1/11/12

Tenir fills, jugar a la Champions



Font: Laura Serra (ara.cat)
Tard o d'hora, a la majoria de parelles els arriba el dilema: és l'hora de tenir fills? L'Aina i el Bernat noten que s'acosta el dia de la gran decisió perquè l'entorn els ho demana a crits. Ells, però, fan el ronso: no volen tenir canalla perquè es perdran els partits del Barça. La dramaturga culer que s'ha inventat aquesta excusa és Cristina Clemente -guionista, autora d'espectacles com Vimbodí vs. Praga i Nit de ràdio 2.0 i coautora de la pel·lícula Eva-. "Quan vaig escriureLa nostra Champions particular estava embarassada i necessitava escriure un text per entendre què passaria a partir de llavors -explica-. Jugo a inventar-me un futur del qual no en tinc ni idea".
Va estrenar l'espectacle al Festival Temporada Alta del 2011 dins el Torneig de Dramatúrgia Catalana i va quedar finalista per davant de primeres espases com Sergi Belbel (considerat el seu mestre), Josep M. Benet i Jornet, Pau Miró, Guillem Clua, Pere Riera i Llàtzer Garcia. Només la va batre un pes pesant com Jordi Galceran. Així que aquella comèdia, que havia condensat en poc més de 30 minuts i per a només dos actors, es va convertir en l'embrió d'un nou espectacle que s'estrena aquest vespre al Teatre Gaudí Barcelona.
La nostra Champions particular manté la senzillesa escènica: només dos actors i alguns objectes com a attrezzo. Però han canviat alguns elements de la realitat perquè "no ha passat el que havia previst", diu Clemente. L'espectacle comença el 2012 i va avançant al llarg de tota la vida d'aquesta parella reconvertida en família. "És una història d'herois quotidians", defensa, pensant en l'atreviment de dur un nou ésser humà en un món en plena crisi. Són tan normals que ell té una botiga de mobles i ella és cantant d'una orquestra de patxanga.
"Per mi és una història d'amor tot i que no diuen mai «t'estimo». És un repte que m'havia imposat", explica la dramaturga. En el fons, és un calc del que passa a moltes famílies convencionals, en què es viu amb sobreentesos i gestos més que amb grans declaracions. Els dos personatges, de fet, no parlen entre si. L'Aina i el Bernat (interpretats per Alícia Puertas i Santi Ricart) s'alternen els papers en un monòleg dividit o dos monòlegs. "És una lluita d'ells contra les adversitats que vénen de l'exterior. Estimar-se és ser una sola persona i pràcticament és com si fos un sol personatge explicant la mateixa història", diu Clemente.
"És una comèdia, però al final potser no tant", apunta. En els diferents roundsdel Torneig de Dramatúrgia, l'autora va anar accentuant les anècdotes i els gags -que donen millors resultats si es té menys temps al ring - i també va canviar el final, que no defuig l'emoció i certa tristesa. Fins i tot un toc de ciència-ficció: el gran perill que hem de témer com a societat és el bad wifi.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada