26/8/12

Un amor neorealista



Font: Bernat Salvà (www.elpuntavui.cat)
“Un homenatge a l'amor, amb un plantejament romàntic i cinematogràfic.” Així defineix Mar Gómez Dios menguante, un espectacle de dansa estrenat per la seva companyia fa sis anys que interpreten ella mateixa i Xavier Martínez. Guardonat amb un premi Max el 2008 i amb el premi Ciutat de Barcelona de Dansa el 2011, el muntatge es podrà veure entre el 28 d'agost i el 9 de setembre a La Villarroel de Barcelona, dins de la programació Dansalona.
Mar Gómez i Xavier Martínez no saben exactament quantes vegades l'han representat. “Més de cent, segur –diu ell–. Més que un best-seller és un long-seller; portem anys fent-lo.” Gómez, però, precisa que “no és una reposició, s'ha mantingut amb vida tot aquest temps”.
El que sí recorden són els països on l'han representant: a més de l'Estat espanyol, on han fet nombroses representacions, també l'han portat a Anglaterra, Alemanya, Xile, el Perú, el Senegal... Les audiències de tot arreu han connectat amb la proposta, per bé que la reacció del públic varia molt. “Hi ha gent que plora i gent que riu amb l'espectacle, i això per a nosaltres és molt bonic”, diu Gómez.
Martínez explica que “la idea inicial era fer un projecte inspirat en el cinema neorealista italià, la història de la trobada de dues persones que acaba complicant-se, ambientada en un pati amb roba estesa, amb música de Nino Rota, molt fellinià”. L'espectacle, que ja s'havia vist a Barcelona, té un tercer personatge peculiar: una rentadora. “No teníem diners per a un altre ballarí”, bromeja Martínez. Assegura que “hi va ser des del principi i té vida pròpia”.
Dios menguante “no ha patit canvis estructurals, més enllà de l'evolució natural de l'espectacle”, assenyala Martínez. La companyia va aprofitar la presentació a la premsa de l'obra per bufar el pastís del vintè aniversari. Una celebració en plena activitat: al novembre estrenaran un nou espectacle al Festival de Tolosa de Llenguadoc. El futur no els preocupa excessivament, malgrat la profunda crisi que travessem. “La dansa és un col·lectiu acostumat a la incertesa –reflexiona Gómez–. Com viurem el futur? Sobre la marxa. Ara, afortunadament tenim molta feina, a curt termini. Ens haurem de reinventar. Canviarà tot, però serem allà.”

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada