29/5/12

El planter del teatre



Va debutar a Pedra de tartera. Ara sap que vol ser actriu. Agraeix haver conegut actors que l'han ajudat i li han fet veure les possibles dificultats de la carrera.
Debuta el 2009, amb Nao Albet i Marcel Borràs. Hi torna el 2011 a Hamle.t.3 (a la foto). “Seré actor o entraré a Gran Hermano per guanyar-me la vida”, diu provocador.
Va debutar als 14 anys amb el musical A little night music que dirigia el seu pare, Mario Gas. Reconeix que la família de dues generacions d'artistes “hi té tot a veure”. Alterna Madrid (on viu) amb Barcelona. A la foto, a El comte Arnau, del TNC.
Deia Alfred Hitchcock que temia treballar amb animals i amb nens. La naturalitat i la frescor no són amigues de la mecanització de moviments. En teatre, generalment, en els repartiments s'eviten els papers de menors, o s'intenta que els interpreti algun adult amb veu aflautada. Tot i així, són molts els nens que havent provat el teatre professional com si fos un joc, acaben sent actors en potència. És el planter d'enamorats del teatre.
No és el mateix gravar una seqüència un cap de setmana, que fer temporada cada nit. Per això la legislació és molt rigorosa i exigeix que els papers dels menors de 16 anys es reparteixin entre tres nens, cosa que multiplica dificultats. Cal que les famílies estiguin molt conscienciades i, potser per això, es prodiguen les aparicions de fills d'actors i directors en repartiments. Evidentment, tothom té clar que només és possible el teatre quan no suposa un obstacle per als estudis.
La directora de Pedra de tartera, Lurdes Barba, va pensar en la seva néta Marta Vidal, nascuda el 2001. També es va sumara la troupe la veïna i amiga familiar Júlia Pedra (2000). Totes dues tenen un gran record d'aquesta experiència. La Júlia pensava ser artista, ara parla de ser actriu. La Marta, en canvi, pensa que pot ser actriu o mestra. Les dues amigues es van veure un cop des del públic. La Marta recorda que va ser en una funció a Tremp. La Júlia comenta que la va sorprendre perquè “fèiem el mateix però de manera diferent”. I sí, ja els havien comentat els actors que sabien de les diferents maneres de fer i que ells s'hi adaptaven. La Júlia, de fet, es va trobar com la seva germana petita, dient les rèpliques de la Marta (el seu paper) a platea. Com diu la mare de la Júlia, Elo Santos, l'afició de la Júlia va condicionar l'agenda de tota la família, quan hi havia bolos. Però tots hi han anat contents. “A vegades ens ha suposat més despeses que beneficis”, adverteix. Conviure de prop amb actors els ha fet veure les dificultats del dia a dia d'aquest art.
L'actriu Marta Marco (Badalona, 1976) recorda que en els seus inicis no hi havia competència entre els companys de promoció de l'Institut del Teatre. Tot i que ella és filla de l'actor Lluís Marco, no va debutar fins als 19 anys, ja estudiant teatre, en unes funcions de commedia dell'arte al Mercat de les Flors. El seu debut és el de Fashion Feeling Music, l'any 2000, al Lliure. Admet que hi ha molta gent que és bona, i molts són els que es queden pel camí. Se sorprèn quan joves li pregunten com ho han de fer per sortir a la tele. Ells, a la seva edat, no anaven tan estressats. Recorda que tota la promoció es va voler presentar al càsting deLa verbena de la Paloma (1997) de Bieito, “tant els que cantaven com els que ho intentàvem”, riu. Efectivament, la promoció de Marco coincideix amb l'explosió de les sèries de televisió, cosa que els ha catapultat en la popularitat. Són actors com ara Julio Manrique, Clara Segura i Helena Fortuny; ara, que l'actriu jove que es va fer lloc a l'escena a través de Poblenou va ser Gemma Brió. Marco, fa poc, ha recuperat complicitat amb Clara Segura arran de L'espera, un preciós treball que viatja de la comèdia al dolor magistralment.
Jaume Ulled, nascut el 1979, va arrencar amb un familiar al TNC: Les aventures d'en Massagran (2005). Es va fer veure al costat del director Josep Maria Pou a Els nois d'història, una obra en què es va donar l'oportunitat a molts joves sortits de l'Institut del Teatre. Després repetiria amb Su seguro servidor, Orson Welles (Grec, 2008). Ulled no té cap antecedent artístic familiar. La vocació li va venir arran del docudrama de La granja, que es feia abans de La vida en un xip, a TV3. Els pares encara ara lamenten els inconvenients de la inestabilitat d'aquesta professió. Ara es planteja preparar una peça ell mateix, estalviar-se l'espera de la trucada al mòbil per a una nova feina.
Shang Ye, nascuda el 1991, i que va arribar a Barcelona als 14 anys, ha debutat fa pocs mesos amb La monja enterrada en vida, ben acomboiada per Marcel Borràs i Nao Albet. I per Jordi Figueras, veí de Sants que sabia que ella havia fet publicitat. Els directors buscaven una noia oriental. Ella s'ho ha passat molt bé. I ho té clar: “M'agrada actuar”, indistintament si és per a teatre o per a televisió. A l'obra, ella es defensa amb claus d'arts marcials davant d'uns desconeguts. Una estratègia per traslladar aquesta peça de grand guignol del segle XIX al manga i el Bola de drac d'aquest segle XXI. En sap? No, “són còpia d'una coreografia que vam trobar a Youtube”.
El coordinador artístic del TNC, Ignasi Camprodon, ha seguit de prop totes les incorporacions de la canalla en els repartiments del teatre públic de Les Glòries. Hi ha molta prevenció per assegurar-se que no hi hagi cap ombra d'explotació laboral infantil per part dels familiars, que són els que cobren el sou dels menors de 16 anys. Al TNC recorren a un coach específic, un equip que els acull, els entrena i els cuida seguint les indicacions de direcció. Són gent que són mestres de teatre i també pares, cosa que garanteix un tracte proper i mesurat amb l'edat de cada actor: “Fan de pares d'actors, no de cangurs”, exemplifica Camprodon.
Per buscar els candidats, recorren a les agències de càsting i també a les escoles de teatre infantil, que és on troben els actors amb més coneixement de la disciplina necessària per a assajos i funcions. Els repartiments dobles impliquen que alguns joves actors se'n surtin millor que els altres (“tenen més talent”): es tracta de protegir-los tots.
Vida fora de l'escena
No tots els que han disfrutat de petits en un paper decideixen continuar. Un exemple típic d'això és el de David Bosch, nascut el 1986 i fill de Gilbert Bosch, ànima de Grappa Teatre. David va compartir escena amb Bernat Quintana a El criptograma. Abans ja havia treballat amb Grappa, “va ser una experiència molt grata”, i havia debutat també en televisió. Tot i així, ara està estudiant el doctorat en geofísica i no descarta tornar a escena.
Debuta a Plastilina, el 2009. Ara comparteix escenari amb Josep Maria Pou i Roser Camía Celobert. Respon a l'entrevista als camerinos mentre espera la nova sortida a escena.
BERNAT QUINTANA (ESPLUGUES, 1985)

“Abans era més inconscient, ara pateixo”


El 1995 ja actuava al Teatre del Sol de Sabadell, interpretava L'home, la bèstia i la virtut. Era un joc que va continuar el 1999 a El criptograma, al TNC. Dels 12 als 18 va treballar molt, però després va decidir parar i provar coses noves: Va començar filosofia. Va ser als 21, que va reprendre la carrera. Accedeix a l'Institut del Teatre. Torna a escena amb la trilogia de BúfalsLleons i Girafes, de Pau Miró, el 2008. També Manuel Dueso és un director que l'ha iniciat: el va triar perquè fes de nen a J.R.S. (2003), una complicada història sobre l'abús a menors, i a Dublin Carol (2008). Recorda: ”Quan era més petit era més inconscient, tot i que sempre m'hi implicava; ara pateixo més. No hauria de ser, caldria que pogués conservar aquella vessant de joc” del principi. Aquests mesos fa de galant al Cyrano que planteja Oriol Broggi a la Biblioteca de Catalunya.
NAO ALBET (BARCELONA, 1990)

“Vull estar en el ‘show business' però no sé si d'actor o què”


Va debutar, amb 10 anys, en el Full Monty de Mario Gas. Tot va ser perquè el fill del director (Orestes Gas) l'havia vist fent el pallasso pel poble. Després va venir Rigola (arrenca amb Juli Cèsar, el 2002, i després amb Santa Joana dels escorxadors, 2004), Rodrigo García, Bieito (Tirant lo Blanc, 2007), Roger Bernat (Tot és perfecte, 2005)... Coneix Marcel Borràs i engeguen, sense gairebé ni plantejar-s'ho, una carrera de directors i dramaturgs. Ja han fet cinc títols (el darrer, La monja enterrada en vida, 2012). També és actor ara a L'habitació blava, al Romea, en una adaptació de David Selvas. No té clar si seguirà d'actor o quin paper, sigui en arts en viu o a través d'una càmera: “Vull estar en el show business.” Això ho té molt clar.

La Generalitat vetlla pels menors


La direcció general de Relacions Laborals del Departament de Treball vetlla pel menor que participa en un espectacle professional. El contracte, que ell no pot signar, el signen els pares. Els estudis, la possible afectació psicològica i el descans són elements clau per rebre el vistiplau de Treball. Samuel Rubin recorda que a Hamle.t.3, dos dies abans de l'estrena, Treball va provar de retirar el seu personatge. Tot era perquè Albet i Borràs interpretaven una escena sexual de dos avis en un porxo. Va ser necessària la intervenció dels pares per desbloquejar l'atzucac, es lamenta. Actors, directors i família procuren que la canalla disfruti de l'experiència, com si fos un joc. Sense pressió.
CARLOTA OLCINA (SABADELL, 1983)

“Va ser una intuïció que es va anar corroborant”


Va debutar amb 13 anys a Els Pastorets Superestel del Regina. El seu primer gran paper va ser al TNC, aBernardeta xoc. Tenia justos 16 anys. Quan actuava se sentia feliç. Per això volia repetir, aquella “intuïció es va anar corroborant”. A més de la sort, considera que hi ha molts factors que intervenen a l'hora de guanyar-se la confiança dels productors. Una de notable és “el treball de cada dia”. Sigui a l'escenari o per a la televisió. Tot i que s'ha fet molt popular a escala estatal treballant en la sèrie Amar en tiempos revueltos, no ha deixat el teatre i ha participat en altres produccions al TNC (Panorama des del pont, 2006), a més de debutar en el primer treball de Factoria Escènica Internacional de Carme Portaceli a la Nau Ivanow (L'agressor, 2006). Darrerament ha estat protagonista a Julieta & Romeo, una adaptació del clàssic de Shakespeare de Marc Martínez, i també va entrar en la gira de La nostra classe (2011). Ha acabat el batxillerat i prou. No descarta estudiar, més endavant, antropologia o filosofia, “més per gust personal que per dedicar-m'hi”, assegura.

Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada