7/4/12

"Sóc molt animal; dirigeixo i escric massa"

L'escopolamina, o burundanga, és una substància tòxica que van usar, pel que sembla, els nazis i la CIA com la droga de la veritat. Aquest sèrum l'hi aplica una jove embarassada al seu nòvio per saber si l'estima de debò... i descobreix que és simpatitzant d'ETA. Aquest és el tronc argumental deBurundanga, una comèdia de Jordi Galceran, anterior al cessament de la violència, que arriba a La Villarroel després d'haver triomfat a Madrid. La versió catalana porta el segell del director Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) i de la seva companyia Flyhard, amb el fitxatge de Carles Canut.


Humor i ETA. No és una parella que sembli compatible.

Es pot fer humor pràcticament de tot. Jordi [Galceran] planteja no ofendre ni faltar al respecte a ningú, ni a les víctimes ni a la gent implicada amb l'organització armada. I així sorgeix en l'obra el punt patètic d'una banda com ETA que està al límit. Això els fa divertits. Volen ser seriosos però ja no poden; els costa aguantar una cosa que es desmunta per moments.
Vostè acostuma a escriure i dirigir els seus propis muntatges. ¿Què li va fer clic amb Burundanga?
Havia llegit la comèdia i quadrava amb els quatre actors de la companyia, tot i que no m'atrevia a dir-l'hi al Jordi. La idea més brillant és el divertit joc amb una droga que obliga a dir la veritat. I la segona, que no puc explicar, va relacionada amb el final de la banda.
Si Benet i Jornet és l'avi dels nous dramaturgs catalans, ¿es pot dir que Galceran n'és el tiet?
Sí, en el meu cas. Fa uns 10 anys, quan vaig decidir dedicar-me al teatre, els autors amb qui tenia més afinitat, al marge de Javier Daulte, eren Jordi Galceran i David Plana. Tots dos fugien del punt experimental i conceptual per anar cap a un teatre en el qual impera el joc.
Amb Burundanga i la recent Nits de ràdio 2.0Flyhard ha fet el salt de la seva petita sala de Sants a un teatre comercial.
Sí, encara que ja havíem estat a La Villarroel amb La ruïna i La revolució, dos muntatges dels quals estic molt satisfet però que no van connectar del tot amb l'espectador. Encara ens hem de guanyar el públic xino-xano. La combinació amb Galceran ens permetia tornar a una sala més gran i fer-ho més tranquils.
En aquests dies d'escassetat, ¿el futur escènic passa per companyies petites com Flyhard?
Cal anar amb compte i no créixer massa. S'han de buscar noves idees i espais, i noves relacions amb el públic, que ja no arribarà amb bolos i gires. Tant de bo que amb cada nova companyia sorgeixi un nou espai i amb personalitat. De públic n'hi ha, però a vegades o no hi ha una oferta concreta o l'espectador no sap què va a veure. Quan una sala té una línia clara, el públic hi acompanya.
Una cosa que vostès han aconseguit ràpidament en una petita sala a la vora de la carretera de la Bordeta.
Sí, encara que no hem hagut de fer un gran esforç, perquè la gent de Sants s'hi ha bolcat molt. Quan estàvem pintant les parets ja ens preguntaven per la sala. La gent de Sants és molt militant d'un barri que té molta vida.
Al marge de la companyia vostè ja és un dramaturg consolidat, amb àmplia trajectòria, i Flyhard sembla anar a un ritme més pausat.
Sí, sóc molt animal. Escric massa i vull dirigir massa. Tinc aquesta necessitat compulsiva.
¿Fins a quin punt? Concreti.
-Ara mateix tinc unes quatre obres en procés d'escriptura i dues o tres que he enviat per si algú les vol muntar.
¿No és massa?
És normal si ho comparem amb el que fan els autors britànics.
És a dir, és un creador molt ràpid davant d'un teclat.
No tant. Però quan estreno una obra, aquella nit em moro de ganes de començar-ne una altra. Ho necessito. Miro què diu la gent a Twitter de l'estrena i alhora començo a fer les escenes de la següent. En un seminari al qual vaig assistir, un ponent francès va dir que el temps real d'escriure una obra són unes cinc hores.
Vostè és un dels puntals d'aquella nova dramatúrgia catalana tan elogiada. ¿És tan real com es diu?
És real perquè s'ha fet el pas a sales mitjanes, grans, de l'àmbit comercial. És un teatre de saló gran. Ara falta el següent pas: fer un teatre ambiciosament gran, de concepció, d'històries, del que explica i el que relaciona amb el nostre imaginari. Textos que ens parlin d'aquí i ara.
Font: José Carlos Sorribes (www.elperiodico.cat)

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada