Històries de persones

Han passat més de deu anys des que la companyia El Pont Flotant encetava el seu itinerari professional. Un projecte en forma de pont d’emocions sobre les aigües sempre turbulentes de l’escena teatral. Una relectura del text de Bertolt Brecht, Mare Coratge, els servia de presentació de cara al públic. Quatre actors, Jesús Muñoz, Joan Collado, Pau Pons i Àlex Cantó, i un aprenentatge acadèmic comú a l’Escola d’Art Dramàtic de Valencia. “Per descomptat que, quan estudiàvem a l’Escola, ningú no pensava, ni de bon tros somiava, que això ens duria fins ací”, comenta Joan Collado. I el trajecte, seguint les recomanacions del poeta que demanava un viatge ple de coneixences, no pot haver estat més afortunat i ric en experiències. Un saldo, fins ara, de cinc obres, l’última, Algunes persones bones, estrenada en el passat Festival Temporada Alta de Girona, una de les cites teatral més respectades del mapa teatral espanyol. “La idea inicial del projecte se’ns va acudir a partir d’una reflexió sobre nosaltres mateixos, havíem depassat els trenta anys i començàvem a sentir un cert gust per ‘aburgesar-nos’; però, d’altra banda, sentíem també la necessitat d’intervenir, d’un compromís amb allò que ens envoltava, i sobre aquesta dicotomia començàrem a construir l’espectacle”, diu Jesús Muñoz, a propòsit de la gestació de l’obra. La posada en escena coincideix amb la irrupció del moviment del 15-M i es projecta sobre l’escenari en la figura de quatre actors envellits que transiten per un café de barri vetust i trist. “De sobte, ens vam dir: ’No estem reaccionant, el temps passa i ens sentim com uns avis, però no en el sentit d’entendre la vellesa com a inactivitat, sinó com a projecció de la nostra pròpia joventut, estàvem transformant-nos en uns vells prematurs", assenyala Jesús Muñoz.

Algunes persones bones, que s’ha pogut veure fins fa unes quantes setmanes al Teatre Talia de València, completa una trilogia iniciada amb l’obra Com a pedres (2006) i continuada per Exercicis d’amor (2009). “En Com a pedres”, comenta Pau Pons, l’única dona de la companyia, “férem un exercici teatral sobre la infància, sobre la nostra pròpia infància i la nostra família, fins i tot comptarem amb la col·laboració excepcional dels nostres pares”. El pas següent va arribar amb Exercicis d’amor, una obra que ha estat representada àmpliament, fins i tot a l’altra banda de l’Atlàntic. "Ací, el leit motiv o interrogació es fixava en la joventut i la maduresa, i ara, en aquest últim muntatge, tancant el cicle, reflexionem sobre la societat que ens envolta; per descomptat, com en les obres anteriors, aquesta reflexió passa també sobre nosaltres”, diu Pau Pons. “Els tres muntatges estan molt lligats a la generació de la qual formem part”, afig Àlex Cantó, el quart membre del grup. En un paisatge teatral com el valencià, on les ombres acostumen a sobreposar-se a les llums i la paraula roman en un estat professional reservat als escollits pels déus, la companyia El Pont Flotant pot presumir d’una estabilitat treballada durant tots aquests anys. “Quan vam decidir formar el projecte, en un principi ho vam fer per una necessitat bàsica de compartir i d’investigar, de saber quines eren les nostres eines, les maneres o les formes de treballar o aprofundir tot allò que és la metodologia teatral; el que passà és que, al cap de dos anys, vam començar a avorrir-nos un poc i, després d’aquesta primera fase, vam sentir la necessitat d’abordar un projecte de dramatúrgia”, comenta Jesús Muñoz.

Un treball físic i emotiu

“No ens imaginàvem”, assenyala Àlex Cantó, “que arribaríem a poder exercir el nostre treball d’una manera professional ni, sobretot, allò més important, poder treballar fent el teatre que volíem fer".

Una proposta que tampoc no ha estat un camí fàcil o senzill. "Eixíem una mica a contracorrent, en un moment en què les companyies no eren moda; per dir-ho d’alguna manera, hi havia la moda del teatre més d’autor o, si vols, d’actor. El que sí que sabíem era que aquest tipus de teatre no el volíem fer; per exemple, aquesta dinàmica de cada temporada de presentar obligatòriament una obra, de muntatges amb actors diferents, d’una dramatúrgia amb un component còmic o d’humor imprescindible…, aquests continguts a nosaltres no ens servien", assenyala Pau Pons. El grup reconeix el seu deute amb la llegendària companyia teatral Odin Teatret, fundada per Eugenio Barba, i el treball d’aprofundiment sobre les pròpies biografies personals. "El nostre és un treball de construcció d’una relació física i emotiva entre els espectadors i la dramatúrgia mateixa", assenyala Joan Collado. "Volem un teatre en què l’espectador”, continua Jesús Muñoz, “assisteix a una experiència, participa d’una cosa que el fa reflexionar, que el fa sentir; aquestes motivacions, per a nosaltres, sempre han estat una obsessió", incideix Joan Collado. "Els lligams o els enllaços amb les persones”, fa Pau Pons, “és una de les coses que més potenciem, més que no els referents artístics, que també hi són; la persona que hi ha al darrere és la que ens atrapa, i allò humà, allò personal és el que estirem per la part més creativa".

Sobre l’actual moment teatral al País Valencià reconeixen que hi ha problemes, ja endèmics, que s’arrosseguen des de fa molts anys i que ara, en temps de crisi, s’han aguditzat encara més. "Pel que fa al suport oficial, hi havia uns organismes amb els quals podies treballar, fins i tot fer algunes gires; hi havia allò que es coneixia com el Circuit del Teatre que, malgrat que va rebre moltes crítiques del mateix sector, era una via, i que ha desaparegut; hi ha el SARC, que depén de la Diputació, per mitjà del qual els ajuntaments poden optar a una subvenció per a una obra de teatre", assenyala Pau Pons. "Però són ajudes que, a hores d’ara, s’estan rebaixant o, en el pitjor dels casos, desapareixent, i sembla que aquest panorama no canviarà", afig Àlex Cantó.

Durant els pròxims mesos i per raons familiars, futures maternitats i paternitats en el grup, la companyia obrirà un parèntesi pel que fa a les actuacions, però no quant a la resta d’activitats, fins a la pròxima temporada; llavors tornaran amb una retrospectiva dels seus espectacles. "Aquesta parada ens pot servir una mica com a procés depuratiu", diu Jesús Muñoz. "Quan féiem l’última obra, vam començar a tenir la sensació que arribàvem a un punt d’inflexió i que tancàvem una etapa", comenta Àlex Cantó. "Tenim la sensació”, indica Joan Collado, “de començar a respirar un canvi, però el que no sabem encara és cap on ens condueix".

Font: Carles Gàmez (www.elpais.com)