15/3/12

A bodes em convides!



Inversament proporcional a les poques ganes d'anar a un casament d'un familiar llunyà. Aquest casament de La Cubana convenç perquè sap trencar amb totes les convencions, fent que tothom s'hi senti identificat. La Cubana fa una invitació generosa, que no repara en despeses, ni en flors, ni en tuna ni en vestuari. Fan net del seu armari i han tret pols a les seves pameles. Tot balla a l'uníson d'aquesta coreografia dramatúrgica que ha dissenyat el director Jordi Milán. Ahir van estrenar Campanades de boda al Teatre Tívoli. S'hi estaran fins que la gent es cansi de casar-se. Es mereixen triomfar per la seva energia i per la inquietud de controlar el detall pel que passa al fons de l'escena, que és el gag que completa l'acció.
La Cubana sempre juga a dir mitges veritats. Deien que el seu espectacle havia passat a la italiana, tot i tenir el to de la companyia. Que hi havia poca intervenció del públic. Però es guarden les sorpreses que han de ser revelades a platea (no en aquest tros de paper) d'un casament d'una actriu de teatre amateur estudiant de dues carreres que ha perdut el món de vista des que ha conegut un actor de Bollywood. Ella pertany a una família que li toca celebrar una boda com Déu mana. Serà l'última que podrà fer, creuen. Perquè l'afortunada és la nena de la casa dels Rius, nou-rics que han fet fortuna amb una floristeria oberta les 24 hores. Tremenda paradoxa: la nena dels Rius es casa amb un indi; ara, això sí, aquest no ven roses al metro, triomfa als escenaris. I, encara que tots els membres de la família siguin feliços, o suportin el seu destí fora del perfil d'una família convencional, tots s'encaparren que el matrimoni, encara que sigui pel civil ha de tenir tot allò que ha de tenir per ser com cal i, a la vegada, sentidament original.
L'obra arrenca quan ja han passat sis hores del casament. L'esgotament familiar es comú al de la majoria de casaments. Però aquest cop, com no podia ser d'una altra manera, el públic tindrà el privilegi de viure'l des de sis mesos abans de les núpcies, quan la filla diu a la seva mare (feliçment separada ja fa anys, i a la seva tieta soltera però que conviu amb un home també feliçment) que es vol ajuntar amb l'actor indi. Elles li responen que s'ha de casar, que ha de tocar de peus a terra.
La Cubana s'entossudeix a demostrar que qualsevol acte quotidià és un espectacle quan es posa en la lupa del teatre. Un casament, efectivament, és un esbojarrament similar al món de La Cubana. Jordi Milán tira sempre pel passadís central, el de la comèdia amb arestes. Fa riure tot retratant una Espanya almodovariana i una Catalunya estreta i reprimida.
La companyia diu que crema totes les naus en aquesta nau: Campanades de boda. Des del 2003 que no estrenava una peça de nova fornada i no va ser tant reeixida (Mamá, quiero ser famoso). Van fer temporada al Novedades (ara el rètol d'aquest teatre desaparegut anuncia les Campanades que es fa a l'altra banda del carrer) i per tota la geografia. A Campanades de boda, hi ha la crítica mordaç de Mamá...però es deixa respirar l'aire desenfadat i provocador de Cómeme, el coco, Negro (que farien, com a reposició pels seus 25 anys al Coliseum). Si els temps fossin normals podrien presentar-la durant tres temporades. Aquest privilegi, avui, sembla condemnat per culpa de les restriccions en les programacions municipals. Però el Tívoli, amb 1.100 convidats, ha de ser el temple de La Cubana els pròxims mesos. La Cubana no ha abandonat l'humor, ni la velocitat a l'hora de transformar espais ni la rigorositat a quadrar músiques, ja sigui en directe o en diferit.
Font: Text: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)/ Foto: www.elpais.com

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada