5/7/12

Trepidant succesió


Els dramaturgs catalans de la primera dècada del segle XXI han gaudit d’unes condicions més òptimes que els predecessors per fer-se conèixer. El seu camp d’acció s’ha ampliat. Algunes iniciatives institucionals, com el T6 del TNC; l’aposta pedagògica de l’Institut del Teatre; l’esforç de projectes artístics, com el de la Sala Beckett; el canvi de predisposició dels programadors teatrals o l’interès teoricocrític de l’acadèmia han jugat a favor de la dramatúrgia indígena. La successió d’autors revelació ha estat trepidant. El fetitxisme per la novetat i el culte a la joventut eterna s’han imposat, com arreu, en el sistema teatral. Els nous noms s’encavallen amb els que continuen escrivint teatre en llargues llistes de nàufrags i supervivents...
Malgrat els avenços, els dramaturgs continuen ocupant, en realitat, un espai més aviat marginal en el marc d’una indústria escènica molt condicionada per les instàncies públiques. La seva presència en les cartelleres de les capitals catalanes esdevé, en comparació amb altres teatres europeus, insuficient. No han superat tampoc l’enllaç natural amb el repertori clàssic, ni han atès la projecció social que convindria. La literatura dramàtica catalana ha aconseguit arribar a més espectadors d’aquí i de fora, però paradoxalment no s’ha situat en paràmetres d’igualtat i d’homologació respecte als altres gèneres.
Sigui com vulgui, tot un reguit-zell de dramaturgs ha pres el relleu al tan canonitzat duo Sergi Belbel-Lluïsa Cunillé i epígons, i ha irromput amb força en els escenaris. S’ha generat una autèntica inflació d’esperances blanques, que el temps confirmarà o refutarà sense pietat. Sota l’imperatiu de l’èxit, al voltant de diversos noms fa la sensació que s’ha bufat una bombolla amb un relat, ordit des de dins, retroalimentatiu, autocomplaent, endogàmic, que tendeix a sobredimensionar els propis ídols i mites. A tort i a dret, s’han dissenyat, fins i tot, preceptives hegemòniques o referents canònics internacionalitzables.
Estèticament, el fenomen més rellevant és la superació de l’atzucac a què havia conduït la dramatúrgia formulària dels anys vuitanta i noranta del segle XX. En lloc d’amagar-se darrere d’ambigüitats insolubles, la nova dramatúrgia sembla que s’obre a les problemàtiques del present. Aquesta virada cap a la realitat ha permès superar l’entotsolament de la dramatúrgia relativa i derivacions. El problema és que s’ha fet d’una manera massa tènue, sense la radicalitat que caldria. S’ha caigut en un reduccionisme superficial, frívol o banal, perfectament integrat en el mercantilisme i l’espectacularització mediambientals. La reflexió i el debat d’idees només és l’embolcall reclam de les històries: el culte excessiu a l’entreteniment, al presentisme, a l’emoció-xoc els ha deixat sovint en un molt discret segon terme.
Sigui quina sigui la tendència triada (teatre postdramàtic, vampirització audiovisual, melodrama enculebrotat, neonaturalisme surrealista argentinitzant, comèdia absurdodelirant...), la dramatúrgia d’aquesta darrera dècada té també, en general, un altre tret comú: ha fet cas als cants de sirena de la pretesa desideologització del teatre entonats pel discurs hegemònic. Com si la dramatúrgia pogués separar-se de la ideologia, i com si el teatre d’idees s’hagués aturat en el temps de Bertolt Brecht. O, encara més pervers, com si es pogués prendre com a mirall Thomas Bernhard, Harold Pinter o Bernard Marie Koltès, buidant-los prèviament de la càrrega ideològica que contenen.
Quedem-nos amb la bona nova que la dramatúrgia catalana ha superat la febrada del formulisme minimalista, tan apte per a l’exportació i tan innocu al poder. Curiosament, els dramaturgs hegemònics dels vuitanta i noranta han pres dreceres ben reveladores. Belbel ha passat de l’experimentació més refistolada a la comercialitat més cínica. Josep Maria Benet i Jornet s’ha refugiat en els gèneres o subgèneres més neopopulars (com el melodrama o el thriller). Cunillé ha injectat temes d’actualitat candent en les obres i hi ha concretat els referents espaciotemporals en una ciutat marca com Barcelona i en uns esdeveniments fundadors de pedigrí històric.
Afortunadament, el panorama és més ric i complex. Molts dels autors supervivents del segle XX han aportat textos de primera —o segona— categoria a la literatura dramàtica: Manuel Molins, Toni Cabré, Joan Cavallé, per citar-ne alguns. S’escapaven també de la tònica formulària amb propostes originals Gerard Vàzquez i Albert Mestres, per exemple. Dels més nous, que xifrem en una tria d’una trentena llarga, costa de fer-ne una selecció restrictiva que, aliena al soroll mediàtic i a la recerca de valors borsaris, atengui a criteris de qualitat literària i de gosadia estètica i de pensament. Molts potser són massa.

Més a prop de la realitat



La focalització cap a temàtiques més acostades a la realitat esdevé l’aspecte més remarcable de les noves fornades que han contribuït a enriquir la literatura dramàtica del segle XXI. Es tracta d’una inflexió que marca un canvi temàtic, però també d’enfocament i d’estètica respecte a les dècades precedents, i que entronca amb les dramatúrgies dissidents a l’hegemonia formulària.
Un dels dramaturgs que cal destacar, com a botó de mostra, és Jordi Faura (Sabadell, 1982), el qual, a més dels estudis teatrals, té una formació filosòfica que es fa notar en les obres. Del 2005 al 2010, Faura ha publicat cinc textos de valor desigual, inspirats en fets reals, que permeten d’aprehendre a manera de paràbola les patologies humanes del nou segle o abordar temes punyents en clau al·legòrica i metafòrica. No cal oblidar l’aportació del gènere teatral a allò que la novel·la ja fa temps que indaga: la reflexió sobre els “usos del passat” (Enzo Traverso), com demostren les peces de Joan Cavallé (Alcovere, 1958) o de Joan Carles Bellviure (Vinaròs, 1963).
Altres dramaturgs coincideixen a manifestar una preocupació més o menys conscient per la vida social. Enric Nolla (Caracas, 1966) ha explorat el fenomen migratori i de l’alteritat des de l’òptica dels més vulnerables. Guillem Clua (Barcelona, 1973) ha intentat escriure un teatre polític mundialitzat que sovint es queda en l’epidermis. Josep Maria Miró i Coromina (Vic, 1977) ha maldat per superar el llast dels corrents formularis amb punts de mira més vitalistes. Pau Miró (Barcelona, 1974) ha inquirit, en forma d’al·legories, les zones sòrdides de les urbs contemporànies. Etcètera.
Tot un altre filó se situa en una òrbita més immanentista. Hi ha dramaturgs —Jordi Casanovas o Marc Rosich, per exemple— que presenten un grau de consciència literària baix, que escriuen a raja ploma textos fungibles i que s’adrecen a l’eficiència escènica més immediata. Proliferen, d’altra banda, fórmules còmiques molt filoamericanitzades que cerquen el gran èxit comercial amb una bona factura teatral —Jordi Galceran (Barcelona, 1964), Carles Alberola (Alzira, 1964)—. No hi falten tampoc un gavadal de peces estilísticament insubstancials i temàticament irrellevants, bona part de les quals pateixen la inoculació de guionatge televisiu, comèdia situacional nord-americana i/o patronatge estilístic de sèrie o de gènere —David Plana (Manlleu, 1969), Sergi Pompermayer (Barcelona, 1967), Mercè Sarrias (Barcelona, 1966), Albert Espinosa, Pere Riera..
El gran repte de la dramatúrgia catalana avui és doble i complementari. Un: elevar el llistó d’exigència en la qualitat estètica. Dos: obrir més el ventall cap a un teatre de pensament que tracti les problemàtiques contemporànies d’una manera apassionada i compromesa. En definitiva: prendre partit.

Font: Francesc Foguet I Boreu (www.elpais.com)

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada