12/7/12

El Grec se'n va pels barris



El director Ramon Simó ha decidit que el festival Grec es concentri com un pinyol a Montjuïc. Hi ha, com en tota bona regla, les excepcions: a part de les programacions estables, tot el mes, en algunes sales del centre de la ciutat, també s'ha fet una expedició als barris. No amb la voluntat de conquerir res, sinó amb l'ànim de persuadir, de demostrar que les banderoles que pengen per les faroles de tota la ciutat conviden a descobrir les accions escèniques a tothom. Aquestes són accions que Simó ja aventura que els resultats sóna mig termini, de caire pedagògic, de gota malaia. En definitiva, una epopeia.
En un festival d'àmplia historia com és el Grec, res és totalment nou perquè , fa quasi una dècada, Borja Sitjà ja va intentar aconseguir que Montjuïc tingués l'ambient de festival que es troba a Tàrrega o a Avinyó. En canvi, Ricardo Szwarcer (i Xavier Albertí, molt abans) van voler donar joc als teatres més enllà dels de referència, s'explorava pels barris. Es buscava teixir complicitats però mai va tenir el resultat esperat. Les actuacions de franc, per facilitar l'accés, són una de les banderes del Dies de dansa. Aquesta activitat continua impertèrrita des de fa un grapat d'anys probablement gràcies a l'èxit inqüestionable de públic (tot i que fent mans i mànigues per intentar que no es noti un programa que es va escurçant irremeiablement). També La Caldera omple els seus programes (de molt curt aforament, també és veritat). En una dècada, ja són companys de viatge de la vida cultural de Gràcia, han deixat de ser artistes importadors de coreografies a les places i ja se'ls considera veïns actius del barri. L'ànima del bus és, probablement, l'expedició més valenta d'aquesta edició. Juguen directament al carrer. La setmana passada el bus número 44 amb destinació a “Enlloc” va provocar molta conversa entre els veïns d'Horta però, encara, poca voluntat de pujar-hi. Els que van asseure-s'hi, cohabitaven amb un centenar de parells de sabates que podien indicar les històries que s'han quedat orfes recolzades en aquelles cadires de fusta, incòmodes. Fora de ciutat, el bus s'atura (els recorreguts varien allà on es faci fins al 28 de juliol). Jordi Martínez, acompanyat del músic Pep Pascual i la ballarina Lola López Luna, narren microhistòries que acaben desgranant en un corpus íntegre, angoixant.
Cap dels tres estalvia energia: la tensió creix i es fa espessa dins del bus. Efectivament, el passatge de l'Odissea en què Ulisses decideix escoltar les sirenes, lligat pels seus propis homes al màstil esdevé un clímax revelador.
IT Dansa és un altre dels bucs insígnia que Simó dirigeix cap als centres cívics. La setmana passada, al Convent de Sant Agustí van posar a prova Kamuyot, una peça d'Ohad Naharin. El públic va agrair la proximitat, la mirada als ulls i el contacte tot participant del quadre. Un nen petit reia amb els moviments de la dansa gaga (rúbrica de Naharin) trencant el silenci. I el glaç d'uns moviments expressivament abstractes. I tothom va implicar-se en allò que demanaven una dotzena de ballarins, aparentment espontanis però amb uns salts, per moments, que semblaven volar, tot jugant.
Els artistes, arrecerats en un centre cívic, troben més fàcil connexió amb el públic, que no pas l'epopeia del bus.

Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada