'Ragtime' destrueix el somni americà sota el cel olímpic



La gent sembla relaxada repartida per la gespa. Gaudeixen del seu pícnic mentre esgoten un capvespre daurat. Per contrast, un verd intens parla de com n'és d'excepcional un dia així: sec, càlid, assolellat. L'estiu s'ha avançat al Queen Mary's Gardens. El paisatge més civilitzat del Regent's Park de Londres. Aquest prat és el foyer de l'Open Air Theatre i els personatges anònims d'aquesta estampa bucòlica són el públic que després, sense presses i amb la copa a la mà, ocuparà els desmanegats seients de l'amfiteatre. Els espera la nova producció de Timothy Sheader, director especialitzat a encaixar amb èxit en aquest exigu escenari musicals com Crazy for you , Hello, Dolly! Into the woods [Boscos endins]. Un exercici d'imaginació sempre premiat amb un Laurence Olivier. A aquesta nòmina de títols populars hi incorpora ara Ragtime , un ambiciós musical de Stephen Flaherty, Lynn Ahrens i Terrence McNally basat en la novel·la d'E.L. Doctorow, que té cert pedigrí de qualité des que es va estrenar a Toronto el 1996.
Les boques d'accés permeten entreveure la solució escenogràfica escollida per Jon Bausor. I el públic canvia de cara. Deixen enrere un amable parc anglès i al davant els espera una muntanya de runa. L'abocador dels símbols del somni americà. Sobre les ruïnes s'alça una grua i una atrotinada tanca electoral d'Obama. Mig estripada, anuncia Dare to dream . Vulgars personatges suburbials deambulen entre runa i objectes caducs amuntegats, orfes de sentit com el cementiri de neons de Las Vegas. Ni rastre del món ordenat d'un New Rochelle de finals del segle XIX.
Timothy Sheader considera aquesta època com el moment crític de la història dels Estats Units. El naixement del primer estil musical transversal d'una cultura nord-americana genuïna, i una cruïlla per a l'èxit i el fracàs d'un somni col·lectiu. La possibilitat de l'esperança quan tot està per fer. Un esforç conjunt dels col·lectius reunits en aquesta terra promesa: els descendents dels pioners anglosaxons i holandesos, la comunitat negra i la nova immigració vinguda d'Europa, representada per una família jueva. Doctorow hi aporta el final tràgic i Sheader ho sentencia amb una serena visió apocalíptica. La producció està pensada com el relat del que hauria pogut ser. Un conte trist explicat a un nen que es pregunta què ha passat per estar envoltat de ruïnes.
Els adults li responen amb un viatge al passat. La màquina del temps gira personatge a personatge, fins que tots es troben al 1900. El primer cop al somni comú, la primera mort provocada per l'odi i els prejudicis, els retornarà un a un al present-futur. Sheader esquiva tant com pot l'èpica tràgica que tenyeix la partitura i el llibret. El to és de resignació. Gairebé no hi ha comparsa: són un repartiment de protagonistes. No hi ha maquinària escènica que faciliti gestos grandiloqüents. La màgia apareix quan s'activa la grua, al servei de l'escapista Harry Houdini. Un muntatge que converteix un gran musical en una brillant miniatura plena de detalls, com la subtil incorporació del llenguatge cinematogràfic quan el nou entreteniment popular irromp en la trama. El cinema, l'únic refugi que queda per al somni americà. És el que creu Sheader i l'elabora en una metàfora final senzilla i poètica.
Un espectacle nu d'efectes fàcils requereix tenir un elenc sense fissures. Ragtime permet, amb els seus personatges en permanent tensió (tots s'enfronten a importants dilemes vitals), que Sheader treballi a fons una de les seves característiques com a director: posar en primer pla l'essència del treball actoral. A l'Open Air Theatre no hi ha cap més possibilitat que ser bon intèrpret per omplir un escenari que permet poques fantasies. Una limitació que en aquest muntatge allibera actuacions tan intenses com les de Rosalie Craig, esglaiadora en Back to before . És el seu moment: un poderós al·legat a favor de la força transformadora de la humanitat des de la mirada d'una mareconvencional que decideix no tornar enrere després d'haver obert la porta a grans canvis en la seva vida. O les de John Marquez, Tateh , l'emigrant jueu que aconsegueix triomfar quan trenca amb tots els ponts que l'unien als seus orígens; o les de Tamsin Carroll, excel·lent agitadora política; o Harry Heppel, el jove acomodat que traeix els de la seva classe per un ideal, o Rolan Bell, Coalhouse Walker, el pianista de Harlem que amb el seu radical sentit de la justícia desencadena el drama i la sospita que el somni americà és una venerable ruïna.
Font: Juan Carlos Olivares (www.ara.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario