30/10/12

Bachelet dolorosa



Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
El dramaturg Guillermo Calderón (1971) és dels que pensa que la primera presidenta socialista després de la dictadura, Michelle Bachelet, no va fer tots els deures que li tocava durant el seu mandat. Aquesta recriminació, a ulls de l'espectador, es converteix en una mena d'homenatge dolorós (“es veu que sóc més Bacheletista del que creia”) que serveix de vacuna per a la “ràbia” del retorn de la dreta després de Bachelet. Al cap de dos anys, representant-la als centres de tortura xilens i a teatres d'arreu de l'Amèrica Llatina i molts països d'Europa, desembarca demà a Catalunya. Villa+discurso es representa a La Planeta dins del Temporada Alta com una de les perles arribades de l'altra banda de l'Atlàntic.
L'autor i director xilè va escriure, el 2009, un discurs en què ell li fa dir a ella tot allò que hauria volgut sentir en el seu discurs de comiat i que ella no va dir, probablement pel seu temperament d'estadista. Aquell Discurso necessitava un díptic que el completés, que ajudés a situar l'espectador Bachelet com a víctima en els centres de tortura. Villa és el que contextualitza: tres noies, que representen diversos corrents de la societat xilena discuteixen què cal fer amb Villa Grimaldi, el que va ser el principal centre de tortura i extermini de Pinochet i que avui és una casa amb jardí, massa bonic tot plegat per poder imaginar quines atrocitats van succeir en aquelles parets. Les tres veus discordants acaben arribant a un consens, tot i que no és clar. A Discurso, les tres veus ja formen part d'un mateix discurs: és una Bachelet triplicada que ajuda a evidenciar les contradiccions d'una socialista que va haver de reprimir una revolta d'indis maputxes o que va haver de combregar amb el liberalisme capitalista.
En la versió original, els dos monòlegs a tres veus es completen amb l'opció de visitar els centres (molts d'ells tancats perquè encara no s'ha resolt encara què fer-ne). Calderón està interessat a comprovar com ressonen les conseqüències de les dictadures a Catalunya, on també continua viva la ferida oberta per culpa d'una Transició (del franquisme a la democràcia actual) pactada. A Europa, on es programen aquestes peces en sales de teatres, el discurs perd en força emotiva, però s'enlaira la vessant més cerebral dels punts de vista d'una societat avui encara fortament dividida.Calderón no accepta la valoració política: el sistema judicial ha de sentenciar contra els autors materials dels crims. Ell exigeix que també es castiguin els autors intel·lectuals de les violacions dels Drets humans. No fer-ho “és un fracàs de la democràcia”, remata.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada