30/10/12

Una radiografia de tota la dansa contemporània

Font: Laura Serra (ara.cat)

Gemecs, cops, friccions, estiraments, respiració. L'entrada a l'exposició Arts del moviment. Dansa a Catalunya (1966-2012) és gairebé dolorosa. Es pot sentir el so dels ballarins quan estan a escena, sense distància, sense música. El cor de la mostra que obre avui l'Arts Santa Mònica és la instal·lació De cos present del cineasta Isaki Lacuesta. Recorda un gran absis negre però amb les parets forrades per set pantalles gegants. En aquest temple hi ballen set dels grans coreògrafs-ballarins contemporanis catalans: Sol Picó, Andrés Corchero, Cesc Gelabert, María Muñoz, Thomas Noone, Àngels Margarit i Marta Carrasco. "Són set solos però, segons amb la distància amb què els mires, no estan tan sols. Tenen disciplines i cossos molt diferents, però segons com sembla que dialoguin i al cap de tres minuts ja semblen antagònics -explica Lacuesta-. Andrés Corchero em fa pensar en Buster Keaton i Sol Picó en Charles Chaplin", imagina.
Són ballarins amb personalitats molt marcades i molt diferents, una demostració de "la realitat calidoscòpica de la dansa feta a Catalunya", explica Joaquim Noguero, comissari de la mostra juntament amb Bàrbara Raubert. Els dos comissaris han trigat quatre anys a donar forma a l'exposició, que recull vídeos i fotografies històriques, moltes mai vistes, peces de figurinisme, projeccions de nova creació i, fins i tot, les llibretes on ballarins com Gelabert, Carrasco o Carles Salas descriuen les seves coreografies. El muntatge sintetitza cinc dècades "d'una disciplina que ha jugat un paper central en el cànon de la modernitat a Catalunya", deia ahir el conseller de Cultura, Ferran Mascarell.
Dels Ballets Russos a Brossa
L'elecció del 1966 com a punt de partida respon a la data en què es va representar l'acció-espectacle Suite bufa , una obra de Joan Brossa i Mestres Quadreny amb Carles Santos, Anna Ricci i la ballarina Terri Maestros. "Representa el trencament amb el que se suposava que havia de fer cada actor de l'escena i ni tan sols es va presentar en un teatre sinó a la Ricarda, un espai racionalista d'avantguarda. La Suite bufa va ser un punt d'inflexió, la primera obra catalana de gran radicalitat i rigor. És un esperit que després ha sigut una constant en la dansa, el de buscar noves vies, la confluència de diferents àmbits", explicava Raubert. En aquella mateixa època es podia veure Ronda de mort a Sinera d'Adrià Gual, Josep Ferran marxava a treballar a l'estranger, la companyia de Merce Cunningham arribava a Sitges (el cartell el va fer Joan Miró), obria l'escola d'Anna Maleras, que amb Cesc Gelabert, Heura, l'Espantall o Ramon Solé començaven una obertura i una explosió imparables.
Així comença la zona central de la mostra, que han anomenat amb una part del cos: el tronc . Però Raubert i Noguero han rebobinat per buscar els antecedents a la dansa d'avui. Els peus els han trobat en les danses dels esbarts, el flamenc, el ballet clàssic o el cabaret. Fins i tot aquestes disciplines van patir una transformació radical al llarg del segle XX. L'aparició dels ballets russos, les danses lliures i la rítmica van suposar una revolució per la seva modernitat i ballarins com Joan Magrinyà, Joan Tena, Carmen Amaya, Vicente Escudero o l'Esbart Verdaguer es van deixar influenciar. "Als anys 70 hi havia la necessitat de matar el pare. Els creadors es pensaven que res no els unia a la generació anterior, però l'esperit no era tan diferent", assegura Noguero. En el fons, en la primera meitat del segle "ja hi havia un intent de modernitat", diu Raubert.
Qui és qui: de la A a la Z
Arts del moviment és exhaustiva fins al punt que enumera totes les companyies que estan i han estat en actiu en les últimes dècades, cita els espais de creació, els festivals, les entitats que formen l'ecosistema de la dansa. El visitant té hores i hores per gaudir d'una tasca ingent de recopilació d'informació en format text, imatge i audiovisual. Isaki Lacuesta també s'ha ocupat d'enregistrar una quinzena d'entrevistes a personatges significatius -TV3 s'ha interessat a fer-ne un documental.
Al segon pis del Santa Mònica hi ha la resta de l'esquelet de l'exposició. Per dibuixar els rostres , els comissaris i Ester Vendrell han elaborat un gran arbre genealògic de la dansa a Catalunya, on connecten més de 200 agents (companyies, plataformes, escoles). Els grans absents de l'exposició, reconeixen, són els ballarins, els gestors i els productors, però per això han organitzat un programa d'activitats on hi ha des de visites ballades, mostres de dansa, un cicle de converses de creadors i tallers familiars.
L'últim apèndix de l'exposició són les mans , una mostra de les interseccions de la dansa amb totes les altres arts i de diferents artistes entre si. Està ordenat en forma de diccionari de la A de Frederic Amat fins a la Z dezapateado , passant per Dalí, fotografia, Guasch, hedonisme, Miró, Perejaume, tecnologia, entre altres noms propis i conceptes.
Les singularitats catalanes
Si un metge observés una radiografia de tot l'esquelet de la dansa catalana del segle XX, hi trobaria quatre trets distintius. Noguero enumera la voluntat de ruptura i la mirada a les avantguardes; un sincretisme vital que s'explica perquè "la dansa catalana ha sigut una filla bastarda, que no ha tingut escola ni li han llegat casa, i sense una estructura això ha fet que tinguem la sensació de començar de zero mil vegades" tot i que alhora això ha permès "que hi hagi convivència d'estils" perquè cada coreògraf ha buscat el seu camí; la interdisciplinarietat; i el cosmopolitisme. L'Arts Santa Mònica dóna visibilitat a un sector molt malalt per la crisi. Conèixer-lo pot contribuir a fer-lo millorar.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada