27/10/12

LA BÊTE


TEXT: DAVID HIRSON
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: SERGI BELBEL
INTÈRPRETS: JORDI BOIXADERAS, PEPO BLASCO, JORDI BOSCH, CARLES MARTÍNEZ, MÍRIAM ALAMANY, ABEL FOLK, GEMMA MARTÍNEZ, ANNA BRIANSÓ i QUERALT CASASAYAS
DURADA: 1h (primera part) / 20 minuts (entreacte) / 1h 15min (segona part)
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA i BITÒ PRODUCCIONS
SALA GRAN (TNC)

Malauradament, La Bête s'ha fet esperar, però que totes les esperes siguin com aquesta. Sergi Belbel ha aconseguit el que volia, acabar la seva direcció del TNC i sortir per la porta gran. La Bête és un homenatge al teatre, posant en escena les contradiccions que s'amaguen darrera del teatre culte si el comparem amb el teatre popular o comercial.

Si bé és cert que aquesta Bête té un protagonista destacat, el Valere, magistralment interpretat pel Jordi Bosch i més si es pensa que s'ha hagut de fer amb el personatge en poc menys de tres setmanes. Sense restar-li cap mèrit a tan sorprenent feta, el veritable protagonista de La Bête és Joan Sellent, el seu traductor. La sonoritat d'aquests versos alexandrins catalans no deuen distar molt de la seva versió anglesa i són tot un gust a les orelles dels espectadors. No hi ha res impossible pel Sellent, i una vegada més demostra que és el millor traductor de textos anglesos que tenim.

La parella perfecta pel Valere, l'actor de carrer que està acostumat a treballar sol, i que ell mateix fa tot l'espectacle (text, vestuari, escenografia i interpretació) és l'Elomire (anagrama dedicat a Molière, com la resta de l'obra), genialment interpretat pel Jordi Boixaderas, un autor que viu amb la seva companyia al palau del Príncep Conti (Abel Folk) i que s'ha acomodat i les seves obres ja no interessen a ningú. 

Magnífic el primer acte de La Bête, amb protagonisme gairebé absolut pel Jordi Bosch que destil·la mestratge en el seu soliloqui de més de mitja hora que aconsegueix al·lucinar al públic i deixar-li bocadabat. Després de l'entreacte, arriba l'acció, s'explica la història i es deixa una mica de banda els discursos. Es dóna importància als personatges secundaris que durant la primera part actuen de mera comparsa.

Imponent, un cop més l'escenografia del Max Graenzel que converteix aquest "templete" en una mena de vaixell a la deriva, com un a companyia que necessita de sàvia nova per sobreviure. L'escenari de la Sala Gran del TNC s'acaba obrint i ensenyant-nos les seves entranyes mentres observen marxar els intèrprets. Millor final impossible a l'etapa de Bebel. Punt i seguit.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada