1/10/12

El llarg camí cap a la posteritat de Lady Macbeth



Font: Juan Carlos Olivares (ara.cat)
Una dona i un home amb el tors nu esquitxats de sang. Riuen amb franquesa, entrellaçats en una abraçada oberta. És la imatge triada per anunciar el nou Shakespeare d'Àlex Rigola. Aquest dijous estrena Macbeth al Temporada Alta de Girona. Els Macbeth són Alícia Pérez i Joan Carreras. Aquesta parella unida, segons Harold Bloom, per un "eros ferotge".
Fa segles que la senyora Macbeth va sortir de l'ombra per compartir amb el seu marit la glòria dramàtica de l'ambició assassina. Ja el 1865 Nikolai Leskov va decidir refermar-la en el seu camí envers la posteritat amb Lady Macbeth del districte de Msensk, una actualització del drama que després va inspirar a Xostakóvitx una òpera que va ser el detonant perquè la censura estaliniana promogués la seva purga artística. Van ser trenta anys d'un silenci imposat.
També ha col·laborat en aquest procés d'independència l'autora argentina Griselda Gambaro amb La señora Macbethién, una obra que reconeix sense circumloquis la centralitat d'un personatge que en el seu original shakespearià no destaca pel temps que passa a escena ni pel nombre de línies que recita.
Però el més important no és la quantitat, sinó la qualitat d'una presència dramàtica que destaca per la seva impecable determinació. És un caràcter que és pura voluntat, un ardor fred que consumeix el personatge fins a arribar a la bogeria.
Lady Macbeth segella un pacte (fàustic) per renunciar a tot el que podria apartar-la de l'objectiu escollit, resumit en aquestes paraules impactants: "Feu-me la sang espessa, tanqueu les portes del remordiment, feu fora els sentiments de compassió que vulguin trontollar el meu fred propòsit o posar pau entre ell i el seu efecte! Veniu a aquests meus pits i canvieu-me la llet en fel, ministres de la mort que, invisibles substàncies, aguaiteu en els mals d'aquest món!"
El més interessant és que mai sabrem què és el que obté Lady Macbeth a canvi. El poder és un triomf col·lateral. La seva motivació és més complexa, malgrat el seu despietat sentit del que és pràctic i necessari. Potser estrènyer els invisibles vincles que la uneixen a Macbeth, una relació que sembla excloure-ho tot, fins i tot la maternitat. Per a Macbeth ella fa el doble paper de dona i mare -com argumenta Bloom-, encara que s'hauria de discutir si ell resol així el seu sagnant conflicte amb la paternitat.
Una dona orgullosa, cruel, supersticiosa com a reconeixement a uns poders invisibles ancestrals, intel·ligent, resolutiva i conscient de la bogeria que l'assetja, d'una femenina virilitat -entesa com a ruptura amb el rol tradicional que se li suposa-, que intenta apropiar-se del destí entre la boira baixa d'una Escòcia sumida en una nit inacabable. Personatge d'un nord mític que assumeix el crim com una part de la naturalesa humana. Els sona? Per a la legió de lectors de Joc de trons, la saga de George R.R. Martin, és un perfil bastant fàcil de reconèixer. Per cert, Trono de sangre és el títol de l'adaptació que va filmar Akira Kurosawa de l'obra de Shakespeare.
El rastre de Lady Macbeth està repartit entre els principals personatges femenins de Joc de trons. Potser no tots responen al cent per cent a aquest retrat, però entre Lady Catelyn Stark -sobretot per la seva evolució-, la seva germana Lisa Tully, la reina Cersei Baratheon i Daenerys Targaryen, es pot reconstruir a la perfecció la complexa psicologia de la protagonista de Shakespeare.
Per a cap d'elles la mort violenta és un fet excepcional, forma part del paisatge i soluciona els seus anhels i preocupacions. Poden buscar venjança, però també poder, seguretat i control sobre els seus enemics en una realitat en la qual l'amor està molt unit a la por, a sentir-lo, a provocar-lo. Cap d'elles s'acovardeix davant el dolor -propi o aliè-, actuen amb una febril determinació, gairebé sexual, sempre envoltades dels homes que els poden ser útils -i còmplices- en les seves ambicions.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada