Sergi Belbel: “Ara mateix només vull que m’oblidin”


Font: Elisa Díez (Butaques i Somnis) / Fotos: elpais.com, cadenaser.com, sport.com


Et va arribar La Bête de casualitat, a través del Bernat Puigtobella. Abans d’això tenies alguna altra obra en ment per ser la darrera com a director del TNC?

La veritat és que no. Tenia la cosa de pensar quina seria la darrera obra que faria al TNC, no buscava una cosa molt especial, només volia que m’agradés, no havia de ser la gran obra del meu comiat. Per una qüestió personal, per la gent amb qui he treballat, si el muntatge tenia una cosa especial, doncs millor. El Bernat la va descobrir l’any 2010 a Broadway i me la va passar, coneixent el meu estil, el que m’agrada i com m’agrada treballar. I al principi pensava que no la podríem fer, perquè és molt complicada de traduir, però després de llegir les 15 primeres pàgines, traduïdes pel Joan Sellent, vaig tenir clar que era la que volia fer. A més toca un tema que sempre hem debatut: teatre culte versus teatre popular. I també és una obra que fa un homenatge als actors. A mi sempre m’ha agradat fer teatre de cara a l’actor, que són els que donen la cara durant els dos mesos posteriors a l’estrena. Sempre m’ha agradat que els actors estiguin contents amb l’espectacle, que els seus personatges els vagin a favor. I La Bête és una obra per a actors.

No has pogut acabar de millor manera que fent una obra que homenatja el teatre i que estableix un “conflicte” entre el teatre culte i el teatre popular.  En aquests set anys has tingut el mateix conflicte?

És un debat obert, perquè... on et situes? Per mi l’ideal és el punt d’equilibri, però s’aconsegueix molt poques vegades. Interessar tothom és pràcticament impossible. Et planteges interessar el major nombre possible de gent, però sempre hi haurà algú que dirà : “Ho he trobat horrible” o “Això no m’ha agradat”. Quan noto que no agrada el que faig em sento molt malament. Després penso... si no agrada em sento malament, però també quan he agradat hi ha qui em diu “tu ho fas tot per agradar”. Finalment, fer teatre no deixa de ser un joc, una il·lusió, i entrar en un món diferent, has de passar una miqueta de totes aquestes coses. L’important és ser coherent amb el que fas, intentar no mentir i si una cosa surt malament, intentar que la propera surti millor.

En un moment de l’obra es parla de com s’arriba a treballar de qualsevol manera, com t'ho has fet perquè els pressupostos quadrin amb un espectacle com La Bête? Com ha afectat haver començat tres setmanes més tard? Ho pagaran els espectadors?

És molt difícil, però crec que ho hem aconseguit gràcies a l’equip. Et treuen un tros, però l’edifici no s’encongeix: la factura de la llum no és més barata. Has de fer uns equilibris tan bèsties. Amb La Bête m’he recolzat molt en l’equip, hem reduït d’on es podia reduir i després, com en el cas del vestuari, hem tirat de reciclatge. Això sí, arribarà un moment que ni així, si continuen les retallades. El pressupost d’aquesta temporada si el comparem amb el de la temporada 2010 és del 36%. Quan ho expliques al món teatral europeu, pregunten atònits: “Com us ho feu?”

Sí, les entrades han pujat una mica perquè s’ha concentrat la venda fins al final, però tenim bons resultats perquè en dos dies s’han venut més entrades que tota la venda anticipada que s’havia fet des de l’1 de setembre. No està ple, però com més t’acostes al final, més es va omplint. Però, mirant com van els teatres a Barcelona, no està malament, mai no havia vist les xifres d’ocupació d’ara.

L’escenografia és força impressionant, no tant com la d’’Agost’, i algú ha dit que tal i com està configurada l’obra, amb escenografia inclosa, seria més adequada per a la Sala Petita que per a la Gran, per què has optat per la Gran?

Suposo ho han dit pel que passa en el primer acte, perquè només hi ha el diàleg del Valere (el Jordi Bosch) i després el diàleg amb l’Elomire (Jordi Boixaderas). Crec que en la segona part, quan entra la companyia, d’alguna manera omple tot l’escenari. El que em vaig plantejar era si fer o no mitja part. Però realment les dues parts són tan diferents que queda bé parar. L’escenari-vela no el veig a la Sala Petita, però fet d’una altra manera s’hauria pogut fer a la Sala Petita sense cap problema.

"La incognita del teatre és saber què passarà"

“Només puc parlar d’èxit si és un fracàs total”, és una de les frases del Valere. Com mesures l’èxit després del que va passar amb Agost?

L’èxit i el fracàs són molt relatius. De vegades, fas espectacles i et fan una crítica horrible però vas al mercat i la gent et felicita per l’èxit. T’adones que la gent no ho llegeix tot, que el que tu consideres un fracàs, per un altre pot ser un èxit. He tingut algun fracàs, i mirat amb el temps, penso: “Que bé que em va anar, allò!”

El pal més gran amb la crítica el vaig tenir fa molt anys, el 1992, amb Carícies. Me les vaig creure totes perquè eren molt unànimes. M’estava plantejant deixar d’escriure fins que vaig rebre una trucada d’un senyor francès que la volia traduir al francès. Va ser la primera obra que es va estrenar fora de Catalunya i d’Espanya. La crítica de 'Le Monde' va ser magnífica, semblava una altra obra. Bé,  l’espectacle també era diferent. Des de llavors penso que tot s’ha de relativitzar. No t’ho has de creure, ni quan et diuen que és el pitjor però tampoc quan és el millor. La incògnita del teatre és què passarà.

La companyia decideix abandonar l’Elomire i quedar-se amb el Valere. Has fet més amics que enemics en el teu pas pel TNC?

Indiscutiblement més enemics. Al TNC vaig començar fent 24 espectacles, hem acabat fent-ne 16. Cada temporada tenia 30-40 projectes damunt la taula. Per tant si n’agafes 15, la resta a qui has de dir no, no estarà contenta per la teva decisió. És normal. I per molt que els ho justifiquis, no sé si és un enemic, però sí que és una persona que se’t posa com d’esquena.

T’han acusat d’escollir els mateixos actors, directors...?

No és veritat. L’Àlex Rigola tenia 3 directors per dirigir tots els espectacles, i ho va dir al principi i cap problema. Al teatre es treballa molt amb afinitats, perquè si no, el projecte no surt com voldries que sortís. I pel que fa al nivell dels actors, sempre m’agrada treballar amb els millors. Tot i així, jo a aquesta crítica responc que m’agradaria que s’agafessin les llistes d’actors i directors que han treballat al TNC des que hi vaig entrar el 2006 fins ara. Són bastants més dels que la gent diu quan em critica per aquest tema.

"Crec que el TNC ha de descansar de mi perquè han estat molts anys"

Ets el director amb més obres estrenades al TNC, és necessari que el director artístic tingui tanta presència? (Pregunta del Zep Santos)

Té raó, però crec que ha de ser així. És el que passa amb tots els centres artístics públics europeus. Es tria un artista per dur la direcció artística d’aquell equipament. L’altra opció és agafar un gestor, però és una opció més anglosaxona o americana, i no imprimeix una personalitat en el que es fa. En el meu contracte només consta fer una obra per temporada, hi ha directors artístics europeus que en fan dues o tres i ningú no diu res. He treballat molt al TNC, per tant ha arribat el moment de plegar i no tornar. Crec que el TNC ha de descansar de mi perquè han estat molts anys.

A La Bête, veient el personatge de l’Elomire (Jordi Boixaderas), el director/dramaturg del passat, i el Valere (Jordi Bosch), el del futur,  es pot establir una paral·lelisme Sergi Belbel-Xavier Albertí? Com veus el futur del TNC?

No, no va per aquí. A més la comparativa seria a l’inrevés. Jo sóc el Valere i ell és l’Elomire. Ell té una capacitat superior a la meva i és una persona molt íntegra. EL futur del TNC el veig molt bé. Crec que el Xavier té les idees molt clares. A més el TNC s’adapta a la personalitat del seu director artístic. Però, al marge d’això, és una estructura de professionals tan competent que té entitat per ella mateixa. Crec que està bé que ara el Xavier li imprimeixi la seva personalitat i l’equip respondrà magníficament bé. Una de les penes de marxar del TNC és la gent, l’equip tècnic i de gestió. Enlloc he trobat un equip tan cohesionat i compenetrat. Ens ho diu molt, la gent que ve de fora. L’altre dia mateix el David Hirson. Ha de venir algú de fora perquè ens digui el que tenim, perquè de vegades els catalans no sabem reconèixer-ho.

Com t’agradaria ser recordat com a director del TNC?

En aquests moments m’agradaria que m’oblidessin una mica. No cal que em recordeu, ni pel bo ni pel dolent. He fet una tasca el millor que n’he sabut i que he pogut. El temps dirà com ho he fet. Però ho he fet amb la màxima honestedat possible.

L’escenografia de La Bête és un templet en forma de vaixell que acaba replegant veles, cap on replegues les teves veles? Tornarà el Belbel dramaturg?

M’agradaria agafar-me un any sabàtic com el Guardiola, però no podré perquè no tinc el sou del Guardiola. Hauré de seguir treballant, però reorientar-me una mica i recuperar l’escriptura, perquè jo bàsicament sóc un autor de teatre. Només he fet Fora de joc, en estones lliures. A mi m’agrada estar relaxat per escriure però quan tens mil reunions és impossible. I m’encantaria deixar de dirigir, però no podrà ser per un tema de diners. L’escriptura no dóna diners fins que no està estrenada i, llavors, si trigues sis mesos, has de poder compaginar-ho amb alguna cosa per poder viure.

No hay comentarios:

Publicar un comentario