Com més grans, més menuts



Font: Juan Manuel Játiva (elpais.com)
El cap de setmana que ve la companyia saforenca Pluja Teatre posarà en escena, en el festival Contaria, l’obra Sol verd, escrita i dirigida per Ximo Vidal i pensada per a xiquets i xiquetes de 2 a 12 anys. “És un viatge iniciàtic al món exterior, en què es tracta de descobrir els colors, la llum”, explica aquest veterà professional del teatre que fa quaranta anys va fundar a Gandia Pluja Teatre, juntament amb Joan Muñoz, Josep i Maria Josep Gonga, amb els quals manté en primera fila la companyia al mateix temps que gestionen el Teatre del Raval. Malgrat una trajectòria tan llarga, no semblen deixar de provar coses noves. L’últim espectacle es presenta com a teatre sensorial i “és la primera volta que fem una cosa així”, reconeix Vidal. “Normalment fem un teatre molt més directe”, recapitula, “però aquesta vegada és més visual, més poètic; volem emocionar la gent”.
Quan començaren no feien res més que teatre adult. Durant els vuitanta alternaren l’adult i l’infantil fins que es van decantar definitivament per aquest últim, perquè “hi havia molta més demanda per a xiquets” i no han fet cap altra cosa fins ara. I en aquesta deriva, a pesar que un dels membres fundadors ja s’ha jubilat, han decidit tornar a nàixer. Així ho expressen en la seua pàgina web. Ho decidiren l’1 de setembre. “A partir d’ara comptarem cap arrere, demà tindrem un dia menys i així caminarem cap a l’inici”, es plantejaren. Volen “agafar un poc d’aquell alé, d’aquella energia de joventut i perdre uns grams de por i tornar a plantar cara fent una de les poquetes coses que ens fa feliços”. És a dir, teatre.
Malgrat el monocultiu infantil, han aguantat bé la crisi fins ara superant la “vaga” d’activitats extraescolars que tant ha afectat les companyies teatrals valencianes. “L’any passat va ser terrible”, confessa Vidal. “Els mestres van creure que anaven en contra de l’Administració, però en realitat els perjudicats eren gent que sempre hem estat amb ells”. Ara, la cosa s’ha estabilitzat i ells, com uns altres, estan acostumats al fet que on hi havia ocupades 150 butaques, ara n’hi ha la meitat. En qualsevol cas, Ximo Vidal parla de la crisi amb molta serenitat. “Hem passat ja unes quantes crisis”, diu mirant cap arrere. “Començaren en el 72”, afig com si aqueixa data estiguera a tocar.
“Sembla que han tornat aquells temps”, comenta amb referència a la situació política, i projecta una imatge que podria dir-se terrorífica: “És com si Franco haguera escampat el seu esperma pertot arreu”. Una altra cosa que no ha canviat, però que és molt més agradable, és “l’experiència amb el públic, això continua igual i és impagable”. Una diferència clara amb aquells inicis en les acaballes del franquisme és que el teatre per a ells suposava “una plataforma d’agitació i propaganda”. Evidentment, ara, amb el teatre pes als més menuts, no fan això. Però tampoc no ho fan molt els que treballen el teatre d’adults, reflexiona. Sí, és cert, es fan algunes obres socialment molt incisives, com Zero responsables, sobre l’accident de la línia 1 del metro, o Valèntia, sobre la situació social, cultural i teatral en aquesta terra. Però, apunta Ximo Vidal des d’una suposada perifèria pròxima, “son coses que només es veuen a València”.
“Nosaltres anàvem pertot arreu, allò era com l’Oest”, recorda, i es lamenta que això ja no passa, però que hauria de tornar-se a fer. I embasta una reflexió temporal rotunda. “Aleshores hi havia associacions que contribuïen al fet que nosaltres férem teatre; ara tot està a les mans de les administracions públiques”. Amb tota naturalitat, voreja qualsevol complaença: “Ara tots estem comprats, mengem del poder i no se li planta cara, al poder”. Quan Pluja començava, i sobretot anys després, “plantàvem més cara al poder, però també és cert que érem més joves”.
Primera batalla, autopista de la Mediterrània. David i Goliat. L’obra que els va donar a conéixer definitivament va ser Supercaminal, un treball d’improvisació col·lectiu basat en una idea original de Ximo Vidal que tractava de la problemàtica generada per la construcció de l’autopista de la Mediterrània en passar per la Safor. Era el 1974, Franco encara aguantava. La mobilització social i cultural, que era si fa no fa el mateix, assolí en part el seu objectiu: els accessos de l’autopista estan situats a Xeresa i Oliva, no a Gandia. Pluja Teatre va fer “més de 130 actuacions” pels Països Catalans. Al cap de dos anys aconseguiren començar a “malviure” del teatre. I fins ara, que tenen un planter d’actors i actrius contractats, perquè comença a haver-hi pocs papers per a la seua edat.
Una de les lliçons principals del pas del temps és “aprendre que gràcies al públic una obra camina”. En aquells anys, en fa trenta o quaranta, “el col·loqui posterior podia durar el doble que l’espectacle”. “Era una cosa molt poderosa”, resum Ximo Vidal, un dels fundadors de Pluja Teatre.

No hay comentarios:

Publicar un comentario