5/5/12

PARLOUR SONG


TEXT: JEZ BUTTERWORTH
TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT
DIRECCIÓ: MAGDA PUYO
INTÈRPRETS: JOSEP JULIEN, VICTÒRIA PAGÈS i JOAN NEGRIÉ
PRODUCCIÓ: FOCUS i SALA TRONO
TEATRE GOYA

En una representació pot passar de tot i va passar, però fora dels petits detalls que poden fer trontollar una determinada funció, Parlour Song trontolla perquè al text li falta "chicha". Històries fragmentades sobre els tres personatges, una parella: Ned (Josep Julien), expert en demolicions i Joy (Victòria Pagès) i el seu millor amic Dale (Joan Negrié). Porten una vida aparentment de classe mitjana quan un dia alguna cosa deixa de funcionar i veuran com les seves relacions es veuen compromeses.

El text barreja entre comèdia (amb humor negre molt british) i drama no acaba de convéncer, les situacions que es plategem surten de la vida convencional dels protagonistes, però no tenen cap ganxo que faci a l'espectador despertar del seu letargia i enganxar-se a la història. Segons la Magda Puyo, Parlour Song és una història universal que tracta temes universals i fàcilment identificables, però la sensació amb la que surts després de noranta minuts és que la llunyania i la fredor de text i d'escenografia ha deixat l'universalitat de banda.

Previàment concebuda per La Villarroel, el canvi de teatre no l'afavorit en absolut. Aquest text i posada en escena necessita tenir al públic a prop i a poder ser a tres bandes. La llunyania que té l'escenari del Teatre Goya afavoreix la desconnexió més ràpida del públic.

Davant d'un text que no enganxa, poc poden fer els actors per salvar-lo, però és gràcies a ells que l'espectador no dormita en la seva butaca, amb moments força entretinguts com l'Scrabble de la Joy (Victòria Pagès).

Parloug Song s'acomiada del Goya amb més pena que glòria, però és el que té apostar que pots guanyar la partida o com en aquest cas perdre-la.

1 comentarios:

A mi tampoc em va agradar massa. L'únic que ho salva són els actors
D.

Publica un comentari a l'entrada