21/11/12

Quebec i Catalunya s'agermanen a la Beckett



Font: Laura Serra (ara.cat)
Sempre que se'n va de viatge, Mercè Sàrries fa intercanvi de cases. És una fórmula econòmica i una immersió en la vida d'algú altre. Això és el que fan les protagonistes de Quebec-Barcelona, l'obra que s'estrena avui a la Sala Beckett de Barcelona després de passar pel Temporada Alta. Són cosines llunyanes i decideixen deixar-se mútuament, durant unes setmanes, la seva insatisfactòria vida. L'Anne fuig d'una relació que l'ofega amb un home agorafòbic que no pot tenir fills tot i que no l'hi ha dit a ella. L'excusa per fer cap a Barcelona és la seva tesi: vol indagar en la història idealitzada del seu besoncle, que va ser brigadista internacional del batalló Mackenzie-Papineau i es va quedar a Catalunya per amor. La Laia agafa l'avió cap al Quebec per intentar oblidar un error amb un dels seus alumnes de P-3 que no es pot perdonar. "Sempre t'emportes a la maleta els teus problemes, però la distància fa que vegis millor les coses", diu Mercè Sàrrias.
La dramaturga va escriure Quebec-Barcelona per demanda de la companyia francòfila Théatre Sortie de Secours, després que posessin en escena un dels textos més coneguts de Sàrrias, En defensa dels mosquits albins. La proposta li van fer fa quatre anys i ha madurat durant els dos últims. Ella va demanar una beca a la Institució de les Lletres Catalanes i va poder participar en una producció que connecta dues ciutats i barreja actors catalans i francesos (l'obra se sobretitularà en català i francès). Autora i actors -els catalans són Alma Alonso i Víctor Álvaro i els quebequesos Éva Daigle i Normand Bissonnette- van treballar conjuntament un text molt fragmentat, que viatja d'un cantó a l'altre de l'Atlàntic constantment sense sortir d'una mateixa habitació.
"Són personatges al límit de la bogeria -diu el director per definir les criatures de les tragicomèdies de Sàrrias-. Senten la pressió social per actuar d'una certa manera i pensar d'una certa manera per ser persones legals i hi ha un decalatge: acaben sent gent molt pocatraça perquè fan un paper que no és el seu". Fan riure, però en el fons la seva impotència vital és molt trista.
Independència i immigrants
Tot i que Soldevila assegura que a les entrevistes que els han fet al Quebec, on ja han estrenat l'obra, els han preguntat per la independència de Catalunya, la política no traspua al text. "La connexió que tenim és que som un país minoritari amb un idioma sobre el nostre que ens afecta i ens interromp. A part d'això, ens assemblem com amb els francesos", diu Sàrrias, que celebra que no toqués el tema nacionalista perquè a hores d'ara patinaria molt.
El director i els actors quebequesos han contribuït a donar realisme a la part francesa. "Entrar en una altra cultura és una cosa que requereix molts anys -opina Sàrrias-. Encara que passis cert temps en un altre lloc, sempre veus la societat des del teu punt de vista. Som turistes de la vida. Per això es diu que els emigrants no són d'enlloc". I Philippe Soldevila n'és un exemple: fill de pare valencià i mare navarresa emigrats al Canadà als anys 50, van voler tornar a Madrid amb quatre fills als 70. Van marxar-ne per cames poc després rumb al Quebec.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada