19/7/12

Bieito exhibeix la devoció per Calderón


Calixto Bieito parla de Calderón de la Barca amb devoció, una cosa que li ve dels seus dies d'alumne en un col·legi de jesuïtes. El director més internacional de l'escena espanyola el considera «un autor de capçalera», «un precursor de l'art total com diria Wagner», i el situa al nivell de «Racine, Shakespeare o de les pintures de Velázquez i Rubens». Bieito deixarà demà mostra d'aquesta admiració al Lliure, dins del Grec, amb la presentació espanyola de la seva versió de l'acte sacramental El gran teatro del mundo. Estrenada al novembre amb gran èxit a la ciutat alemanya de Friburg, l'obra també va ser el baptisme del Barcelona Internacional Teatre (BIT), el projecte de col·laboració de l'empresa Focus amb una vintena de teatres internacionals.


«És un espectacle que tenia al cap des de fa molt temps», diu el director de Miranda de Ebro. Va ser allà on va tenir contacte amb els 1.500 versos del text a l'escola, «quan em van forçar a llegir-lo en veu alta». Per força i amb l'efecte de «commoció i una mica de por». La presència a El gran teatro del mundo del personatge del nen que neix mort encara li causa «un profund desassossec».
Bieito va adoptar la fórmula de la cantata experimental per acostar-se al seu segon calderón, després de la seva aclamada versió de La vida és sueño. La cantata es recolza en la música «incidental» de Carles Santos, un altre gran expert del barroc. I com explica el dramaturg Marc Rosich, l'obra respon al «tòpic barroc de la vida com a representació». És el personatge de l'Autor (Déu) qui li demana al del Món que els mortals representin un paper en «el teatre de la vida». Als tres de l'esfera divina (Autor, Món i Llei de Gràcia) els correspon la música vocal cantant en espanyol. El teatre de text, en alemany, és per als set mortals: el Rei, la Bellesa, la Discreció, el Ric, el Pobre, el Pagès i el Nen.
Sense moralina


Aquests personatges seran sotmesos, sense assaig previ, al judici de la vida en el ràpid trànsit entre el bressol i la sepultura, com diu el vers. Bieito i Rosich han aprofundit en el «rerefons pagà» d'una cantata de fort component catòlic. «Eliminem el to moralitzant i la publicitat eclesiàstica del final», diu el director. En la posada en escena, amb una escenografia de Rebecca Ringst a partir d'una gran instal·lació tubular inspirada en les grans catedrals, ha anat a l'essència de les escenes, carregant el nihilisme de Calderón, el seu existencialisme pessimista.
Bieito veu en aquest punt de vista un paral·lelisme amb aquests dies d'absoluta penombra. «Vivim un moment que té molt de barroc, amb l'home perdut en la foscor. Som titelles de no sabem què, encara que potser ho sabem i és millor ignorar-ho», sosté un artista els espectacles del qual «pròxims a la poesia, gens polítics i que volen commoure» són reclamats a mig món, de Londres a Buenos Aires. «Lamentablement no es veuran per aquí en els pròxims anys». El Grec solucionarà dos dies aquesta mancança.
Font: José Carlos Sorribes (www.elperiodico.cat)

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada