Astèrix i Mequinensa



Escoltant les històries d'orgull i de sensació de col·lectivitat, el director Xicu Masó imagina Mequinensa com aquell poble gal irreductible que Cèsar pot vèncer. En aquesta imatge, Jesús Moncada, l'autor que convertiria en lúcida literatura la tragèdia de comprovar com ningú defensa el poble que el franquisme ha decidit ofegar amb el pantà de Mequinensa, només podria ser l'Astèrix. De la seva ploma en sorgiria l'orgull del poble, escrivint a l'editorial Montaner i Simón (avui seu de la Fundació Tàpies), amb l'ajuda desinteressada de Pere Calders, relats com ara El cafè de la granota o novel·les, avui de referència de la literatura catalana del segle XX, com ara Camí de Sirga. Si fa uns anys la companyia Les Antonietes va convèncer el Centre d'Arts Escèniques de Terrassa de fer-ne una dramatúrgia (L'aigua, 2007), ara impliquen a Mequinensa el TNC (sala Petita, del 10 de maig al 17 de juny), el Centre d'Arts Escèniques de Reus (Fortuny, 21 i 22 d'abril) i Bitò Produccions (al Municipal de Girona, el 27 d'abril) “perquè ens sembla just que el TNC aculli Moncada”, sentencia Annabel Castan.
Marc Rosich va desistir de fer una dramatúrgia de Camí de Sirga i ha optat per fer una mirada més àmplia creuant personatges i històries de Moncada de la seva diversa literatura. Sempre hi ha les històries i els personatges de Mequinensa que es rebel·len a la construcció d'un pantà i també es dóna una mirada forana a través de Mallol Fontcalda, un advocat vingut de Barcelona que acaba de guanyar la plaça de secretari al jutjat i que no entén, d'entrada, tanta virulència. Aquesta és la tercera dramatúrgia que Rosich fa pel TNC. Les obres anteriors han estat molt celebrades Mort de dama (2009), de Llorenç Villalonga, i Pedra de tartera (2011), de Maria Barbal. En aquesta peça, com en les anteriors, els actors expressen la parla de la contrada.
Masó va adonar-se, durant el procés de construcció de L'aigua (que també va dirigir), que l'obra “donava per molt a més” que aquella primera aproximació. Manté el to irlandès de voler explicar històries, amb el teló de fons de Mequinensa. L'acció no es desenvolupa en un cafè sinó en un abstracte full en blanc. L'obra se centra en els 13 anys des que es comença a construir el pantà i es decideix l'emplaçament a la inundació de les cases. Però, gràcies a fantasmes del passat, s'evoca allò que va ser amb personatges com la vedette de l'Edèn dels anys 15, quan els miners de Mequinensa tenien paga cada 15 dies i això convidava a gastar-se'lsràpidament.Josep Domènech, de Bitò, és “pessimista” en aconseguir fer una gira com a L'aigua. Una peça de 9 actors i la migrada situació dels teatres municipals fan difícil que es pugui programar una gira en un termini de temps breu i que tots els actors estiguin disponibles.
Jesús Moncada va escriure la història de la seva vella Mequinensa en arribar a Barcelona, després d'aprendre a escriure en català als seus 24 anys. Calders el va ajudar a corregir els textos. Fins que li va enviar una carta dient-li que ja no era qui per revisar-li res i que només esperava que no canviés la seva escriptura.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario