29/4/12

"Voldria deixar d'actuar d'aquí cinc anys"


EMMA VILARASAU ens rep al TNC, on ha tornat amb Agost , i confirma que és l'entrevistada perfecta: respon sempre el que pensa. La passió amb què parla, l'alegria amb què riu i la sinceritat amb què lamenta els passos enrere en l'estat del benestar i en la salut del seu sector s'encomanen. Quan aturem la càmera (podeu veure els vídeos a Ara.cat) aprofundim en dos temes: la covardia dels homes per parlar obertament de les nostres pors, i la seva afició creixent per la jardineria i pel seu hort, del qual n'està orgullosíssima. "Em va tan bé estar a prop de la terra, em relaxa tant". El seu besavi era alemany i va crear una rosa pròpia, reivindica amb orgull. Em convenç quan m'explica que està cansada del ritme de treball tan exagerat dels últims anys, i també quan s'il·lusiona amb la idea de crear una escola pròpia de teatre a Sant Cugat, on viu amb l'actor Jordi Bosch. Admet que no té vis còmica per fer comèdies pures, i se sent molt còmoda fent una tragicomèdia com Agost , perquè és el més semblant a la vida, en què hi ha drama i en què convé que ens en sapiguem riure.


Fa mesos que et demanava l'entrevista. Per què et fa tanta mandra donar-ne?
Perquè quan estic en una entrevista no sé mentir gaire i em vaig engrescant i després penso que he dit coses que no hauria d'haver dit. No sóc prudent, no sóc gaire racional enlloc, ni a la vida, ni a les entrevistes, ni a l'escenari... Sóc una persona més aviat d'impulsos i després em penedeixo de coses, i sento el que he dit i em critico molt i no em suporto, per això em costen.
I el teu mètode és fer-ne poques...
Sí. Tampoc penso que el que he de dir jo tingui cap mena d'interès, no ajudaré ningú a viure millor, ni tan sols distrauré els lectors.
Has tingut algun disgust?
Amb entrevistes no. Però no em considero una dona interessant. M'explico a l'escenari, que és on millor ho faig, i per a la resta faig el que puc.
Quan matises que no has tingut cap disgust amb entrevistes, vol dir que amb altres coses sí?
Amb alguna cosa que va passar fa molts anys i en què em vaig disgustar una mica, era en un mitjà, a la tele, amb un programa, però...
Per ficar-se en la teva vida privada...
No, era a Nissaga de poder. Vam fer una escena de llit i havia quedat més o menys bé, però se'm veia un pit, mig segon, i la realitzadora em va preguntar si volia repetir-la però que anàvem molt curts de temps, vaig veure la imatge i realment no es veia. Però després en un programa van congelar la imatge i van dir: "El pit de la Vilarasau....", i esclar, jo no em dedico a això. Em va saber greu.
No t'agraden les entrevistes i ja t'he fet recordar un disgust. Reconduïm-ho. Què està passant amb Agost , aquest fenomen teatral que ha tornat al TNC?
És un fenomen allà on es fa, a Broadway, Buenos Aires, Londres. Parla de la família del segle XXI, de la malaltia, dels fills amb els pares, amb els néts, amb els marits, amb els germans... Amb un to còmic-tràgic i molta brillantor de diàleg aborda la crisi de la família com a estructura, la crisi de valors. Com a espectador ets capaç de riure't de tu mateix...
Estàs contenta del teu personatge?
Estic enamorada d'aquesta dona. És molt antipàtica quan comença, però fa un viatge durant l'obra. Aquests són els personatges que a mi m'agraden, aquests que comencen d'una manera i l'obra els va clavant cops fins que acaben d'una altra manera. És una tia que té una edat conflictiva, uns 50 anys, com jo, una edat que per a les ties no és fàcil, i tots els seus puntals se'n van a la merda. Ella havia intentat ser rigorosa amb la seva vida i veu que la vida fa el que vol, que no pot controlar res, que tot se li ha descontrolat.
Tenir 50 anys no és només un problema, deu tenir avantatges.
L'avantatge és que portes un llarg recorregut, et sents segura amb moltes coses, has consolidat parts del teu caràcter, les que t'agraden. I les que no t'agraden i no les has solucionat les tens localitzades, ets més tolerant amb tu mateixa, relativitzes més i intentes ser tan feliç com pots. En el meu cas quan vaig fer els 50 vaig dir: "No seràs mai més on no vulguis ser, ni amb qui no vulguis estar".
I ho has aconseguit?
Bastant, ho aconsegueixo bastant. És allò de dir: "El temps que tinc l'he d'aprofitar amb qui jo vulgui i quan jo vulgui". I ja no parlo només de coses professionals, sinó d'amics que a vegades no tens gaire ganes de veure i ja no fas l'esforç.
Professionalment aspires a tenir més èxit del que has tingut?
No. Jo aspiro a viure molt tranquil·leta. Hi ha èpoques que penso que m'agradaria morir fent aquesta feina i n'hi ha d'altres que penso que d'aquí 5 anyets m'agradaria plegar d'actuar, i cada vegada ho tinc més clar.
I fer què?
Si pogués viure m'agradaria viatjar, m'agradaria no fer res, m'agradaria dedicar-me a la terra, a cuidar l'hort, a llegir, i a estar amb la gent que m'estimo. M'agradaria molt ensenyar teatre. Veig que podria ajudar la gent, amb l'experiència que tinc, voldria poder transmetre el que he après.
Això es fa dirigint...
No, dirigint has de treure una cosa molt concreta d'un personatge, no ajudes l'actor a ser actor.
En aquests 5 anys que queden, on et veurem més? Al teatre, a la tele?
El teatre m'agrada molt. Faré una altra obra aquí al TNC que escriu Pere Riera, amb qui vaig fer Desclassificats . Em vaig enamorar molt d'ell i tinc ganes de repetir. I al setembre vaig a Madrid amb la Virginia Woolf.
I la tele com està?
La cosa està molt aturadeta. La crisi es nota sobretot en el món audiovisual.
Et preocupa el futur de TV3?
Sí, i tant que em preocupa. Penso que era -dic era perquè no sé si ho seguirà sent- un referent de televisió pública, i em preocupa que s'acabi convertint en una cosa semiprivada, o en una cosa amb menys pressupost. Jo crec que era molt més que una televisió autonòmica.
Tu ets part de l' star system creat per TV3.
Està molt bé, ha fet sèries que la gent s'estima, ha creat unes cares reconegudes, que són els actors del seu país, que són gent que els fa viure unes emocions. I no només els actors, els programes. Estimen aquella gent i això està bé. Un país ha de tenir els seus actors, els seus comunicadors, i això no ho pot crear ningú més. Quan vaig començar aquesta feina hi havia un teatre a Barcelona que parlava en català, que era el Teatre Lliure. Al Romea es feien poques coses, encara no era ni centre dramàtic, i fer-te actor era acceptar: "Estic malament del cap?" S'ha aconseguit amb molt d'esforç i em sembla que ara anirem enrere, i provoca tristesa, perquè ha sigut l'esforç d'unes quantes generacions impulsant el cinema en general, no només el català, i ara amb un paper es deneguen totes les subvencions. La cultura forma part d'un país, és més que un entreteniment, i carregar-se'l així... Crec en l'estat del benestar, i en la sanitat pública, i en l'educació pública... i ara tot es qüestiona.
Estàs molt decebuda.
Espero que algun dia es digui qui va ser el culpable de la crisi, perquè nosaltres no ho vam ser, els que vam demanar una hipoteca no érem els culpables. I ho paguem tots, em sap greu. Jo vaig néixer amb Franco, i he viscut un esclat de progressos, i ara tornen temps grisos, tristos... amb els quals manen els números, no manen ni les ideologies.
Et veig a punt de fer-te indignada...
D'indignada ja ho estic. Els meus fills van anar a la plaça Catalunya, i jo no hi vaig anar perquè estava fent teatre.
En algun moment ser tan coneguda t'ha atabalat massa?
Sí, atabala. Ho entens, però atabala. Amb NissagaVentdelplàMajoria absoluta... És que n'he fet unes quantes. A Port Aventura a l'estiu millor que no hi vagis. Però és normal, a mi em provoca molta tendresa la gent gran.
Quan parlaves de la dificultat dels cinquanta en una dona, també ho deies per la feina?
Es passa una edat fotuda, en què no ets desitjable, i tampoc ets una iaia. I en segons quins llocs la dona gairebé desapareixia de la societat també a aquesta edat.
Què en penses de la cirurgia estètica?
No és fàcil acceptar veure en imatges que vas perdent i que ja no ets el que eres, i ara se't veu una arruga més i... Però vaja, entrar en el cercle d'operacions em sembla perillós i prefereixo veure'm envellir dignament que no un dia llevar-me, mirar-me i no saber qui sóc.
Vaig llegir que deies que les actrius connecteu millor amb les emocions que els actors. No millorem, els homes, en aquest aspecte?
Anem millorant tots, les dones anem sabent llegir els mapes de mica en mica, i els homes aneu millorant amb les emocions. Però hi ha una cosa resistent en el fons, no sé què collons és, però parleu molt de feina, de les coses i de tot, però de com estàs realment tu fora de la feina, fora de... De com us sentiu ho parleu poc entre vosaltres, potser no us interessa. O potser, com diu l'obra, és per no haver de parlar de les coses que us fan por.
Som més covards.
Jo tinc una frase en aquesta obra que m'agrada molt i és quan el meu home em diu "Ara sóc aquí", i jo li dic "Sempre heu de dir imbecilitats com aquestes, els homes, com si el passat i el futur no existissin, l'important és el present, oi? I què, i com hem arribat aquí o el que ens espera demà, no?"
Tens bona memòria?
Per als textos sí, per a la vida sóc fatal. Dec tenir un disc dur petit i he d'anar esborrant, si no no m'hi cap, però sóc molt ràpida a memoritzar els textos, em queden de seguida. I pel que fa a la vida, ara que estic molt amb la meva mare m'explica coses de quan era petita i no me'n recordo. El meu home ho recorda tot i jo res.
Explica'm aquesta relació amb la mare.
És una cosa que ens passa a les dones, i és molt maco. A aquesta edat, si tens la sort de tenir la mare i poder-hi estar, es retroben dues feminitats que han estat allunyades un temps, i és molt especial. Jo els últims anys tenia molta tele, he fet moltes sèries seguides, i estava ocupada tot el matí, arribava a casa i tenia els nanos a la tarda al col·le... Ara els nens s'han fet grans, jo tinc teatre a la tarda, però tinc els matins per a ella. El meu pare va tenir una malaltia i va morir fa dos anys, i jo no vaig poder fer un gran seguiment de la seva malaltia, i sempre et queda la coseta de dir "quina pena, ja no hi serà mai més i jo no hi vaig ser", i no vull que em passi amb la meva mare. Per sort no tinc televisor, si puc no en tindré en un temps per poder estar els matins amb ella. Tinc l'hort a casa seva.
Què tens d'ella?
Moltes coses. Malgrat que ha viscut coses molt dures, ma mare és una dona molt optimista. Li costa caminar, i es desperta cada dia amb una mirada alegre, i crec que això, per sort, ho he heretat. També és una dona intolerant a vegades, molt exigent també amb ella mateixa. I ho he heretat. Ara crec que està passant una de les millors èpoques: malgrat tot el dolor que ha tingut, malgrat la pena que té per la mort del meu pare, està passant una època radiant.
Sou una família de les que us trobeu molt, els germans?
Deunidó, la sang ens tira. Quan hi havia el meu pare, més. Després la cosa ha passat un any de sacsejada. Quan se'n va un puntal així, tot costa de tornar al seu lloc, ho comparo amb la gravetat dels planetes. Si se'n va el del centre, fins que no tornes a trobar les òrbites per les quals navegar és desconcertant.
I tu com a mare? Ja els tens grans, oi?
Ja tenen 17 i 20 anys. L'un vol ser actor i l'altre músic, toca la bateria en un grup de rock i comença a tenir concerts.
Has passat bé la seva adolescència?
Per a mi no ha sigut tan difícil com tothom em deia. Potser amb els nois és més fàcil que amb les noies. Ma mare sempre em deia que quan tens un adolescent has de tenir una corda que ara estira i ara afluixa i ara estira i ara afluixa, i jo l'he afluixat molt. Quan el gran va fer els 18 li vaig fer una carta de 5 folis, preciosa, explicant-li la seva vida, i li vaig dir: "Noi, ets major d'edat, jo hi seré sempre, però decideix".
Tu vas ser una adolescent fàcil?
Jo vaig ser molt difícil. Molt, però molt és molt. A mi em tenien la corda molt curta i vaig tallar pel dret. Si et controlen massa acabes enganyant, mentint. I pensant que si vull saber la veritat del que hi ha no em puc escandalitzar, he de tenir-los respecte també quan no m'agrada el que fan. És difícil.
Ets independentista?
Sí. I cada cop més, ara ja és radical. Això no s'aguanta per enlloc. Abans podia ser una cosa de convicció, d'ideologia. Ara és una cosa d'indignació. És una cosa de dir prou!
Creus que la veuràs?
No. Jo tinc poca fe. Jo no ho veuré. O potser sí, si visc molts anys. I crec que Europa ho complica encara més.
Els nostres fills viuran pitjor que nosaltres?
Sí, i com a mare em sap molt de greu. Aquesta sensació que hem tingut nosaltres, de dir que superarem els pares... En canvi ells viuran d'una altra manera. D'entrada jo me'n vaig anar de casa als 18 anys, ells no poden. El gran fa un any que busca feina del que sigui, en ETTs, i no troba res, ni feinetes per anar-se guanyant la vida de cambrer.
Ets al Facebook o al Twitter?
No. De moment no em cal.
I llegeixes què diuen de tu?
No. I si m'enduc un disgust? Prefereixo no saber-ho.
Les crítiques sí?
No les llegeixo des que vaig veure que m'afectaven massa, que jo havia de fer la funció l'endemà i que m'influïen. Ho trobo molt cruel, haver de fer la funció l'endemà quan t'han deixat com el cul.
Quina vida social fas?
Sóc molt a casa. El Jordi té com un club. Jo sopo amb amigues d'abans d'aquest món, i d'aquest món també. I poca cosa, sóc molt familiar.
Això de ser tots dos del mateix gremi us ha complicat la vida?
No. La veritat és que ens ha facilitat bastant les coses. Totes les professions tenen el seu punt de neurosi, i en la nostra abans d'una estrena d'una obra o d'una pel·li o abans de rodar, en tens molta. Et veus que no t'agrades, no t'entens amb el director, aquella escena no la resols. Si això ho pots parlar i l'altre sap de què parles, és més fàcil.
Font: Carles Capdevilla (www.ara.cat)

1 comentarios:

Aquesta tia es la hòstia, en el bon sentit

Anna

Publica un comentari a l'entrada