El teatre català mereix un premi: qui el bateja?



Ha passat un any i la fosca sospita que naixia amb el llistat de finalistes de l'edició del 2011 s'ha fet realitat. Els premis Max de les arts escèniques certifiquen el 2012 que poden prescindir del teatre català. O gairebé. Encara necessiten els nostres professionals o empreses per completar algunes categories, però amb un matís: treballar o tenir plaça a Madrid augmenta considerablement les possibilitats d'aparèixer a la terna. És el cas d'Antoni Belart (vestuari), Àlex Casanovas (actor de repartiment) i Vicky Peña (millor actriu) per haver treballat amb Mario Gas a Un tranvía llamado deseo . Encara que aviat aquesta porta també estarà tancada -el que trigarà Gas a sortir del Teatro Español-. Aquest any d'epifania castissa com a mínim la llista no exhibeix grans incongruències, com ara premiar un excel·lent dramaturg castellà (Alfredo Sanzol) com a millor autor teatral català per Delicades , obviant que la catalanitat la va aportar la traducció de Sergi Belbel. Un altre dels malabarismes a la vora del ridícul dels guardons apadrinats per la SGAE i que donen resultats molt curiosos per culpa del seu reglament.
La poma de Brossa ja es pot treure l'antifaç de la pluralitat territorial i l'equilibri entre els dos principals centres de producció dramàtica. Quan el principal premi dedicat a les arts escèniques d'àmbit estatal gairebé esborra de les principals categories les estrenes de la capital catalana és evident que hi ha un canvi radical de paradigma. Entrar en un debat sobre qui mana ara en el terreny teatral (Madrid o Barcelona) seria etern i estèril, però tampoc és just acceptar sense resistència que l'ampli comitè que vota als Max no hagi trobat res a la cartellera barcelonina del 2011 que mereixi competir pels següents premis: millor espectacle, millor director d'escena, millor escenografia, millor il·luminació, millor adaptació teatral, millor actriu de repartiment, millor interpretació masculina. I al final d'aquesta llista resumida toquem os: com és possible que Pere Arquillué no sigui finalista pel seu espectacular treball a Qui té por de Virginia Woolf ? Com a consol sempre ens queda la solvència incontestable d'Anna Lizaran (millor actriu per Agost ) i la dansa. Si no se'n recorden d'un clàssic dels Max com Sol Picó, si més no hi ha Cesc Gelabert i Belmonte.
Aquesta és la realitat i ara toca preguntar-se si cal reaccionar o no. El teatre català no està orfe de premis que reconeguin el seu valor com un dels puntals de la cultura catalana. Els premis Butaca, de votació popular, fa 17 anys que es dediquen a l'escena i Serra d'Or reconeix la contribució del teatre català des del 1970. Els premis de la Crítica ja no compten, perduts en les seves cícliques crisis per immolació. Van reaparèixer breument durant tres anys per esfumar-se la mateixa nit que es van veure tocats -i socarrats- per la lluentor televisiva de la gala Barcelona aixeca el teló el 2009.
El sector no està per perdre oportunitats d'autoafirmació. L'entorn és complicat, les complicitats debilitades, l'entusiasme mitigat. En aquest context, els premis exerceixen de bàlsam i d'esperó, són un ritual d'afirmació individual i col·lectiva, un massatge per a l'ego privat i un manifest dels èxits conquistats per la suma de talents del país. És fantàstic tenir els Butaca, és un honor comptar amb els Serra d'Or, és estrany no saber mantenir els de la Crítica i és violent gastar esforços per desxifrar els críptics mecanismes que han permès que el teatre català hagi estat pràcticament expulsat dels Max. Quin fals pudor impedeix al nostre teatre treure pit, ni que sigui un cop l'any? Per començar, ja es podria buscar un nom.
Font: Juan Carlos Olivares (www.ara.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario