28/7/12

FESTIVAL GREC 2012

Encara que semblava que no arribaríem vius a aquest punt després de totes les propostes que formaven part de la programació d'enguany del Festival Grec 2012, hem sobreviscut i podem fer una ullada enrera per salvar o no tot allò que hem vist. 

Davant de l'allau de propostes, jo m'he limitat a l'àmbit de teatre, no he assistit a cap espectacle de dansa ni de Circ, llavors res puc dir de la resta de àmbits.

Per això, puc afirmar que hi havia moltes expectatives al principi que arribat aquest punt no s'ha complert. La programació era molt ambiciosa, i aquells espectacles que en teoria feien pensar que podia ser grans, amb la pràctica s'han vist minvats. De fet, una cosa que caldria millor o potenciar per futurs anys seria ampliar els espectacles internacionals, ja que durant la temporada els teatres del nostre país, no consideren o no poden (pel motius que siguin) obri-nos una finestra amb el que s'està fent fora, un festival com el Grec hauria de poder potenciar aquest àmbit i oferir-nos alguna cosa més uns quants contats. 

Reconec que no sóc partidària de fer només un mes de festival i no mes i mig com fins ara. Es poden fer molts més espectacles, de dos o tres dies de duració, però no són operatius, més aviat sembla una mostra de teatre que un festival. I després vas de sala en sala i una i l'altra no tenen allò que han de tenir, públic.

Però a banda de les reflexions, es troben les obres:

Pedalejant cap al cel: Interessant la proposta d'inaugurar el festival amb una festa popular. No tinc gaire clar que la meitat de les persones que van assistir tingués clar qui organitzava tot plegat. Però com intent d'apropar el festival al públic és interessant. Ara tocaria analitzar l'impacte què ha tingut en els resultats finals, però aixì ja és un altre tema.

El principi d'Arquimedes: Sense dubte la millor obra de teatre del Grec 2012 i una de les millors de la temporada. Dramatúrgia catalana contemporània amb un estil que barreja gèneres i que deixa a l'espectador amb un munt de preguntes que serveixen per fer una estupenda #postfunció.

Metamorphosis: La primera obra internacional del meu llistat amb decepció inclosa. Impressionant escenografia que va omplir la Sala Puigserver el Teatre Lliure i impressionants també els moviments de circ del seu protagonista. Però més enllà faltava una mica més d'emoció. La companyia irlandesa Vesturpont ha escollit centrar-se en el drama familiar, fugint de l'angoixa que pateix Gregor Samsa al veure's convertit en un escarabat. També el fet de que la llengua materna dels intèrprets no sigui l'anglès sinó l'irlandés resta ritme a la funció. Malgrat tot, s'agraeix veure que hi ha fora de les fronteres peninsulars.


Senyoreta Júlia: Una proposta a la que li falta risc. Un text al que li ha fet una mala jugada la traducció, perquè hi ha certs vocables que no s'haurien dit en l'època en que està escrit i que el tret de gràcia s'ho donen els seus intèrprets. Aquesta vegada la fórmula Genebat-Manrique, no és suficient per treure'l tot el suc que se l'hauria pogut treure. 


Zero: Una de les sorpreses d'aquest any. Un muntatge que al principi semblava més aviat un experiment (que per una altra banda és pel que hauria de servir el Grec) i que en menys de vint minuts aconsegueix tota l'atenció de l'espectador, que es comença a qüestionar tota allò que està passant davant dels seus ulls. Sense dubte es mereix alguna cosa més enllà que els dos dies que es va representar a l'Espai Lliure.


El dubte: Sense veure la pel·lícula per deixar-me sorprendre pel text. I el cert, és que poques sorpreses, un Ramon Madaula esplèndid, s'ha d'aprofitar ara que porta uns anys regalant-nos grans interpretacions. I la criticada per uns i admirada per altres, Rosa Maria Sardà domina el seu personatge i encara que continguda, perquè el seu paper ho requereix, domina com ningú el savoir faire teatral un cop més. 


Viatges: Vaig escriure un #postfunció que deia: "Llàstima que el meu avió no va volar gaire". Doncs això el muntatge no despega, no té cap ni peus, i és fa pesat i avorrit. S'ha volgut fer teatre i barrejar-lo amb les xarxes socials, però hi ha opcions segurs més entretingudes que aquesta. Sense dubte, el més gran #fail del Festival.


À la ville de... Barcelona: Joan Ollé ha sorprés a tothom amb la seva darrera gamberrada, un homenatge a Barcelona des de l'estima. Ens trobem amb tots els principals fets històrics des del segle XIX fins ara. À la ville de... Barcelona emociona als autòctons i també a qui no ho som, però portem a la Ciutat Comtal al nostre cor. Un muntatge musical amb un ritme que no et dóna temps de passar de fet a fet.


The master and Margarita: Proposta final pel tancament del festival amb molta expectació després del seu pas pel Festival de Otoño de Madrid i per la bona rebuda també en el Festival d'Avinyó. I les expectatives s'han vist complertes. Una lliçó de teatre que poques vegades hem pogut presenciar i de les que ens agradaria tenir més oportunitats de gaudir-ne. No calen grans escenografies sinó saber com aprofitar els recursos que es tenen. Ni les 3 hores que dura l'espectacle han fet que estiguem davant del millor muntatge internacional que s'han pogut gaudir durant aquest Festival Grec 2012. 


Doncs, això ha estat tot pel que respecta al Grec 2012. Com sempre obres interessants, d'altres passables i algunes ni amb 'calzador'. Però per gustos sempre els colors. El Grec 2012 baixarà el teló el proper 31 de juliol i abans de que el torni a alçar, ens queden molts mesos de temporada convencional. 


Continuarà...

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada