24/12/12

Integrats, apocalíptics i també precaris



Font: Juan Carlos Olivares (ara.cat)
Quan es declari l'hora H del col·lapse del teatre català no hi haurà la temuda extinció completa. Els primers senyals de debilitat induïda dels escenaris sistèmics conviuen amb una oferta alternativa que assimila amb inconscient èxit l'instint de supervivència del teatre de Buenos Aires a partir de la crisi de l'hivern del 2001. Fa molta por quan determinats personatges que compten esmenten amb admiració interessada els efectes de la precarització de l'escena argentina. Estan encantats d'aplicar a la creativitat artística el perfil dels bacteris anaeròbics, sobretot aquells que acceleren el seu creixement amb nivells d'oxigen tensos. Estan convençuts que el talent es multiplica amb l'asfíxia econòmica.
La bohèmia de nou encuny es va instal·lar en sales de dimensions reduïdes, suficients per a espectacles de decorats mínims i repartiments ajustats, però el cicle expansiu s'ha acabat. S'imposa la involució de la maquinària teatral. Una operació com el trasllat del Lliure al Palau de l'Agricultura -després de descartar l'encara més ambiciós projecte de les Arenes- seria ara inconcebible. Fins i tot plantejaments de canvi controlat com la nova seu de la Sala Beckett al Poblenou s'ajusten per força a la nova realitat d'aturada i marxa enrere. La mudança s'acosta: s'emportaran la preciosa maqueta d'un teatre que no serà. Hi ha una acceleració del calendari, empesos per una economia de guerra. Serà a finals de la primavera del 2013, per estalviar als assistents de L'Obrador una triple pneumònia.
L'any del 'petit format'
Enguany hi ha hagut excel·lents exemples d'adaptació a les adverses circumstàncies que s'acosten. El teatre català exhibeix una gran fortalesa del seu software dramàtic. Ha passat amb èxit la prova de l'argentinització. Ha estat l'any del petit format, encara que algun títol entri a la llista amb certa liberalitat en els criteris de selecció, com L'ombra al meu costat, de Marilia Samper, estrena del T6 del Teatre Nacional. Però per autoria, complicitat generacional i trajectòria mereix estar al costat de les destacades obres de Nao Albet & Marcel Borràs, Josep Maria Miró, Joan Yago (representant La Calòrica), Jordi Casanovas (en la versió debutant), Marta Buchaca, Guillem Clua i Iván Morales. Una llista que podria dividir entre rebels i clàssics, sense que pressuposi una separació per mèrits: només és un intent de diferenciar entre els que practiquen la posada al dia dels gèneres dramàtics i els que d'alguna manera introdueixen elements que els subverteixen.
Entre els primers hi ha el thriller amb parella de policies de les Millors ocasions de Casanovas (Sala Flyhard), el sensible equilibri de la comèdia generacional Litus de Marta Buchaca (Flyhard i Espai Lliure) i la comèdia romàntica que Guillem Clua homenatja a Smiley (Flyhard). Al mig d'això hi ha Sé de un lugar, d'Iván Morales (La Caldera, La Seca, vestíbul del Teatre Romea). Integrat en el relat d'una trista història d'amor que evoluciona a lluminós relat d'amistat, però apocalíptic en l'ús de l'el·lipsi i la integració del públic per fer avançar la narració.
La manipulació del temps també és important per a dos exemples d'intencions més pertorbadores. A més de L'ombra al meu costat -un drama sobre l'absència sobtada amb les dimensions espai-temporals creuades-, també destaca en aquest aspecte El principi d'Arquimedes, de J.M. Miró (Sala Beckett) i la seva moviola i canvi de perspectives per desentranyar escena a escena un cas d'histèria col·lectiva davant un suposat cas d'agressió sexual a menors. I entre els radicals, la gamberrada arqueològica de La monja enterrada en vida (La Seca), un títol adscrit al grand-guignol de Jaume Piquet, rescatat com a deliri bastard per Nao Albet i Marcel Borràs i, per descomptat, l'aguda farsa política de L'editto bulgaro (Almeria Teatre) de La Calòrica. Un gènere minoritari. La farsa exigeix il·lusió de canvi. Però només hi ha conformisme a cabassos.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada