8/4/12

El teatre és jove



No hi ha res millor que l'escenari per provar les diverses versions d'un mateix. Identificar-se amb els protagonistes o criticar-los per falsedat o incoherència. L'essència escènica, de manera natural, és la de l'adolescència, perquè se situa voluntàriament en l'abisme i confronta realitats. Tot i això, la relació que hi ha entre la joventut i el teatre és marginal. L'absència dels alumnes d'institut en la majoria de les programacions convencionals es reforça amb el fet que res els crida a trencar la imatge que el teatre és silenci, foscor, històries falses i un grapat de pedanteria. Això està canviant. A Barcelona, la màxima que valia era no consumir-se buscant públic nou com el jove, sinó fidelitzar l'existent (el familiar i l'adult). Fora de la capital, fa uns anys que es dóna impuls a la captació de públic jove a través del Platea Jove, i se'l convoca a espectacles pròxims als seus gustos i en un ambient propici. També s'ha coincidit a refermar un equip de dramaturgs i directors que treballin amb ells i per a ells. Ni el Tantarantana ni la Beckett (que tot just ara arrenquen un cartell específic) accepten que aquestes funcions siguin només per a joves. El repte i la inquietud és presentar treballs professionals també per a públic adult, tot i que es posi un altaveu de reclam en els cercles juvenils.
Efectivament, els grups joves responen a propostes concretes, quan reben l'avís. És el cas de La monja enterrada en vida, de Marcel Borràs i Nao Albet. Els dos dramaturgs i actors s'exclamen, fins ara, que els seus col·legues vegin el teatre com un costum esnob. La versió de F3dra de Marília Samper també va captar l'interès d'aquest sector. També té tots els atractius especialment per als joves el monòleg 20 de novembre, que tot just ara ha començat sessions a la Sala Àtrium. L'actriu Mar Ulldemolins interpreta el cas real de Sebastian Bosse, un jove de 18 anys alemany que decideix equipar-se amb bombes i armes i assassinar els alumnes del seu institut, allà on ell va sentir que l'adoctrinaven.
Toni Casares, director de la Beckett, té clar que cal treballar el públic juvenil dels 16-17 anys als 21-22 anys. Aquest serà un dels objectius de la futura seu a Poblenou i, per ara, van fent labors puntuals com ara programar Límits (del 13 al 15 d'abril) i Dinou (del 19 al 29 d'abril). Uns 70 nois, alumnes del batxillerat artístic del XXV Olimpíada, a Montjuïc, i de l'associació cultural El Bigoti de Nietzsche intervindran en unes sessions amb dramaturgs, just després d'acabar les sessions.
Casares admet que el teatre els fa mandra, perquè “té un punt de grandiloqüent”. El director defensa, en canvi, les sessions per a instituts de Rei i senyor. És una recuperació d'un text del 1918 i es fa una mirada clàssica, amb un amor d'una casa pairal que vol imposar la seva raó sobre els altres. Per Casares, la peça connecta amb els joves perquè els dos fills s'enfronten al pare. “Hi ha un enfrontament generacional”, que és traslladable als menjadors de cada pis. Casares desaprova que es faci una adaptació actual d'una recuperació catalana i, en canvi, sí que ho entén en textos més coneguts, com un Shakespeare. L'actor Pep Ambrós ha estat aquests dies actuant a la Sala Gran amb El mercader de Venècia. Els dies que hi havia més bona relació amb el públic eren les sessions de tarda de les escoles: “Els millors tuïts s'escrivien a la mitja part d'aquells dies”, comenta. El TNC, en canvi, no ha investigat la proximitat dels autors del T6 d'aquesta fornada i l'anterior amb el món i les formes de la joventut actual.
De conte a tragèdia
Julio Álvarez, director del Tantarantana, fa una reflexió: com poden estar preparats els nens que han vist titelles amb la família per empassar-se La plaça del diamant al TNC? “No sé si s'està fent bé, aquesta transició.” Les propostes al Tantajove les fan joves que tenen la mateixa energia que els espectadors. El Tantarantana té en cartell Més enllà dels estels, una peça que investiga a partir del personatge de Michael Jackson sobre la identitat i el pes de la fama. La peça va tenir una preqüela al Temporada Alta del 2010. Ni Marta Gil Polo ni Albert Tola van quedar satisfets del resultat: no havien tingut temps d'investigar. Una residència a França els va permetre fer un pas més. Ara n'estan convençuts. Hurlyburly, protagonitzat per Pep Ambrós entre sis actors més, posa a escena el caos mental d'uns directors de càsting que tenen un excés d'èxit. El cicle es tanca amb el taller amb nois del Raval, de 14 a 16 anys, Si existeix l'altre, potser existeixi jo.
També a Terrassa, la programació de nova dramatúrgia es produeix amb la “programació Tenetera, (Terrassa Noves Tendències)”, afirma el director del Centre d'Arts Escèniques de Terrassa, Pep Pla. A més del festival anual, que fan a la tardor, també hi ha altres intervencions puntuals que ara se situen a l'Alegria. Fan coproduccions amb les quals el públic jove se sent molt pròxim, sobretot per la manera de presentar-ho, gens pretensiós. És el cas, per exemple, de Macarena Recuerda, que acostuma a dirigir-se en primera persona al públic i alternar la paraula amb accions performatives, vídeo, música i moviment, amb un talent innat per persuadir.
Per acabar, un assaig dels alumnes de batxillerat artístic de l'institut XXV Olimpíada. Són privilegiats perquè tenen molt bona relació amb els seus veïns de Caixafòrum (és on faran la funció el 27 d'abril) i amb l'Institut del Teatre (molts dels alumnes que acaben l'ESO a l'IT fan el batxillerat en aquest centre). Josep Sala s'estrena aquest any com a professor de teatre. Ha preparat el Mamma mia, comptant amb tothom, cosa que implica personatges doblats i, atenció, una seixantena d'alumnes als assajos, entre actors i músics. L'objectiu és que els alumnes coneguin tots els papers de l'auca i per això també tenen responsabilitats en direcció. Sovint els uns demanen atenció als altres. Poc abans de Setmana Santa, queden moltes escenes per lligar. Fan el primer assaig conjunt. Hi ha tensió, ganes i emoció. Quan arrenca la música i s'empelta la veu, es para el món. Sona bé, creixerà millor.

“L'emoció i el contingut”

L'associació El Bigoti de Nietzsche fa poc més d'un mes que assaja a la Sala Beckett. Neix de la voluntat de fer un projecte de cooperació social. La Beckett muntarà unes sessions amb aquests nois i amb els alumnes de batxillerat artístic del XXV Olimpíada. Jan Matheu, Pau Matheu, Arnau Salas i Carles Burguera estan vinculats a l'agrupament escola Can Daró i el 2010 van emprendre un taller d'escriptura creativa, un d'improvisació musical i un de dibuix i pintura, i ara han engegat el de teatre. Són activitats gratuïtes que ajunten persones amb les mateixes afinitats i on es treballa el sentit crític. Els divendres a la tarda a la Beckett cadascú proposa un tema i l'expressa al seu estil. Els altres miren, aprenen i critiquen. Jan Matheu, un dels impulsors, ha vist recentment Després de la publicitat i Quitt. No es considera un gran seguidor del món teatral: “Ara m'interessa l'emoció i el contingut.”

Karen: “Aquesta és la nostra família del teatre”

Són joves vinguts del barri del Raval. D'escoles i d'associacions culturals. El programa Tantajove es tanca amb la representació (del 31 de maig al 3 de juny) d'aquests joves, que han estat treballant un dia a la setmana, durant uns mesos. Ara són a l'equador del treball. Ja han fet pinya i tenen ganes d'actuar en públic, de repetir funcions “per anar millorant”, comenta la Karen. Ella, com tots els altres, tindria ganes de continuar treballant en el mateix grup, ara que ja es tenen confiança: “Aquesta és la nostra família del teatre”, diu, contenta.
A l'Andrea li agraden molt els musicals. Estudia cant perquè voldria dedicar-s'hi, tot i que la seva àvia encara vinculi el món de l'espectacle amb el de “drogues, sexe i alcohol”, es resigna. “Aquest taller és un pas més”, diu. De què va l'obra? “Sobre la conducta dels adolescents: tenim més problemes que quan érem petits”, defineix l'Andrea. La Maria afegeix: “Som bipolars: podem estar molt contents i, tot d'una, tristos.” La peça inclou molt moviment, i algun text que ha anat elaborant Albert Tola a partir de les seves opinions, diu el Joan. Què els interessa del teatre? “Que sigui real.” I enmig d'una selecció de Shakespeare i musicals, la Karen celebra el Luces de bohemia que va veure a la Biblioteca de Catalunya.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada