Todas las críticas de la temp 16-17

Recupera las críticas de lo que llevamos de temporada teatral

GREC 2017

Toda la información del Grec 2017 en el blog

Toda la información de Fira Tàrrega 2017

Del 7 al 10 de septiembre de 2017

Toda la información de la temporada 17-18

Las nuevas programaciones recién salidas del horno

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas en edgbcn@gmail.com

30/4/12

La noche del teatro: los nominados son...

Las Artes Escénicas enfocadas al público familiar será el hilo conductor de la gala de los XV Premios Max, que tendrán lugar hoy en el Teatro Circo Price de Madrid, a las 21 horas, bajo la dirección de Olga Margallo y Antonio Muñoz de Mesa, con la actriz Petra Martínez como maestra de ceremonias. La gran noche del teatro español será retransmitida por TVE a partir de las 22 h.
Estos son los finalistas de todas las categorías que compiten:
Mejor Espectáculo de Teatro
La Avería: Avance Producciones Teatrales S.L., Entrecajas Producciones Teatrales S.L.
Todos eran mis hijos: Producciones Teatrales Contemporáneas, S.L.
Veraneantes: Teatro de La Abadía, Kamikaze Producciones S.L.
Mejor Espectáculo de Teatro Musical
Avenue Q:Avenida Q Teatro, S.L.
Forever Young: Factoria d´Espectacles S.L., Olympia Metropolitana, Smedia S.L.
La Barraca del zurdo: Lavi e Bel
Mejor Espectáculo de Danza
Belmonte: Gelabert Azzopardi
Cuando yo era...: Eva Yerbabuena Ballet Flamenco
Somorrostro: Trànsit Dansa, Ajuntament de Mataró
Tris Tras: 10 & 10 Danza S.L.
Mejor Autor Teatral en Castellano
- Alfredo Sanzol: Días estupendos
- Fernando Arrabal: Fando y Lis
- Jordi Galcerán: Burundanga
Mejor Autor Teatral en Catalán o Valenciano
- Carles Alberola: Que tinguem sort! (¡Que tengamos suerte!)
- Josep Mª i Jornet: Dues dones que ballen
- Pere Riera: Desclassificats
Mejor Autor Teatral en Euskera
- Galder Pérez: Antartikako Lorea (La flor de la Antártida)
- Galder Pérez, Lander Otaola y Mikel Losada: Sekula bai!
- Jokin Oregi y Patxo Tellería: Larria, kutsakorra, mendebaldekoa
Mejor Autor Teatral en Gallego
- Avelino Gónzález, Artur Trillo y María Ordoñez: Pelos na lingua
- Roberto Salgueiro: Memoria de Helena e María
- Santiago Cortegoso: 0,7% Molotov
Mejor Adaptación de Obra Teatral
- Claudio Tolcachir: Todos eran mis hijos
- Fernando Sansegundo Álvarez: La avería
- Miguel del Arco: Veraneantes
Mejor Composición Musical para Espectáculo Escénico
- Albert Guinovart: Agost (Agosto)
- Arnau Vilà: Veraneantes
- Carles Santos: Belmonte
Mejor Coreografía:
- Cesc Gelabert: Belmonte
- Eva Yerbabuena: Federico según Lorca
- Israel Galván: La curva
Mejor Director de Escena
- Alfredo Sanzol: Días estupendos
- Blanca Portillo: La avería
- Miguel del Arco: Veraneantes
Mejor Director Musical
- Alejandro Cruz Benavides: La barraca del zurdo
- Alicia Lázaro: Dança da Morte / Dança da la Muerte (Danza de la Muerte)
- Manu Guix: Geronimo Stilton, el musical del Regne de la Fantasia
Mejor Escenografía
- Alejandro Andújar: Días estupendos
- Andrea D'Orico: La avería
- Eduardo Moreno: Veraneantes
Mejor Figurinista
- Ana López: Veraneantes
- Antonio Belart: Un tranvía llamado deseo
- Elisa Sanz: La avería
Mejor Diseño de Iluminación
- Juan Gómez Cornejo (A.A.I.): La caída de los dioses
- Juanjo Llorens: Veraneantes
- Pedro Yagüe: La avería
Mejor Actriz Protagonista
- Anna Lizaran: Agost (Agosto)
- Bárbara Lennie: Veraneantes
- Vicky Peña: Un tranvía llamado deseo
Mejor Actor Protagonista
- Asier Etxeandia: La avería
- Carlos Hipólito: Todos eran mis hijos
- Israel Elejalde: Veraneantes
Mejor Actriz de Reparto
- Carmen Machi: Falstaff
- Elisabet Gelabert: Veraneantes
- Lidia Otón: Veraneantes
Mejor Actor de Reparto
- Ález Casanovas: Un tranvía llamado deseo
- Carles Canut: Truca un inspector
- Cristóbal Suárez: Veraneantes
- Ernesto Arias: Veraneantes
Mejor Intérprete Femenina de Danza
- Carmen Werner: Ni ogros ni princesas
- Eva Yerbabuena: Federico según Lorca
- Olga Pericet: Rosa metal y ceniza
Mejor Intérprete Masculino de Danza
- Antonio Najarro: Suite Sevilla
- Cesc Gelabert: Belmonte
- Israel Galván: La curva
Mejor Espectáculo Infantil
Cyrano de Nueva Orleans: Uroc Teatro
-El fantástico viaje de Jonás el espermatozoide: El espejo negro Ángel Calvente, S.L.
Geronimo Stilton, el musical del regne de la fantasía:Focus, S.L., Grup 62
Mejor Empresario o Productor Privado de Artes Escénicas
- Animalario: Penumbra
- Focus, S.L.: Truca un inspectorVisca els nuvisDesclassificatsPluja constantL´illa dels monzons
- Kamikaze Producciones S.L.: Veraneantes
Fuente: www.elpais.com

El baile como arma y presencia



Los Asaltos de la danza nacieron el año pasado y fueron un éxito de su creadora, la bailarina y directora del Certamen Flamenco de Madrid, Margaret Jova. Este año, Jova se empeñó en que no pasara el 29 de abril (se celebra mundialmente el Día Internacional de la Danza) en un pesaroso silencio de derrota en la capital. No consiguió financiación de nadie, pero llamó a los artistas, que respondieron positivamente. Nadie ha cobrado, no ha habido ni dietas ni posibilidad de alquilar un altavoz. Pero los bailarines han dado su salto, su giro y su contracción, su braceo y su desplante.
Las acciones en la calle, en los vestíbulos de las estaciones de trenes y en los museos, en el metro y en sitios de perspectiva vistosa como es el Templo de Debod, donde concluyeron anoche, tenían un fin muy claro: sensibilizar y alertar sobre un arte vernáculo a la vez que emergente, y en constante zona de riesgo.
Para la danza, en cualquiera de sus manifestaciones o estilos, la crisis comenzó hace tiempo. El descenso de actuaciones contratadas, los escuálidos presupuestos y el debilitamiento hasta la extinción de la política de subvenciones han derivado en un progresivo deterioro del ambiente profesional de la danza y el ballet. La fuga de talentos al extranjero es otra cantinela que se repite y aumenta, sobre todo en el caso del ballet académico, la gran deuda pendiente de la cultura española, y a la que, al parecer, se ha dado la espalda definitivamente.
El asalto de la danza en la estación Puerta de Atocha ha sido espectacular, tanto por el número de congregados como por la cantidad de actuantes entre cantantes y bailarines. Dos coros, el de la Fundación de Ferrocarriles y el de la Escuela de Danza y Música Plácido Domingo, entonaron un emotivo Happy day, lo que dio la pauta a las parejas de artistas profesionales. Después se le unieron más de 60 bailarines aficionados que previamente habían ensayado unas sencillas evoluciones no exentas de poesía y de intención reivindicativa. A lo festivo se sumaba así una médula de lucha y amor propio. La coreógrafa Giselle Velasco lideró al gran grupo; los coros estuvieron dirigidos por sus titulares, Ignacio Pilón y Francisco José Flores.
Después, una parte de los entusiastas siguió hasta el patio central del Museo Reina Sofía, donde los visitantes domingueros se encontraron con taconeo intenso y con una concentrada bailarina deliciosamente vestida de volantes “deconstruidos”; ya su vestido tenía mucho de arte conceptual, y ella y su partenaire terminaron debajo del gran móvil de Calder. Antes, la artista había usado una cinta métrica a modo de cifra universal, midiéndose en el todo y por partes, una práctica numérica que también está en las raíces matemáticas y precisas de la danza, donde se cuenta a la vez que se siente y se expresa. Chevy Muraday, director de la compañía Losdedae y premio Nacional de Danza, hizo al final de la mañana su emotivo solo bajo la escultura de Roy Lichtenstein en el patio bisagra entre la ampliación Nouvel y el viejo edificio del museo.
Durante la tarde los Asaltos se hicieron en el Palacio de Cibeles con una nutrida presencia de un público de danza que sí existe, digan lo que digan las más pesimistas encuestas o las taquillas de los tiempos de recesión.
Fuente: Roger Salas (www.elpais.com)

29/4/12

"Voldria deixar d'actuar d'aquí cinc anys"


EMMA VILARASAU ens rep al TNC, on ha tornat amb Agost , i confirma que és l'entrevistada perfecta: respon sempre el que pensa. La passió amb què parla, l'alegria amb què riu i la sinceritat amb què lamenta els passos enrere en l'estat del benestar i en la salut del seu sector s'encomanen. Quan aturem la càmera (podeu veure els vídeos a Ara.cat) aprofundim en dos temes: la covardia dels homes per parlar obertament de les nostres pors, i la seva afició creixent per la jardineria i pel seu hort, del qual n'està orgullosíssima. "Em va tan bé estar a prop de la terra, em relaxa tant". El seu besavi era alemany i va crear una rosa pròpia, reivindica amb orgull. Em convenç quan m'explica que està cansada del ritme de treball tan exagerat dels últims anys, i també quan s'il·lusiona amb la idea de crear una escola pròpia de teatre a Sant Cugat, on viu amb l'actor Jordi Bosch. Admet que no té vis còmica per fer comèdies pures, i se sent molt còmoda fent una tragicomèdia com Agost , perquè és el més semblant a la vida, en què hi ha drama i en què convé que ens en sapiguem riure.


Fa mesos que et demanava l'entrevista. Per què et fa tanta mandra donar-ne?
Perquè quan estic en una entrevista no sé mentir gaire i em vaig engrescant i després penso que he dit coses que no hauria d'haver dit. No sóc prudent, no sóc gaire racional enlloc, ni a la vida, ni a les entrevistes, ni a l'escenari... Sóc una persona més aviat d'impulsos i després em penedeixo de coses, i sento el que he dit i em critico molt i no em suporto, per això em costen.
I el teu mètode és fer-ne poques...
Sí. Tampoc penso que el que he de dir jo tingui cap mena d'interès, no ajudaré ningú a viure millor, ni tan sols distrauré els lectors.
Has tingut algun disgust?
Amb entrevistes no. Però no em considero una dona interessant. M'explico a l'escenari, que és on millor ho faig, i per a la resta faig el que puc.
Quan matises que no has tingut cap disgust amb entrevistes, vol dir que amb altres coses sí?
Amb alguna cosa que va passar fa molts anys i en què em vaig disgustar una mica, era en un mitjà, a la tele, amb un programa, però...
Per ficar-se en la teva vida privada...
No, era a Nissaga de poder. Vam fer una escena de llit i havia quedat més o menys bé, però se'm veia un pit, mig segon, i la realitzadora em va preguntar si volia repetir-la però que anàvem molt curts de temps, vaig veure la imatge i realment no es veia. Però després en un programa van congelar la imatge i van dir: "El pit de la Vilarasau....", i esclar, jo no em dedico a això. Em va saber greu.
No t'agraden les entrevistes i ja t'he fet recordar un disgust. Reconduïm-ho. Què està passant amb Agost , aquest fenomen teatral que ha tornat al TNC?
És un fenomen allà on es fa, a Broadway, Buenos Aires, Londres. Parla de la família del segle XXI, de la malaltia, dels fills amb els pares, amb els néts, amb els marits, amb els germans... Amb un to còmic-tràgic i molta brillantor de diàleg aborda la crisi de la família com a estructura, la crisi de valors. Com a espectador ets capaç de riure't de tu mateix...
Estàs contenta del teu personatge?
Estic enamorada d'aquesta dona. És molt antipàtica quan comença, però fa un viatge durant l'obra. Aquests són els personatges que a mi m'agraden, aquests que comencen d'una manera i l'obra els va clavant cops fins que acaben d'una altra manera. És una tia que té una edat conflictiva, uns 50 anys, com jo, una edat que per a les ties no és fàcil, i tots els seus puntals se'n van a la merda. Ella havia intentat ser rigorosa amb la seva vida i veu que la vida fa el que vol, que no pot controlar res, que tot se li ha descontrolat.
Tenir 50 anys no és només un problema, deu tenir avantatges.
L'avantatge és que portes un llarg recorregut, et sents segura amb moltes coses, has consolidat parts del teu caràcter, les que t'agraden. I les que no t'agraden i no les has solucionat les tens localitzades, ets més tolerant amb tu mateixa, relativitzes més i intentes ser tan feliç com pots. En el meu cas quan vaig fer els 50 vaig dir: "No seràs mai més on no vulguis ser, ni amb qui no vulguis estar".
I ho has aconseguit?
Bastant, ho aconsegueixo bastant. És allò de dir: "El temps que tinc l'he d'aprofitar amb qui jo vulgui i quan jo vulgui". I ja no parlo només de coses professionals, sinó d'amics que a vegades no tens gaire ganes de veure i ja no fas l'esforç.
Professionalment aspires a tenir més èxit del que has tingut?
No. Jo aspiro a viure molt tranquil·leta. Hi ha èpoques que penso que m'agradaria morir fent aquesta feina i n'hi ha d'altres que penso que d'aquí 5 anyets m'agradaria plegar d'actuar, i cada vegada ho tinc més clar.
I fer què?
Si pogués viure m'agradaria viatjar, m'agradaria no fer res, m'agradaria dedicar-me a la terra, a cuidar l'hort, a llegir, i a estar amb la gent que m'estimo. M'agradaria molt ensenyar teatre. Veig que podria ajudar la gent, amb l'experiència que tinc, voldria poder transmetre el que he après.
Això es fa dirigint...
No, dirigint has de treure una cosa molt concreta d'un personatge, no ajudes l'actor a ser actor.
En aquests 5 anys que queden, on et veurem més? Al teatre, a la tele?
El teatre m'agrada molt. Faré una altra obra aquí al TNC que escriu Pere Riera, amb qui vaig fer Desclassificats . Em vaig enamorar molt d'ell i tinc ganes de repetir. I al setembre vaig a Madrid amb la Virginia Woolf.
I la tele com està?
La cosa està molt aturadeta. La crisi es nota sobretot en el món audiovisual.
Et preocupa el futur de TV3?
Sí, i tant que em preocupa. Penso que era -dic era perquè no sé si ho seguirà sent- un referent de televisió pública, i em preocupa que s'acabi convertint en una cosa semiprivada, o en una cosa amb menys pressupost. Jo crec que era molt més que una televisió autonòmica.
Tu ets part de l' star system creat per TV3.
Està molt bé, ha fet sèries que la gent s'estima, ha creat unes cares reconegudes, que són els actors del seu país, que són gent que els fa viure unes emocions. I no només els actors, els programes. Estimen aquella gent i això està bé. Un país ha de tenir els seus actors, els seus comunicadors, i això no ho pot crear ningú més. Quan vaig començar aquesta feina hi havia un teatre a Barcelona que parlava en català, que era el Teatre Lliure. Al Romea es feien poques coses, encara no era ni centre dramàtic, i fer-te actor era acceptar: "Estic malament del cap?" S'ha aconseguit amb molt d'esforç i em sembla que ara anirem enrere, i provoca tristesa, perquè ha sigut l'esforç d'unes quantes generacions impulsant el cinema en general, no només el català, i ara amb un paper es deneguen totes les subvencions. La cultura forma part d'un país, és més que un entreteniment, i carregar-se'l així... Crec en l'estat del benestar, i en la sanitat pública, i en l'educació pública... i ara tot es qüestiona.
Estàs molt decebuda.
Espero que algun dia es digui qui va ser el culpable de la crisi, perquè nosaltres no ho vam ser, els que vam demanar una hipoteca no érem els culpables. I ho paguem tots, em sap greu. Jo vaig néixer amb Franco, i he viscut un esclat de progressos, i ara tornen temps grisos, tristos... amb els quals manen els números, no manen ni les ideologies.
Et veig a punt de fer-te indignada...
D'indignada ja ho estic. Els meus fills van anar a la plaça Catalunya, i jo no hi vaig anar perquè estava fent teatre.
En algun moment ser tan coneguda t'ha atabalat massa?
Sí, atabala. Ho entens, però atabala. Amb NissagaVentdelplàMajoria absoluta... És que n'he fet unes quantes. A Port Aventura a l'estiu millor que no hi vagis. Però és normal, a mi em provoca molta tendresa la gent gran.
Quan parlaves de la dificultat dels cinquanta en una dona, també ho deies per la feina?
Es passa una edat fotuda, en què no ets desitjable, i tampoc ets una iaia. I en segons quins llocs la dona gairebé desapareixia de la societat també a aquesta edat.
Què en penses de la cirurgia estètica?
No és fàcil acceptar veure en imatges que vas perdent i que ja no ets el que eres, i ara se't veu una arruga més i... Però vaja, entrar en el cercle d'operacions em sembla perillós i prefereixo veure'm envellir dignament que no un dia llevar-me, mirar-me i no saber qui sóc.
Vaig llegir que deies que les actrius connecteu millor amb les emocions que els actors. No millorem, els homes, en aquest aspecte?
Anem millorant tots, les dones anem sabent llegir els mapes de mica en mica, i els homes aneu millorant amb les emocions. Però hi ha una cosa resistent en el fons, no sé què collons és, però parleu molt de feina, de les coses i de tot, però de com estàs realment tu fora de la feina, fora de... De com us sentiu ho parleu poc entre vosaltres, potser no us interessa. O potser, com diu l'obra, és per no haver de parlar de les coses que us fan por.
Som més covards.
Jo tinc una frase en aquesta obra que m'agrada molt i és quan el meu home em diu "Ara sóc aquí", i jo li dic "Sempre heu de dir imbecilitats com aquestes, els homes, com si el passat i el futur no existissin, l'important és el present, oi? I què, i com hem arribat aquí o el que ens espera demà, no?"
Tens bona memòria?
Per als textos sí, per a la vida sóc fatal. Dec tenir un disc dur petit i he d'anar esborrant, si no no m'hi cap, però sóc molt ràpida a memoritzar els textos, em queden de seguida. I pel que fa a la vida, ara que estic molt amb la meva mare m'explica coses de quan era petita i no me'n recordo. El meu home ho recorda tot i jo res.
Explica'm aquesta relació amb la mare.
És una cosa que ens passa a les dones, i és molt maco. A aquesta edat, si tens la sort de tenir la mare i poder-hi estar, es retroben dues feminitats que han estat allunyades un temps, i és molt especial. Jo els últims anys tenia molta tele, he fet moltes sèries seguides, i estava ocupada tot el matí, arribava a casa i tenia els nanos a la tarda al col·le... Ara els nens s'han fet grans, jo tinc teatre a la tarda, però tinc els matins per a ella. El meu pare va tenir una malaltia i va morir fa dos anys, i jo no vaig poder fer un gran seguiment de la seva malaltia, i sempre et queda la coseta de dir "quina pena, ja no hi serà mai més i jo no hi vaig ser", i no vull que em passi amb la meva mare. Per sort no tinc televisor, si puc no en tindré en un temps per poder estar els matins amb ella. Tinc l'hort a casa seva.
Què tens d'ella?
Moltes coses. Malgrat que ha viscut coses molt dures, ma mare és una dona molt optimista. Li costa caminar, i es desperta cada dia amb una mirada alegre, i crec que això, per sort, ho he heretat. També és una dona intolerant a vegades, molt exigent també amb ella mateixa. I ho he heretat. Ara crec que està passant una de les millors èpoques: malgrat tot el dolor que ha tingut, malgrat la pena que té per la mort del meu pare, està passant una època radiant.
Sou una família de les que us trobeu molt, els germans?
Deunidó, la sang ens tira. Quan hi havia el meu pare, més. Després la cosa ha passat un any de sacsejada. Quan se'n va un puntal així, tot costa de tornar al seu lloc, ho comparo amb la gravetat dels planetes. Si se'n va el del centre, fins que no tornes a trobar les òrbites per les quals navegar és desconcertant.
I tu com a mare? Ja els tens grans, oi?
Ja tenen 17 i 20 anys. L'un vol ser actor i l'altre músic, toca la bateria en un grup de rock i comença a tenir concerts.
Has passat bé la seva adolescència?
Per a mi no ha sigut tan difícil com tothom em deia. Potser amb els nois és més fàcil que amb les noies. Ma mare sempre em deia que quan tens un adolescent has de tenir una corda que ara estira i ara afluixa i ara estira i ara afluixa, i jo l'he afluixat molt. Quan el gran va fer els 18 li vaig fer una carta de 5 folis, preciosa, explicant-li la seva vida, i li vaig dir: "Noi, ets major d'edat, jo hi seré sempre, però decideix".
Tu vas ser una adolescent fàcil?
Jo vaig ser molt difícil. Molt, però molt és molt. A mi em tenien la corda molt curta i vaig tallar pel dret. Si et controlen massa acabes enganyant, mentint. I pensant que si vull saber la veritat del que hi ha no em puc escandalitzar, he de tenir-los respecte també quan no m'agrada el que fan. És difícil.
Ets independentista?
Sí. I cada cop més, ara ja és radical. Això no s'aguanta per enlloc. Abans podia ser una cosa de convicció, d'ideologia. Ara és una cosa d'indignació. És una cosa de dir prou!
Creus que la veuràs?
No. Jo tinc poca fe. Jo no ho veuré. O potser sí, si visc molts anys. I crec que Europa ho complica encara més.
Els nostres fills viuran pitjor que nosaltres?
Sí, i com a mare em sap molt de greu. Aquesta sensació que hem tingut nosaltres, de dir que superarem els pares... En canvi ells viuran d'una altra manera. D'entrada jo me'n vaig anar de casa als 18 anys, ells no poden. El gran fa un any que busca feina del que sigui, en ETTs, i no troba res, ni feinetes per anar-se guanyant la vida de cambrer.
Ets al Facebook o al Twitter?
No. De moment no em cal.
I llegeixes què diuen de tu?
No. I si m'enduc un disgust? Prefereixo no saber-ho.
Les crítiques sí?
No les llegeixo des que vaig veure que m'afectaven massa, que jo havia de fer la funció l'endemà i que m'influïen. Ho trobo molt cruel, haver de fer la funció l'endemà quan t'han deixat com el cul.
Quina vida social fas?
Sóc molt a casa. El Jordi té com un club. Jo sopo amb amigues d'abans d'aquest món, i d'aquest món també. I poca cosa, sóc molt familiar.
Això de ser tots dos del mateix gremi us ha complicat la vida?
No. La veritat és que ens ha facilitat bastant les coses. Totes les professions tenen el seu punt de neurosi, i en la nostra abans d'una estrena d'una obra o d'una pel·li o abans de rodar, en tens molta. Et veus que no t'agrades, no t'entens amb el director, aquella escena no la resols. Si això ho pots parlar i l'altre sap de què parles, és més fàcil.
Font: Carles Capdevilla (www.ara.cat)

28/4/12

Dramaturgos del hazlo tú mismo




En un ambiente de crisis omnipresente “the show must go on” (el espectáculo debe continuar) y llega la gala de los Premios Max, los Goya de la escena teatral, que este año se celebran en Madrid donde parece cuajarse la nueva generación de dramaturgos y directores teatrales españoles, dispuestos a sobrevivir contra viento y marea. Tres madrileños son los finalistas a mejores directores de escena: Blanca Portillo, por La Avería, Alfredo Sanzol, por Días estupendos, y Miguel del Arco, por Veraneantes. Todos de la misma quinta, todos con proyectos de éxito, todos en la capital y todos abocados al lema de Juan Palomo (yo me lo guiso, yo me lo como), ante la “falta de apoyo institucional a la cultura, en general, y al teatro en particular”, en palabras de Del Arco. EL PAÍS mantuvo una conversación a tres bandas con ellos para pulsar los ánimos antes de la ceremonia de entrega de premios que se celebrará el lunes en el Teatro Circo Price.

Las ideas van cayendo como con el deshielo. Primero gota a gota y luego a borbotones. Y varios son los lugares de encuentro en el análisis escénico y escenificado de estos tres directores madrileños. Se sienten parte de una nueva generación de dramaturgos que se caracteriza, no sólo por estar entre los 30 y los 50 años edad, sino por poner el énfasis en el trabajo actoral —los tres han sido actores antes que directores de escena— frente a la pasada era de los “directores estrella”; por sacar adelante los proyectos a pulso, con recursos propios y sin esperar a que suene ningún teléfono; por un férreo compromiso con el trabajo y por una clara voluntad de dignificar “la profesión”. Y, por último, coinciden en su gran ambición: crear un discurso propio, una dramaturgia propia, una identidad teatral que sea exportable, porque, hoy por hoy, los tres suscriben que “el teatro español en Europa es cero y que, desgraciadamente, el futuro de la escena en estos momentos está en Barajas”.

» Madrid, centro de operaciones. Portillo (1963), Sanzol (1972) y Del Arco (1965) son nacidos y residentes en la capital, donde trabajan desde hace años… “En este erial que estamos conformando, la única salida posible parece estar en Barajas, y vamos confluyendo en Madrid, donde parece haber alguna oportunidad”, se arranca Del Arco. “Estás donde supuestamente tienes más posibilidades de hacer cosas”, apunta Portillo. La capital se ha convertido en el centro de operaciones de los tres. También Sanzol, que estudió en Navarra, eligió la capital para iniciar su carrera teatral. “En Pamplona estaba claro: o te venías a Madrid o te ibas a Barcelona, y uno de cada 50 acababa en París. Y eso es lo que sigue habiendo en España, aunque se hagan cosas muy interesantes en Sevilla o en Bilbao".

» El galardón. Alfredo Sanzol y Miguel del Arco han sido galardonados ya con premios Max en sus facetas de autor y director en anteriores ocasiones. Pero Blanca Portillo debuta en estas lides. “Al ser un premio que te dan los compañeros, hace mucha ilusión, tiene una connotación de agradecimiento”, dice Sanzol, con el asentimiento de Del Arco. En el caso de Portillo, al tener mucha menos trayectoria como directora, le hace una especial ilusión: “No lo habría imaginado ni esperado en ningún momento. Y que, de repente, los compañeros digan ‘oye, me gusta’, me hace una ilusión especial”.

» ¿Una nueva generación de dramaturgos? En los últimos tiempos, se ha hablado insistentemente de “los nuevos dramaturgos”. De que jóvenes directores teatrales están tomando el relevo de los anteriores. “Se nota que hay mucha gente de nuestra generación con una afición a las artes escénicas que yo no veía en la gente mayor que yo”, apunta Sanzol. “Al final, nosotros salimos también de ese público, hemos convertido afición en profesión. Es importante no perder esa perspectiva de ser audiencia potencial de tus propias creaciones”, insiste del Arco.

Y cuando llega el momento de afinar y de describir los rasgos que caracterizan a esa nueva generación… “Hay un compromiso muy grande con el trabajo del actor, y con la creación de una dramaturgia propia, de un discurso propio”, lanza Sanzol. “Yo sí creo que hay un claro relevo generacional, que no tiene nada que ver con la edad”, apuntala Portillo. “Los tres somos actores y trabajamos en contacto con ese mundo porque sabemos que es de ahí de donde emana todo. Trabajamos de otra manera, la idea del director estrella ya ha desaparecido, esa figura que parecía que estaba por encima del bien y del mal y que venía a descubrirte. Ahora nos acercamos a los actores de otra manera, al dramaturgo, al autor o al iluminador”, explica la actriz. “Generamos los proyectos de otro modo”, interviene del Arco. “Siempre he tenido la sensación de que la profesión esperaba a que las cosas sucedieran. Parecía que un productor o un director tenía que llamar. Pero ahora hay una generación muy bien preparada, que ha estudiado mucho y que moviliza y se moviliza: actores que buscan a un director o un dramaturgo, que se pone en contacto con actores y luego con el director… Hay una efervescencia creativa poco potenciada por quien tendría que hacerlo. Porque se siguen abriendo salas pero no hay dinero para dotarlas, no hay interés por lo que está sucediendo. Y por eso nos juntamos en sitios pequeños. Blanca con su propio dinero pone en marcha La avería. Y Alfredo y yo hemos surgido exactamente igual, de la voluntad y el compromiso personal de sacar adelante el trabajo”, concluye el director de Veraneantes. Y agrega Portillo: “Ahora hay un montón de actores que se están arriesgando a hacer cosas a título personal”.

» Exportar. La conversación discurre ya a borbotones y la efervescencia es verbal. “Nosotros lo que necesitamos es salir, tendríamos que salir de España, porque en Europa el concepto que se tiene del teatro español es cero”, dice Sanzol. “Cero”, repite Portillo. “No se apoya desde aquí”, comenta del Arco. “Nos dicen cosas como ‘tu teatro tiene mucho texto’, cuando aquí llegan magníficas funciones en ucraniano que se ven con subtítulos. ¿Porque no se hace lo mismo con las escritas en español, que es un idioma internacional?”, se pregunta. Y habla de “pudor paleto, de no saber exportar lo que se tiene”. Blanca Portillo resuelve: “Yo me estoy planteando abrirme, Barajas, tengo la necesidad de hacer algo en donde intervengan actores de otros países y que salga fuera”.

» Diálogo con las instituciones. “A mí, particularmente, nadie me ha preguntado”, lanza del Arco cuando se habla de la relación con los organismos públicos. “Esa interlocución no existe”, añade. “Los responsables de las instituciones deberían empaparse de la situación y no contribuir a demonizarnos como si fuéramos gente que vive del cuento”. Sigue Portillo: “Hay falta de interés, porque aquí, si importara, se tendría que mover desde el Ministerio de Asuntos Exteriores al de Cultura y Educación. El teatro es perfectamente exportable, porque es un sello de identidad e ideológico”. Y el colofón lo pone Del Arco: “La realidad es que tengo una función nominada a los Max en muchas candidaturas, pero tengo que cerrar en mayo porque no hay contratación”.


Una gala de los Premios Max enfocada al público familiar

Las artes escénicas enfocadas al público familiar serán el hilo conductor de la gala de los XV Premios Max, que tendrán lugar el 30 de abril en el Teatro Circo Price de Madrid a partir de las 21.00 y que se retransmitirán en La 2 de TVE a partir de las 22.00. Organizados por la Fundación Autor de la Sociedad General de Autores y Editores (SGAE), estos galardones que se han consolidado como el reconocimiento más amplio del mundo escénico en España. La ceremonia de entrega de los Premios Max estará dirigida por la actriz y maestra de ceremonias Petra Martíne. Óscar Millares, director de los Max, expone que “la voluntad, desde que comenzaron estos galardones, es que las artes escénicas encuentren un altavoz más para expresarse, un sitio donde resaltar el talento de los creadores y de todos los profesionales, y un punto de encuentro entre ellos. Y en esta edición de contexto difícil hemos querido acentuar algo en lo que insistimos en cada edición: la complicidad con un público cada vez más plural y crítico”. En esta edición, los candidatos al premio Max a la mejor dirección escénica son dos madrileños y una madrileña: Blanca Portillo, por La avería, Alfredo Sanzol, por Días estupendos, y Miguel del Arco, por Veraneantes.

Fuente: Patricia Ortega Dolz (www.elpais.com)

“Les dones de Lockerbie” o la tragèdia de l'estació de Jesús

Quan l'any 2006 la companyia alcoiana La Dependent va planejar portar a escena Les dones de Lockerbie va succeir l'accident a la Línia 1 de metro de València i el seu director, Joanfra Rozalén, va veure-hi clarament el paral·lelisme entre el que estava passant i la història teixida per Devorah Brevoort sobre l'atemptat de 1988 en el vol 103 de Pan Am que va costar la vida a 259 passatgers, la majoria nord-americans, i a altres onze persones de la localitat escocesa de Lockerbie, on hi van caure les restes de l'avió.
Per això, ara que la producció ha arribat a València, dos anys després de la seua estrena a la Mostra de Teatre d'Alcoi, els seus artífexs han volgut que fera d'“altaveu” de la lluita de l'Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol. Els actors eixiran a saludar amb samarretes iguals a les que porten els membres de l'associació en les seues mensuals concentracions a la plaça de la Mare de Déu.
Dos dels seus representants van participar ahir en la presentació de l'obra que es podrà veure al Teatre Micalet del 3 al 6 de maig. Van remarcar que necessiten “saber el que va passar” per poder continuar amb les seues vides i, sobretot, impedir que torne a succeir un fet similar, en contra de l'actitud del govern valencià de “mirar cap a un altre costat i promoure l'oblit”.
Sobre eixes mateixes qüestions fa reflexionar Les dones de Lockerbie, definida per la seua directora, Gemma Miralles, com una ”tragèdia grega contemporània” que parla de “grans temes com l'amor, la mort i el poder”.
L'obra recrea l'arribada a Lockerbie d'una parella de New Jersey que hi va perdre al seu fill i hi busca algun vestigi. S'hi troben amb un grup de dones del poble que s'han associat en memòria dels desapareguts per netejar i retornar la roba de les víctimes als seus familiars, en una mena de “ritual purificador”. I s'hi troben també amb un membre del govern dels Estats Units que dona per conclosa la investigació i demana la destrucció de totes les restes de l'accident.
S'hi relata l'horror i el dolor que genera una situació d'aquest tipus i que conviu amb la generositat d'eixes dones que volen posar un poc d'amor a tanta barbàrie i que, en paraules de Gemma Miralles, “decideixen no ser iaies inofensives, sinó treure les ungles i enfrontar-se al poder”.
Font: Empar Peiró (www.elpuntavui.cat)