"El que no em dóna el cine m'ho dóna el teatre i al revés"


La il·lusió no pot ser la mateixa que fa gairebé 20 anys, però a Laia Marull li brillen els ulls quan parla del seu retorn al teatre a Barcelona, i al Lliure, a més. El 1993 va viure el bateig escènic com «la nena» de Roberto Zucco, el text de Koltés que va tenir un recordat muntatge de Lluís Pasqual. El dia que va entrar a la sala de Gràcia per assajar va fer el mateix camí que quan va anar a buscar els papers per a la prova del Zucco. Però ara ja no encarnarà una nena, sinó un personatge capital de l'escena a Hedda Gabler, l'obra de Henrik Ibsen de finals del XIX. Marull és una dona atrapada en una teranyina vital que la porta a l'autodestrucció.


Va dir el dia de la presentació que Hedda està com "una puta cabra".
És una dona que no està en la seva pell per pressió social i per ella mateixa. En la nostra adaptació mirem més cap a aquesta part. Ha decidit viure una vida que no li quadra, que no s'adiu amb la seva manera de ser. És un personatge tràgic, amb un pes a sobre, que s'equivoca, manipulador, però també és víctima de si mateixa.
¿On podem trobar algú com ella al segle XXI?
Crec que en qualsevol que s'obliga a fer una vida que no és la seva. Li passa a molta gent, per exemple casant-se perquè ha de fer-ho. Hi ha un altre component en l'obra d'Ibsen més propi de la seva època, però que encara segueix vigent. Hedda és molt home i li toca portar una vida de casada, sense res més que intentar entretenir-se.
¿Molt home? ¿Què vol dir?
Ho és en el seu temps, en el sentit d'intentar decidir per ella mateixa, com també ho són les dones d'avui. Volem decidir i dedicar-nos al que ens interessa, i no estar supeditades a casar-nos i tenir fills. Han canviat moltes coses, afortunadament, però la nostra societat encara està tenyida d'aquests comportaments.
¿El seu vincle amb Pasqual pot portar a la idea que el paper va ser una proposta seva?
No. Havia actuat amb David Selvas a El polígrafo, de Robert Lepage, i som amics des d'aleshores. I des que el David va començar a fer els primers passos a director sempre hem volgut fer alguna cosa junts.
Fa temps que no actua a Barcelona i el seu retorn ha despertat expectació en el món de l'escena.
En temporada sí, però fa dos anys vaig fer una Antígona al Grec. Sí, em fa molta il·lusió. Fa molts anys que estic en la professió i faig teatre amb comptagotes.
Entre el cine i la televisió molta gent potser no coneix els seus inicis teatrals.
Sí. Però em fa la sensació que em volen etiquetar. Que si vaig començar a Estació d'enllaç o que jo et vaig descobrir fent Fugitivas... És la vida la que et porta d'un lloc a un altre. Sí que vaig començar amb el Zucco i de seguida amb les reposicions d'Un dels últims vespres de carnaval a Roma i París. El teatre té un punt molt sacrificat, però és un lloc on m'agrada molt actuar.
¿Tant com al cine?
Ho combino i tant de bo pugui seguir-ho fent. El que no em dóna el cine m'ho dóna el teatre i al revés. Tinc la sort que no sé on posar l'etiqueta. Sempre he combinat les dues coses.
¿I què ha experimentat en la tornada al Lliure?
Home, cagalera... Però també molta il·lusió i ganes. Són dos sentiments contradictoris. Quan t'ofereixen una d'aquestes animalades et puja l'adrenalina. Sents que tens entre mans un projecte gran i al mateix temps et cagues viva.
Font: José Carlos Sorribes (www.elperiodico.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario