Carmen Machi: "El teatre fa la gent intel·ligent"



Font: Carles Capdevilla (ara.cat)
Quedem al seu camerino, un divendres al migdia, quan encara no hi havia cap polèmica sobre boicots. Ara tampoc: l'ha tancada Toni Albà demanant disculpes i desvinculant la discrepància ideològica dels gustos teatrals. (Per cert, Machi està fent assajos per a una pròxima obra en què actuarà en català).
Passem una hora parlant del poder de la paraula, del manifest que va signar, del seu respecte per la voluntat del poble i alhora la necessitat de reivindicar el que sent i com veu la seva Barcelona. Sedueix per autèntica, apassionada, xerraire i sincera. És imprescindible per entendre'ns poder dialogar amb naturalitat amb tots els que es mullen i ho argumenten.
A l'escenari exhibeix una força i un talent excepcionals en un monòleg d'alt risc com a Helena de Troia, que supera amb excel·lent. Seixanta minuts d'una intensitat difícil d'igualar. Si hi aneu, quan al final saludi sigueu discrets, aquella és la Carmen Machi vergonyosa. Ara us ho explica.
Ens portes Juicio a una zorra al Teatre Lliure. ¿Actues sovint a Barcelona?
Sí, i estic molt contenta perquè m'agrada molt, m'hi sento còmoda i acompanyada, tinc amics aquí, companys de professió. Hi vinc bastant.
I aquest cop, sola, amb un monòleg.
Es tracta d'un espectacle que ha sigut com una benedicció, perquè va néixer amb l'objectiu de ser únicament quatre dies a Mèrida. Ho vam fer amb el poc temps que teníem, amb la il·lusió i les ganes que teníem d'ajuntar-nos el Miguel del Arco i jo, que ens coneixíem però no havíem treballat mai junts, i tots dos coneixem l'ofici de l'altre bastant bé. Fins i tot vam reduir les vacances per encabir-ho, i el quart dia vam dir: "Quina llàstima... Amb tot el m'havia hagut d'aprendre!" I de cop apareix una gira immensa. Fa un any que ho fem, hem recorregut tot Espanya, i en aquest moment tan complicat la sala s'omple i al públic li passa alguna cosa forta quan la veu, igual que a mi.
És dur estar sola a l'escenari?
La diferència és la soledat que tens, però no en l'aspecte escènic. No et pots abraçar amb ningú al final, no comparteixes aquesta cosa màgica, la vida amb els teus companys, que és una cosa molt peculiar. Però tinc un text brillant, molt poderós, que em commou i em fica en un viatge molt joiós.
No hi ha gelosia amb cap company...
A mi m'agrada molt compartir: fixa't que si tens algú al costat molt bo pot ser que tu ho facis millor. El millor que et pot passar és tenir al costat actors molt bons, et fan créixer.
Tens bona memòria?
Prodigiosa. En teatre és molt estrany que et falli la memòria, et passes dos mesos incrustant-ho. Ara ja puc fer-ho de manera que pot haver-hi accidents a escena però que el text no se'n vagi. El text és com una cançó que t'has après: te la sabràs tota la vida, i encara que faci molt temps que no l'escoltes les frases surten soles sense que les busquis.
Què li passa al públic durant Juicio a una zorra?
És sorprenent. Ahir hi va haver 150 nois i noies de 15 anys i va ser impressionant, brutal, el silenci. El que realment els atrapa és la història. Fins i tot quan al teatre comença l'època dels constipats i les tossetes i de sobte ja no hi ha tos, és com si els hagués donat a tots un ibuprofèn, perquè el personatge d'Helena se'ls emporta de viatge.
Et sents poderosa allà dalt?
És un espectacle molt emocional i em deixa destrossada. Per dintre em deixa buida, feta pols, al principi em quedava feta una merda. Anava a sopar amb algú i era com una ameba, només volia silenci, pau i que em deixessin estar perquè havia passat per uns llocs absolutament posseïda per Helena. El text és molt ric, peculiar i difícil, i em deixa aniquilada.
Com et concentres abans?
No m'agrada fer res abans, no puc. No és que necessiti soledat, però em concentro a la meva manera, al camerino, amb els elements de l'obra, parlo molt. La Sara, la meva companya, és qui em posa la perruca mentre em maquillo, i aquest és el meu temps de concentració. I així va apareixent el personatge. És molt bonic perquè primer ets tu i acabes sent una altra.
El salvarem el teatre?
El teatre sempre se salva, està ple de flotadors. La gent no està retallant en la necessitat d'anar al teatre, no he vist que per culpa d'aquesta barbaritat de l'IVA es deixi d'anar el teatre. Omplo les sales, i la gent hi va i paga. De vegades jo no sé si aquesta pujada és per carregar-se el teatre o perquè pensen que la gent no necessita anar al teatre, que no és de primera necessitat. Jo crec que mai morirà, és impossible que mori un art com el teatre, forma part de la vida, de l'ànima de la societat. Ho és tot.
Tu hi estàs enganxada.
El meu hàbitat natural i el meu origen és el teatre, i amb això no vull dir que el cine i la televisió no formin part de la meva vida. El que passa és que jo al teatre trobo la llibertat a molts nivells, ets tu el que controles els fils. I vas caminant de la feina a casa. I veus la vida. Quan passes tot el temps en un plató no veus la vida, i per fer aquest ofici és necessari. I a mi m'agrada pels textos. Això que jo mai seria capaç d'escriure, que admiro profundament la gent que ho escriu, em torna boja.
Els textos són la gran diferència amb la televisió.
Jo a la tele he tingut la sort de tenir guions elaboradíssims. Però tot i això, els grans textos teatrals són millors. A mi m'encanta que les paraules surtin per la boca, m'escorro de gust, i perdona l'expressió. Encadenar una paraula amb l'altra i aconseguir que tingui un sentit perquè arribi a uns senyors que t'estan mirant és un do que tenen els que ho fan. I això no t'ho trobaràs en cap altre mitjà. Encara que portis Shakespeare al cinema, no és el mateix.
"El teatre fa la gent intel·ligent"
El teatre és d'esquerres?
Jo crec que sí. Jo sóc d'esquerres. El teatre es va inventar per això, perquè el poble alcés la veu, i en feien uns bufons i uns senyors que es disfressaven i ridiculitzaven el poder. El teatre fa la gent intel·ligent. Encara que una persona estigui mirant una obra i no sàpiga escriure, és intel·ligent per obrir la ment. Està fet per al poble que no sabia llegir, no per a la burgesia. Com que no podeu obrir un llibre, mireu això. Jo sempre ho penso així. A part, quan tu comparteixes col·lectivament aquella obra l'energia és molt poderosa. Estàs veient una experiència amb un munt de gent a la vegada i és única. Perquè el que passa és irrepetible. Si funciona és meravellós, et recarregues. I si va malament et sents fatal perquè te'n sents el culpable absolut.
Tu ets així d'apassionada sempre?
Sí. Sóc siciliana i vehement. Amb les coses que m'apassionen sóc així.
Ets optimista?
Jo sí. Crec que per pura educació meva. La vida m'ha tractat tan bé que penso: "No t'inventis problemes si no en tens, guapa. Deixa't portar". Cada cop penso que la vida és més curta, va molt de pressa, i a mi m'ha donat una cosa i no en sabria fer cap altra. Sóc una persona tremendament caòtica i desordenada i no obstant m'ordeno i tinc una serenor brutal a l'escenari.
Ets molt social?
Sí. Bé, jo sóc una persona molt tímida. Molt. Però de manera malaltissa. Una de les coses que porto més malament a la meva vida és saludar quan s'acaba l'obra. Ho passo fatal. I crec que ho faig molt malament. Horrorós. Ho passo malament. No m'agrada. Però és una cosa molt emocionant. La timidesa m'ha portat a protegir-me de les meves pròpies pors parlant molt. Però sóc vergonyosa.
Parla'm de la teva relació amb Barcelona.
Sempre he fet molt de teatre aquí. Des de l'any 1994 quasi tots els anys m'han contractat companyies d'aquí. Vaig fer Platonov, dirigida per Gerardo Vera, i la meitat de l'elenc era català. I hi havia molts companys catalans, entre ells el Pere Arquillué, la Mònica López, el Jordi Dauder. Amb el Pere Arquillué i la Mònica López hi tinc una relació molt estreta. Cada vegada que tenen una estrena vinc, i ells vénen a veure'm a mi a Madrid. Tinc els meus espais de vida personal en què hi ha un moment que dic: "Me'n vaig a Barcelona", i vinc a veure els meus amics una temporada.
En l'entorn de la faràndula Barcelona i Madrid s'entenen millor que en d'altres.
Jo em pensava que s'entenien en tot. T'ho juro. Jo no crec el que explica la gent.
"Jo no tinc mal rotllo i no en penso tenir en la meva vida"
Tampoc deus llegir certa premsa de Madrid.
Jo no llegeixo res de tot això. Per descomptat que no. Però jo visc. I tant aquí com allà s'ha d'anar amb molt de compte amb la informació que ens donen. ¿A mi em tracten malament quan vinc a Barcelona? Nooo! Llavors, què passa? Que algú té afany que això passi? Jo no m'ho puc creure. Es parla de Madrid com a sinònim del govern central, i es parla de Madrid com si tot fos Madrid. Jo sóc Madrid. Hi ha una problemàtica que interessa a uns quants. Jo no tinc mal rotllo i no en penso tenir en la meva vida. Els meus grans amics, els millors, són d'aquesta beneïda ciutat, que a mi em tracta divinament, i jo sé que a ells els tracten divinament quan van allà. Em sembla ridícul dir aquí i allà. Em sembla tan tonto...
D'aquí que signessis el manifest?
Sí, aquesta és la raó. Perquè no és una qüestió política, és una qüestió social, d'ésser humà. I entre els signants molts tenim en comú alguna cosa a veure amb Catalunya, un vincle. I esclar, hi ha un moment en què jo també sento que és meu, no m'ho vulgueu prendre! Jo pertanyo a aquesta societat i és un cant d'amor cap a aquesta ciutat, un llegat del qual em sento part, i no em dóna la gana que me n'apartin. Si tu només veus la tele que veus i només llegeixes el que llegeixes i només t'envoltes de gent que només et diu això, t'ho creuràs, i això és molt perillós, i per això s'ha d'anar al teatre. I si el millor per al poble és el que vol el poble, i és una decisió ciutadana, endavant, però és que jo no em crec que tot el poble vulgui això.
La fama d'Aída t'ha perjudicat, t'ha obligat a estar més amagada.
El que passa amb la popularitat és que és una cosa molt estranya que tu no t'esperes, i és insuportable perquè no prens mai la iniciativa ni les decisions, ets un objecte manipulable. Durant una època vaig estar molt malament, no podia obrir la porteria de casa perquè m'agafava un atac d'ansietat i tenia fòbia a la gent, a l'ésser humà. A mi m'agrada viure i compartir, i deixes de poder observar la gent perquè passes a ser observada sempre. I et toquen pel carrer. I això ja fa una mica de por. El poder de triar ja no el tens.
¿Era culpa d'un personatge tan potent i conegut?
Es va convertir en un fenomen social, i molt estimat. L'Aída és meravellosa, està carregada de virtuts. Però també té un handicap, que és un personatge molt pròxim, i normalment la gent creu que el personatge que veu a la televisió és el mateix que el que camina pel carrer. I a més ara tothom porta una càmera de fotos. Tu ara vindries a passejar amb mi i no podríem tenir ni una conversa ni res. Fins que ho superes i aprens a dir que no, que no facin la foto. Llavors fins i tot t'insulten. Però no passa res.
¿Prefereixes tragèdia o comèdia com a actriu?
És que és el mateix. Per a mi, t'ho garanteixo, no hi ha cap diferència. Hi ha una necessitat que tenim els actors que és dir que la comèdia és més complexa, perquè és veritat. Bastant més. Però és el mateix, no es diferencia en res. Canvia l'objectiu. M'ho passo molt bé fent drama, et passen més coses per dins a tu, t'està tocant un punt, l'ànima, estàs més viu.
Saps que passa el 2013?
Ai, els 50! Però no em preocupa, no sento res. Jo als 40 era molt feliç i espero que als 50 també ho sigui. A mi em van començar a passar coses millors, professionalment parlant, a partir dels 40. A mesura que faig anys em van oferint personatges de l'edat que tinc i em semblen interessantíssims.
Aquesta llegenda que a les actrius a partir dels 50 els costa que els donin papers...
És cert si els personatges tenien molt a veure amb el físic, que no és el meu cas. Perquè sí que és veritat que el cos canvia. Tu veus que la teva cara no és la mateixa, la frescor no és la mateixa, i la intentes mantenir però no hi és. Als actors ens agrada fer personatges que els passen coses terrorífiques, coses que no t'agradaria que et passessin mai a la vida, i això ens consola.
La tecnologia et té atrapada?
Sóc molt beneita. A part, no ho entenc. Als companys els dic que estan tota l'estona intentant ser privats i intentant amagar-se i estan publicant tot el que fan al Facebook. "M'aixeco al matí i em menjo un dònut". Jo no ho entenc. En algun lloc m'he perdut. No, no, no em té atrapada. Sé el mínim. WhatsApp i SMS, sí. Jo sóc molt de telèfon. L'utilitzo moltíssim.
El perfil
Carmen Machi fa quatre anys que va matar Aída, el personatge nascut a la sèrie 7 vidas de Telecinco que va acabar donant nom a una sèrie que ha estat un fenomen de masses.
És la feina que li ha donat més fama, diners i maldecaps, perquè va acabar sense poder sortir de casa. Hi ha fet encara alguna aparició esporàdica, però se'n va desfent a poc a poc; el personatge pesa menys i a la tele hi surt anunciant iogurts.
L'actriu, nascuda a Madrid el 1963, és una dona apassionada pel teatre que va debutar als setze anys amb una companyia en què el director estava en contra que els actors saludessin.
Potser per això sempre li ha costat saludar el públic, l'única part de l'obra que se li fa llarga. Ve sovint a Barcelona, on fins al 16 de desembre interpreta Juicio a una zorra al Teatre Lliure. I prepara amb el director Josep Maria Mestres una obra en què actuarà en català.

No hay comentarios:

Publicar un comentario