8/4/12

“Els joves detecten el que és autèntic”



Es diu que el públic infantil es perd en l'adolescència. Es dóna per perdut. A Alemanya, per exemple, en canvi, obtenen èxits.
Hi ha moltes diferències entre Alemanya i Catalunya. Reivindiquen la cultura i inverteixen molt més en cultura i joventut. Fa una dècada que creuen en el teatre juvenil. Ara, també tenen els seus problemes. Però disposen de més recursos que nosaltres, i d'una altra cosa, encara més important: saben gestionar amb criteri i visió de futur. No hem de caure en victimismes i sí que cal pensar què es pot fer perquè el públic, quan passa de la infantesa a l'adolescència, no deixi el teatre. Si se'n va del teatre és perquè no hi troba res d'interessant? És massa car? En desconeix l'existència? Caldria esbrinar per què, i actuar en conseqüència. Però aquesta és una tasca més aviat institucional, diria. Un bon govern té el deure d'aconseguir que la ciutadania tingui accés a la cultura.
L'èxit que tenen a Alemanya ara les obres per a públic jove és el fruit d'anys de treball. Aquí, de vegades, volem començar la casa per la teulada. Hi ha gent que vol fer un espectacle “igual com fan a Alemanya”, però només de manera superficial, sense voler fer la inversió de temps i diners que suposa la recerca, el treball de directors, dramaturgs, actors, i tota la resta de l'equip artístic. Aquí no es vol invertir en cultura, hi ha la creença que “fins ara, bé ens n'hem sortit sense diners”. També és un tema de respecte per la cultura.
La gent desconeix molt tota la feina que hi ha al darrere d'un muntatge teatral. Forma part de la visió pejorativa de l'ofici teatral, molt arrelada encara. Què connecta amb el públic jove?
No ho sé, la veritat, què connecta amb el públic jove... Només puc observar que la majoria dels joves tenen una capacitat enorme per detectar allò que és autèntic. Suposo que té a veure amb el fet que estan en un indret de frontera, no pertanyen enlloc. Ja no pertanyen a la infantesa, però tampoc al món adult, no tenen encara compromisos que els limitin. Això els permet rebel·lar-se contra allò que no els agrada i assenyalar les fissures del sistema establert. Estic parlant, però, dels joves que pensen per ells mateixos, no dels joves que, igual que molts adults, prefereixen que pensin i decideixin per ells. Però això ja és un altre tema, que no afecta només als joves, sinó al conjunt de la societat. En trobar-se en aquest espai fronterer trobo més clar que els joves s'identifiquin amb obres de teatre per a adults, que no pas amb les destinades a infants. Volen anar endavant i no pas enrere. El teatre desperta el públic, el fa reflexionar, i els joves són molt receptius a això. Les obres acaben trobant el seu públic. La llàstima és que, de vegades, això arriba massa tard, vull dir que hi ha sovint obres que penses que si haguessin trobat un públic la seva vida hauria estat més llarga, però no ha arribat la informació a qui havia d'arribar.
El circuït del teatre jove és inexistent. Quan es regularitzarà la cartellera?
Quan hi hagi una voluntat política i ciutadana real per fer-ho. Quan algú decideixi fer un teatre només per a joves, un edifici concebut per a ells. Quan hi hagi premis teatrals atractius i específicament per a obres de teatre destinades a un públic jove. Quan hi hagi festivals teatrals destinats només a un públic jove, quan als teatres no els faci vergonya dir que programen una obra per a joves. Es prefereix un públic més segur, més agraït, menys complex. El dels joves no és un teatre rendible, no ho serà com a mínim al principi. És una inversió de futur, i no només en teatre: és una inversió de futur en la nostra societat. I crec que és molt important –els alemanys ho tenen molt clar–, ja que una societat que no inverteix en la seva joventut és una societat que s'apropa a la mort i la decadència. De moment, totes les institucions troben molt bona la idea d'un teatre per als joves, però cap no fa el pas per concretar res.
Les escoles van a veure clàssics. Abans Rei i senyor o una peça del T6?
No he vist Rei i senyor, no et puc dir res sobre aquest muntatge. No crec que als joves no se'ls pugui oferir clàssics. Encara tenim molts complexos per posar en escena un clàssic català, em sembla. A Alemanya no tenen cap problema a girar-ho, o a posar un clàssic alemany en mans de directors joves, per tal que n'ofereixin una lectura més renovada.
Per què a Catalunya pocs dramaturgs escriuen obres familiars.
Perquè no se'ls paga. Perquè s'espera que facin una feina cobrant molt per sota del que val. Perquè no se'ls valora. Comença a ser el moment de deixar de dir què fan a Alemanya i veure què no fem aquí. Desprès ens estranyem que el teatre alemany triomfi. Aquí no falta talent, només falta que la societat i les institucions valorin aquest talent. I quan dic valorar no em refereixo a fer veure que es valora. Em refereixo a crear les condicions adients perquè els artistes puguin fer la seva feina. Em refereixo a ser conscients que l'art ens fa més savis, més lliures, més creatius, més preparats per afrontar les situacions difícils.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada