21/7/12

Un argent mal·leable i singular



Escarlata Circus fa una mini temporada a Barcelona, tot coincidint amb els seus 25 anys d'història. La veritat és que és una companyia de batec lent, de corredor de fons. El Festival Grec de Ramon Simó els ha donat la plaça que fins ara, pràcticament, tenien negada, tot i ser un grup tiet de moltes formacions d'avui. Responen a la fórmula del circ contemporani, en què l'acrobàcia i el gag s'empelten d'una dramatúrgia absorbent. El mateix espai queda imbuït per uns universos honestos, genuïns. Escarlata Circus celebra les noces d'argent amb la professió. Amb el volum de Jordi Aspa, aquest metall es torna mal·leable. Res s'hi resisteix i Bet Miralta marca la pauta, Sembla que Escarlata, en realitat, sigui una nau que, cada cop, aterra en un planeta diferent. I tot el que han après del viatge anterior es queda a les maletes. Aconsegueixen que ocupi poc. Només cal veure la seva exposició minimalista sobre la seva història al passadís de l'Espai Lliure (tota una declaració d'intencions). No són nostàlgics, els enamora més descobrir altres horitzons.
Llenties i marabú (funcions fins avui) és un final d'etapa. Tant és un final, que van reciclar cortines, i l'atrezzo d'espectacles anteriors per bastir una carpa molt petitona en què els personatges atrapen per la transparència i sorprenen quan fan números de circ: el fuet, el llançament de destrals i l'equilibri a la corda fluixa. Sembla un moment estrafolari i és la base principal del circ, el moment del més difícil encara.
Devoris causa, que també arribarà (del 25 al 28), la carpa captura l'olor d'un wok dramatúrgic. Es va cuinant mentre Aspa i Miralta juguen i aprenen a manipular un titella construït amb verdura. Un joc sanguinari final convertirà el públic –sempre que ningú hagi robat les culleres escampades pels bancs– en una mena de caníbal sense cor. Joc i poesia amb un humor entre gore i tendre.
Per fi, Pugilatus. Sense manies. Arraconen qualsevol exercici de circ. Potser sí que els dos personatges acaben prenent un aire de pallasso eixelebrat, amb alguna patacada sonora, i competició de bufetades. Són uns personatges tendres, un altre cop: Aspa és una mena de boxejador i Piero Steiner, el seu entrenador, que estima i alliçona. Un treball de recerca que configura una dramatúrgia molt oberta, amb instants preciosos i d'altres de rematadament divertits, per ingenus. Paga la pena asseure's i trobar el cor de nen. Però sense abandonar mai la mentalitat complexa d'adult, per poder entendre que el joc patètic té un punt fosc, de perdedor, de realisme aclaparador.
Quan van presentar aquest muntatge a Barcelona –es va estrenar al Temporada Alta– van posar-hi bemolls tot criticant que Barcelona els era una plaça més estranya que Amsterdam, posem per cas. Segurament, la queixa tenia un punt de trampa perquè ja devien estar lligant amb Simó una estada dins del Grec. Exdirectors del Festival Trapezi, que van fundar a Reus, també van denunciar la sensació d'aturada general quan ja feia temps que renunciaven al seu càrrec per donar--se temps per crear. Avui, la salut del circ a Catalunya, tot i la misèria de gires i places que reben les companyies, és bona. La Central del Circ, encaraper descobrir per a molts, carbura i potencia el talent i fa bona la manera de gestionar-lo. Si els artistes avui encara viatgen a fora per completar la formació i llaurar-se l'arrencada professional, Aspa i Miralda també ho van fer fa unes dècades. Il·lusos, van tornar a treballar a Catalunya. Han aconseguit que bategui un cor de pedra. El seu circ supera etiquetes i es marida amb emocions.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada