11/10/12

El candidat de tots



Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) creu que ja té edat per preguntar-se qüestions complexes. Això és Pàtria, un text que, només fa un any, semblava poc creïble. L'obra, coproduïda per El Canal i el Teatre Lliure, imagina com un periodista es revolta en una retransmissió d'un debat, a sis mesos de les eleccions i, sense voler-ho, es converteix en el candidat predilecte de tota l'audiència. Més enllà encara, d'un grapat d'electors majoritaris. Dos dies abans de les eleccions, o sigui el pròxim 23 de novembre, no se sap per quin motiu desapareix, quan ja les enquestes el pronosticaven com el president que duria Catalunya a la independència. L'obra s'estrenarà divendres, Dia de la Hispanitat, al Teatre de Salt i farà estada del 18 d'octubre a l'11 de novembre al Lliure de Gràcia.
Francesc Orella és aquest presentador que s'atrevirà a parlar i a opinar com ho fa la gent del carrer, amb un discurs net sense l'artifici de l'ofici del polític. Casanovas s'imagina professionals de la comunicació com ara Miquel Calçada, Mònica Terribas i Jaume Barberà, o l'exentrenador del Barça Pep Guardiola. No ho fa amb cap Belén Rueda de torn, cosa que reflecteix la seva voluntat de fer una obra d'intriga de personatges, allunyant-se d'una comèdia de despropòsits. Sí que hi ha “respirs d'humor”, matisa l'autor i director Jordi Casanovas, tot i que les vivències dels personatges voregen la tragèdia.
Pàtria, més enllà de la trama –gran part de la qual no s'ha volgut revelar–, és una història de personatges, de com un periodista assumeix convertir-se en candidat, de com un candidat professional comprova la popularitat del nouvingut, de com una família s'ha de transformar per culpa de la tirania de l'agenda política. Orella s'erigeix com el candidat perfecte que tant podria atraure els que es van manifestar l'11 de setembre com els que van promoure una democràcia directa i de nova fornada al 15-M. “Ara –admet ell mateix–, jo no sé si em votaria.”
Al costat d'Orella, també hi ha Marcel Borràs (el fill del periodista), Àlex Casanovas (el polític professional), Lluïsa Castell (la dona), Fermí Reixach (un personatge del qual no s'ha volgut revelar res més que apareix en una escena sorprenent amb Borràs) i Rosa Vila (l'assessora del nou polític).
L'espectacle s'ha assajat “a la manera Vilafranca” de Casanovas. Els actors han anat coneixent el futur dels personatges amb comptagotes, assaig a assaig. La trama no ha variat gaire, però Casanovas sí que ha integrat tots els matisos que aportaven els actors en els assajos. Aquesta suma de factors ha aconseguit que tots els personatges siguin molt humans, complexos. Lluïsa Castell sentencia: “La mare, no sé si és gaire creïble, però jo l'entenc molt.”
El 2008, Casanovas (acompanyat de Santi Ibáñez) va fer un espectacle que beu d'aquesta voluntat popular, que un ciutadà corrent pugui aspirar a la presidència del govern, Míting. S'hi presentaven com si fossin un nou partit polític: “Ens van arribar 2.500 sol·licituds d'afiliació que ens deien on podien ingressar aportacions per fer realitat aquell partit!” La realitat, però, ha superat la ficció. Tant és així, que el que avui sembla una obra oportunista és en realitat una trama que ha quedat engolida per la realitat social.
Jordi Casanovas ja va fer una obra sobre la identitat catalana al T6 del TNC, Una història catalana, el 2011, de la qual ara es prepara una nova versió a la Sala Gran, del 21 de febrer al 7 d'abril. En aquella ocasió, va voler buscar les arrels rurals en contraposició a l'ascensió social de les ciutats (no sempre per conductes exemplars). Ara, Pàtria furga en la política i la memòria. La seva trilogia sobre identitat catalana acabarà amb una peça (encara sense data ni lloc d'estrena pública) titulada Vilafranca, que posarà la lupa en la família. Casanovas somia en el candidat perfecte. Ja va fer un cant a la Revolució el 2009, tot i que amb un rerefons en el món digital, que ja havia indagat en la seva trilogia de videojocs.

El Teatre Lliure s'integra a Mitos 21

El director del Teatre Lliure és el vicepresident de la xarxa de setze teatres europeus, Mitos 21. Acabats de signar els estatuts fa un mes, Mitos 21 posa l'èmfasi en l'intercanvi entre els professionals de les sales disposats a qüestionar i reconsiderar el paper, la funció i la utilitat de les grans institucions públiques de teatre en la societat contemporània.
Pasqual advertia ahir que, tot i els cataclismes apocalíptics a la cultura, cal continuar treballant per un futur millor. Aquest és l'objectiu de Mitos 21, que va començar els primers contactes el 2008. El Lliure és “l'únic teatre del sud d'Europa”, remarca Pasqual, i ha de donar eines per fer més eficient el treball dels professionals. Per exemple, en la darrera cita, es van trobar tots els caps de comunicació dels teatres per buscar noves fórmules per captar l'interès del públic avui.
Ahir el Teatre Lliure va començar la temporada amb un concert dramatitzat, amb música de Heiner Goebbels i textos de Gertrude Stein, Songs of wars I have seen, que es repeteix avui.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada