què és arriscar-se?

Arriba un moment en què saps clarament quina idea té el públic de tu i del teu producte i saps què espera de tu. Arriscar és anar més enllà, és sorprendre el públic, intentar apujar el nivell de qualitat del meu treball fent pujar al mateix temps el nivell d'exigència de l'espectador.

Què t'obsessiona de la teva feina?

La meva obsessió com a actor, i la meva obligació, és aconseguir que aquella persona que ha entrat al teatre a les 9 del vespre, quan surt a les 11 sigui millor. És el que fa que accepti alguns papers i altres els rebutgi.

I això ha estat sempre així?

Quan vaig començar amb 18 anys era alt i prim i malgirbat i no sabia on ficar-me. Jo havia debutat al Marat Sade de Marsillach, i després al María Guerrero de José Luis Alonso i això marca molt. Però m'oferien fer de galán tonto al cine, que en aquell moment m'hauria donat molts més diners. I sempre deia que no, perquè tenia clar que allò no era el que jo volia fer. Sóc conscient que jo he marcat el meu camí.

Director de dues sales, d'espectacles, actor, traductor: els teus dies tenen 24 hores com els de tothom?

Partint de la base que sóc feliç, m'he organitzat la vida al voltant de la meva feina. No entenc acabar la feina i començar la vida privada. Ser actor, artista, no és un ofici que tingui uns horaris, és una manera d'entendre la vida. És ser un frare. I també haig de dir que dormint sis hores ja en tinc prou.

I aquest estil de vida no t'ha significat cap sacrifici?

No tinc vocació de pare ni necessitat de perpetuar-me. I les meves necessitats afectives i de parella s'han anat complint sempre al llarg dels anys sense trencar amb el que a mi em sembla fonamental, que és la meva independència. Ja sé que és un sentiment absolutament egoista, però a partir del moment en què qualsevol relació arriba al punt que amenaça la meva independència, allò s'acaba. Així que carències de tipus afectiu, cap ni una. De tipus sexual? Faig la vida que vull i tampoc en tinc.

Tenim una edat, Josep Maria?

Ja tinc 67 anys, podria estar retirat. I vaig pel món com si en tingués 17. Em sento un nano que està començant, i sento que haig d'examinar-me cada dia.

Segueixes sent consumidor compulsiu de cinema i de teatre com abans?

No tant com abans perquè no tinc temps. Això sí que últimament ho estic considerant com un sacrifici. Hi anava cada dia a la tarda i després anava al teatre i sortia a fer funció amb una canya enorme. I tots els meus viatges a l'estranger han estat per veure teatre. Ara m'adono que jo he après més veient teatre que fent teatre. Era com si anés a classe.

El millor que t'ha dit mai un espectador.

Va venir un home molt emocionat i em va dir: "No es mori mai".

I el pitjor?

Un crític de Sant Sebastià va fer una crítica boníssima d'un espectacle i al final deia: "L'única nota discordant és Josep M. Pou, perquè no fa fila d'actor, fa fila de jugador de bàsquet. I molesta molt veure un jugador de bàsquet dalt d'un escenari". És el més tonto que m'han dit mai.

Què en treus de posar-te en la pell d'algú que no ets tu?

No ho sé. Hi ha d'haver alguna cosa, més enllà de la vanitat. Tenir necessitat d'exhibir-se és fonamental, i no és que això sigui un defecte de l'actor: és que sense això no es pot ser actor. Això ho canalitzes disfressat de personatge dins d'una història. I aleshores vas descobrint que hi ha un misteri especial en el món de l'actor. Jo crec que en la transsubstanciació.

Transsubstanciació?

El que està interpretant el personatge ets tu, però estàs en un estat en què és molt difícil saber quanta cosa surt de tu i quanta cosa et ve donada pel personatge. L'any passat a Bilbao havia de fer l'Orson Welles. Estava a 39 graus de febre, sense veu, sense poder respirar i no m'aguantava dret. Quan va començar la funció i durant una hora i mitja, vaig ser Orson Welles i ell no tenia bronquitis, i se'l sentia perfectament, i no tenia tos. És una prova evident que ets una altra persona.

Font: Adam Martí (www.ara.cat)